dijous, 29 de gener de 2015

Més que lenta, fugaç

Encara que siguin textos molt diferents, la publicació recent de La vida lenta, els dietaris inèdits de Josep Pla, m’ha fet pensar en L’original de Laura, de Vladimir Nabokov. En tots dos casos es tracta de llibres esquemàtics i facticis, que l’autor no va pensar mai a publicar. Són, a primera vista, títols que només haurien d’interessar als incondicionals de Pla o de Nabokov, que ja ho han llegit tot i en volen més, però l’oportunitat comercial fa que arribin a lectors que potser desconeixen les seves obres importants. Si tenen sentit, per entendre’ns, és perquè la vàlua del text guanya en la mesura que la pots complementar amb el record de lectures anteriors.

Això és molt visible a La vida lenta. El que en sobresurt és la repetició quotidiana, el ritme dins la brevetat, la descripció seca i freda. Cal acostumar-s'hi, cal picar pedra, i així es va entrant —com per infusió— en un estat d'ànim. Pla a la cinquantena, fent-se gran. Hi ha l’alcohol, l’insomni, la depressió, les lectures, la solitud, la melancolia, l’enyor d’Aurora, antiga amant que viu a Buenos Aires. “Passada la tarda a casa mirant revistes. Podria viure a la presó”, escriu un 21 d’agost. De tant en tant, dins la monotonia escrita sense estil, sorgeix la frase que ressalta, gairebé com un descuit. El dia 3 d
abril, visita un museu d’Atenes i les obres li fan venir llàgrimes als ulls. Després percep un avís de la primavera, i acaba amb aquesta frase: Dia importantíssim.

Tots els dietaris, tant si estan escrits amb voluntat literària com si no, expliquen una història, fins i tot quan no són ben bé sincers. El pas del temps i la trajectòria vital de l’autor hi fan la resta. En el cas de La vida lenta, és veritat que la voluntat literària hi és escassa, però tot i això n
emergeix una obra, un retrat fet a partir de frases branquilló, i no de troncs. És gairebé com el revés del tapís: te’l mires i de seguida entens que abans —i després— és preferible llegir (o rellegir) els dietaris que Pla va donar per bons: El quadern gris, esclar, però també Notes del capvesprol o Notes per a Sílvia.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2015.

diumenge, 18 de gener de 2015

Hit It


Three, maybe four, years ago, a friend gave me – or lent me, I can't remember – a book of stories ('Haunted', 2005) by Chuck Palahniuk. I didn't touch the thing, put off as I was by some unexciting non-fiction I'd previously come across by the same author. But as all the people I knew who had read Palahniuk's fiction – and there seemed to be plenty of them - had always made much of it, the other day I picked up 'Haunted' and gave it a go. It turned out to be succession of tales filed with cannibalism, viral sickness, self-mutilation, starvation and routine murder. Its concentration on grisliness, violence and bodily functions - at Palahniuk's live readings of the book, several members of the audience never fail to faint -  reminded me of a Catalan short story writer I've just discovered, called Damià Bardera. Now, I know Palahniuk is a world-class author who has sold millions of copies of his books and has been translated into dozens of languages; and that Bardera is a little-known writer (even in Catalonia) who has been published in one language only by a one-horse house tucked away in Vilanova i la Geltrú; but I couldn't help feeling that when it came to lighting up the dark side of life – the declared aim of both writers - Bardera somehow just has the edge on Palahniuk. In his new collection, 'Contes de propina' ('Extra Tales') Bardera takes a series of mainly autobiographical episodes from his infancy and adolescence and turns them into insinuations of the horror of adulthood, being as they are replete with casual deaths, mentally or physically impaired children, embarrassing physical malfunctions, alcoholism and suicide. Palahniuk, as mentioned, deals in roughly the same fare, but dolls it up with outlandish names for the characters and over-the-top scenarios, so that it has a comic-book feel; by contrast, Bardera's sinister episodes are written with a throwaway  nonchalance and are placed in everyday settings, thus making them feel much closer to (anyone's) home. To top it all, in the second part of the book, he changes format, switching to one paragraph fantasies which pack punch after punch: lonely shop window dummies calling each other on mobiles, a spat-on child whose head generates rainbows, a sky full of spiders and rusty wire... It may seem futile to write in English about an author who is only available in Catalan, but I would bet anything you like that Damià Bardera will be translated. And that, sooner or later, if you like reading – not everybody does - you'll be giving him a try.

Matthew Tree, Catalonia Today, gener de 2015.

Ha ha, hi hi



L'aiatol·là Khomeini va demostrar una manca marcada de sentit de l'humor el 1988, en sentenciar Salman Rushdie a mort per haver escrit una novel·la. Tampoc no en tenien, de sentit de l'humor, els facinerosos protestants que, el 1990, van amenaçar el comediant nord-americà Bill Hicks per haver-los ofès (els va preguntar si eren cristians, van dir que sí i va respondre: “Doncs, perdoneu-me”). Ni tampoc els manifestants a Londres que, el 2005, van protestar contra la publicació d'uns dibuixos de Mahoma (en una revista danesa) amb una pancarta que deia: “Decapiteu tots aquells que diuen que l'islam és una religió violenta'”. Ni tampoc, ja que hi som, els neonazis de l'Alba Daurada grega que proclamen, tot brandant una esvàstica estrafeta, que no permetran que els alemanys els donin ordres. Segons Patrick McNamara, un neurocientífic bostonià, la capacitat de creure en una religió (o un ideal o una pàtria) creix segons la quantitat de dopamina que el cervell secreta al sistema límbic, la seu de les emocions. Mentre es manté per sota d'un cert nivell, pot augmentar la bondat (i si les dosis són un pèl més abundants, la creativitat) de bona part dels creients. Ara bé, un excés de dopamina –causada per conversions instantànies, per exemple– farà que certs creients pateixin una sobredosi d'amor, per dir-ho així, envers un ésser invisible (o un país o una ideologia) que els distorsionarà la realitat fins a l'extrem de convèncer-los que tothom contrari, o fins i tot indiferent, a l'objecte de seu amor és un enemic que cal abatre. A trets, si cal. D'altra banda, segons la revista Psychology Today, la funció biològica principal del riure és fer augmentar la sociabilitat i reduir l'estrès mental. Per això, el 1938, un Henry Miller massa optimista va escriure al seu amic Lawrence Durrell: “Algú ha de fer que Hitler rigui, o estem perduts!” No és per res que tant els germans Kouachi com la família Le Pen abominessin –cadascú a la seva manera– l'existència d'una revista d'humor.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/01/2015

Mam

Fa exactament un any que John Maas–l'inventor nord-americà del Gaudí App (tan altament recomanable com trilingüe)– em va regalar un llibre d'una amiga seva, Rosie Schaap: Drinking with men (Tot bevent amb homes), una autobiografia escrita a base dels bars que l'autora ha anat coneixent al llarg de la seva vida, que no són pocs. A primera vista, podria semblar que es tracta d'una exploració dels baixos fons a la Bukowski o bé una faula alliçonadora escrita a fi d'animar els abstemis, però no. Al contrari, és una celebració dels bars en tant que llocs acollidors en què es pot conèixer un ventall immens de gent i escoltar un ventall ídem d'històries. Alhora que s'hi beu. Ara bé, la Schaap no és cap alcohòlica, sinó que pertany a aquella classe de persones que els metges encara no han sabut categoritzar: els bevedors. Si els alcohòlics –com sap tothom que n'hagi conegut de prop– són uns addictes exasperants que beuen, al cap a la fi, per aniquilar-se psíquicament i físicament, tot causant un munt de maldecaps als que els estimen, doncs els bevedors com la Schaap, per contrast, posen límits al seu consum d'alcohol, que fan servir, sobretot, per millorar la seva vida social. Per això, ella no beu mai ni a casa ni a la feina, només als bars, que són, diu, la seva “segona casa”: l'antídot idoni a la solitud. Com ho eren –en el meu cas concret– el desaparegut però llegendari bar Hollywood al Poble-sec, que em va proporcionar els primers amics barcelonins, o el Cafè del Centre, a l'Eixample, on vaig conèixer, entre altres, el meu primer editor (el gran poeta Antoni Clapés). Si parlo del llibre de la Schaap és perquè és tan refrescant sentir com algú parla sobre els bars i el beure amb la mateixa desimboltura que tants escriptors ho fan sobre el sexe, posem per cas. En fi. Avui en dia, per cert, tot al contrari que la Rosie Schaap, no bec gairebé mai als bars i sí a casa. Segurament perquè a casa em sento més a casa que en cap altre lloc. Per acollidor que sigui.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/01/2015

Qui dia passa

La casualitat ha volgut que m'hagi tocat escriure aquesta columna al dia del meu aniversari, cosa que vol dir que he d'anar amb compte perquè durant els aniversaris, tinc una tendència a tornar-me horriblement transcendental. Dit això, ara que en tinc 50 i tants, el món i fins i tot la pròpia vida han començat a perdre la importància aparentment tremenda que tenien quan jo tenia, posem per cas, 30 anys (quan mirava tot el que m'envoltava amb una mena d'esperança desesperada). Al contrari, a aquestes alçades, ara en tinc prou celebrant el sol fet de ser viu a l'edat que tinc (segurament perquè he conegut massa gent que no ho han aconseguit pas). Pel que fa al món, en comptes de ser el lloc enlluernador i calidoscòpic que semblava quan era més jove, amb cada any que passa pareix més aviat una mostra contínua de déjà vu. Per exemple: els africans que arriben vius a la costa nord-africana no deixen de topar amb una tanca vigilada; la religió no deixa de ser utilitzada com una excusa per abusar i assassinar; els vaixells no deixen d'enfonsar-se, i els avions, de caure del cel; Corea del Nord no deixa de ser regit pel mateix règim enfollit que ja el regia fa més de mig segle; a Barcelona, una legió d'aturats no deixa d'empènyer carros de supermercat al llarg de carrers plens de botigues fallides; i no deixo de viure en un país del qual la major part de la població mundial no sap res de res. De fet, si hi ha hagut alguna novetat el 2014, ha estat una del tot personal: la de mig traslladar-me a Banyoles, un lloc que em proporciona un plaer indescriptible, tant, que sospito que m'està temptant de tornar-me horriblement transcendental –sent com és el dia del meu aniversari– i per tant no el descriuré pas, encara no. Això sí, des de la capital del Pla de l'Estany, desitjo a tots els que heu sobreviscut, un cop més, les festes nadalenques, que l'any 2015 sigui lliure de qualsevol tipus de déjà vu i que us i ens aporti alguna cosa nova. Nova de debò.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/01/2015

dijous, 1 de gener de 2015

Tot podant

Per Vicent Partal, els de Podemos són una colla de politòlegs professionals; segons David Fernàndez, són uns mediàtics murris; per Manuel Delgado, són lerrouxistes i per la Patrícia Gabancho, són peronistes en potència. Pel que sembla, costa definir el pensament d'aquest partit nou que, havent fet furor a Espanya, ara vol fer-ne a Catalunya. La seva web diu que conquistarà l'economia, la llibertat (juntament amb la igualtat i la fraternitat), la sobirania (?) i la terra (?). Tot plegat sembla força amorf, de manera que he recorregut a un amic barber que en sap molt, de l'extrema esquerra, ja que en forma part activa: m'ha assegurat que Podemos prové del trotskisme light. I efectivament –segons Wikipedia i Viquipèdia– el brou de cultiu del Podemos actual és l'organització Izquierda Anticapitalista, que pertany a la IV Internacional trotskista. Si recordo bé, els de la IV –en vaig conèixer bastants, a Londres– s'atorguen el paper d'avantguarda política de les masses: o sigui, aspiren a ser una mena d'elit intel·lectual proproletari. Val a dir que a l'Espanya bipartidista –en què els dos partits en qüestió estan maculats per l'estancament, el conformisme i la corrupció– és prou lògic que hi sorgeixi una alternativa com Podemos. Però a Catalunya, no només hi ha un ampli ventall de partits diferents sinó que aquí estem al bell mig del procés polític i social més transversal, rupturista i esperançador de tot Europa. Sorprèn doncs, que quan els líders de Podemos aterren a Catalunya sigui per donar-nos lliçons de radicalitat, sense saber ben bé ni qui som. Ni sense entendre que l'única cosa que acabaran fent al Principat és podar el poder a d'altres partits –incloent aquells amb què tenen moltes coses en comú– i enfortir així, ineluctablement, l'unionisme, que és i serà conservador per definició. Si realment volen veure un canvi democràtic de debò, que deixin de podar i que ens deixin votar d'una vegada, perquè nosaltres solets sí que podem. Amb tot.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/12/2014

Diversió

Hi ha un tipus determinat d'anunci que va començar a sortir a la televisió cap als anys setanta. El format n'és el següent: un primer pla d'una noia de bon veure d'uns vint-i-tants anys i un noi ídem dóna pas a un pla general perquè puguem veure que no estan sols sinó envoltats per un estol de nois i noies semblants (intercanviables, de fet) que ballen i riuen a la vegada, les dents ben exhibides, els cabells sacsejant-se, la roba de colors pastel. Al cap de poc ens fixem en el fet, no tan obvi al començament, que tots estan bevent la mateixa marca de vermut. La càmera passa de rialla a rialla, de serrell mogut a pentinat tremolós, de copa plena a copa quasi acabada, fins que es recula per agafar un pla panoràmic que ens mostra que tot plegat té lloc en un iot immens perdut en un mar tropicalíssim o bé a la terrassa d'una mansió blanca encastada al bell mig d'un parc natural o bé als carrers d'un poble escruixidorament pintoresc del qual els habitants originals semblen haver estat expulsats. Aquest format publicitari fa anys que funciona, fins al punt que avui en dia es fa servir no només per anunciar vermuts sinó també marques de colònia i moltes coses més. Però la idea de fons és sempre el mateix: si compres tal producte, et trobaràs, com per art de màgia, ballant com un boig amb tot de nou-rics somrients en un escenari fantàsticament luxós. Ara bé, fins i tot quan jo tenia la mateixa edat que els protagonistes d'aquests anuncis, tenia ben clar que no volia conèixer-los ni borratxo. Des del primer pla fins a l'últim, traspuaven una insipidesa embafadora tan atractiva com un puré sense sal de peix bullit. Només imaginar com devia ser una conversa amb qualsevol d'aquestes persones permanentment alegres em feia estremir d'avorriment anticipat. O sigui, abans d'embriagar-me amb una trepa de guapos mig pitofs, prefereixo fer-ho sol. Si pot ser, amb una copa no de vermut sinó de cava a la mà, de qualsevol marca. Bé, menys una. Bon Nadal.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/12/2014

Mart, bitllet senzill

Bas Lansdorp, un enginyer holandès de 39 anys, és el fundador de Mars One, un projecte el fi del qual és posar unes quantes persones al planeta Mart, el 2025. Els candidats finals seran elegits a partir d'una selecció de 660 semifinalistes ja triats, al seu torn, d'entre uns 200.000 voluntaris d'arreu del món. Alguns dels semifinalistes volen anar a Mart per accelerar les recerques –cada cop més interessants– del vehicle de la NASA. D'altres volen anar-hi per pura curiositat, cosa prou curiosa en si mateixa, atès que no en podran tornar pas (altrament, el projecte no seria físicament ni econòmicament viable). És a dir, tots els viatgers de Mars One moriran a 226 milions de quilòmetres del planeta on van néixer, després d'haver passat els seus últims anys de vida en uns barracons envoltats de vents forts de pols vermella i un ambient que consisteix exclusivament en monòxid de carboni. Com a única compensació, hi ha el fet que, a causa d'una força de la gravetat 60% menys forta que la de la Terra, les seves cares deixaran de tenir arrugues. Com és, doncs, que hi ha tanta gent que està preparada per deixar-ho tot per viure –i morir– a Mart? Una resposta possible ens l'ha donada la semifinalista Jan Millsapps, que tindrà 75 anys quan pugi al coet: en un article recent al New York Times, afirma –d'una manera que té unes clares connotacions espirituals– que per ella, personalment, aquest viatge serà “un pas endavant”. Potser alguns dels tripulants futurs es pensen, doncs, que aniran a parar a un cel paradisíac? Una mica com a la cançó (i videoclip) Marz (2010) de John Grant, en què Mart és presentat com un edèn eteri on podem retrobar-nos amb els nostres éssers estimats –els de la infància, sobretot–, que hi viuen feliçment. Una cançó, per cert, que m'agrada molt, segurament perquè m'evoca un lloc massa bo per ser real (què és el paradís, si no?). Dit això, en escoltar-la m'estimo més no deixar de tocar de peus a Terra.

Matthew Tree, El Punt Avui, 14/12/2014

Raïm agre

L'estat mental conegut com a dissonància cognitiva –descobert el 1957 pel psicòleg social nord-americà Leon Festinger– sembla fet a mida per explicar la política espanyola, ara i abans. Per descriure aquest trastorn, Festinger solia fer servir la faula d'Isop de la guineu i el raïm: una guineu es fixa en un raïm sucós que penja d'una parra molt alta. Com que no pot arribar al raïm, acaba girant-s'hi d'esquena amb l'excusa inventada que el raïm deu ser agre i que, per tant, no val la pena menjar-lo. És a dir, tergiversa la realitat per justificar la pròpia impotència.
Des de fa tres anys, els de La Moncloa no fan altra cosa: com que una part important de la població catalana no s'està comportant com esperaven, fan veure que no passa res de res i que, per tant, no cal encarar-se amb la realitat principatina, sinó amagar-se darrere d'una Constitució desfasada en mítings tancats al Grand Marina (tot demostrant una impotència autoinduïda que no té res a envejar a la de la guineu de la faula). Però potser la mostra més sorprenent de la dissonància cognitiva madrilenya és la que demostren els del PSOE quan parlen de la seva “reforma federal”, que només es pot implementar, diuen, si garanteix “la igualtat de tots els espanyols”. És a dir, res de federalisme asimètric. Però fa 33 anys que Espanya és un estat federal asimètric en què tots els espanyols no són pas iguals: Euskadi gaudeix d'una autonomia fiscal (IRPF, IVA, IAE...) que l'ha convertit, a tots els efectes, en una entitat federal dins d'Espanya. L'única. La “igualtat dels espanyols”, doncs, és un mite, una mentida mai no confessada. Si es confessés, també es podria admetre la possibilitat de negociar un referèndum –o el que fos– amb Catalunya. Quina llàstima, doncs, que els partits madrilenys majoritaris mai no ho faran, en tot cas, a causa de l'anticatalanisme de saló que ells mateixos han fomentat arreu d'Espanya per raons electorals i fins i tot sentimentals. Una realitat que també fan veure que no veuen.

Matthew Tree, El Punt Avui, 07/12/2014

Entradas populares

Compartir