dimarts, 3 de març de 2015

No sóc...

Quatre dies que he passat a Londres, quatre dies que els mitjans no han deixat de parlar d'un incident que va tenir lloc al metro de París, el dimarts dia 17 de febrer, quan uns seguidors del Chelsea van impedir que un francès negre pugés al vagó que ells ocupaven. El vídeo dels fets ensenya com l'empenyen amb força més d'un cop, mentre un dóna el que sembla ser una salutació feixista i tots plegats canten “Som racistes, som racistes i ens agrada ser-ho”. També se senten diversos crits de “Fuck you”. És possible que alguns de vosaltres ja hàgiu donat per descomptat que els agressors són quatre hooligans estereotipats amb un coeficient intel·lectual més minso que el d'un ànec. Doncs, no. Un d'ells, Josh Parsons, de 21 anys, és un exalumne d'una escola privada prestigiosa (Millfield: 41.000 euros l'any) i és un admirador fervent i actiu de Nigel Farage, el líder de Ukip, el partit populista que vol treure la Gran Bretanya de la UE (el dia 19, The Guardian va publicar una foto de Parsons i Farage junts, somrients, pintes en mà). A Farage li ha faltat temps per dir que ell no és gens racista, però gens. El dia següent es va descobrir que un altre dels fans involucrats, Richard Barklie, de 50 anys, és un director del World Human Rights Forum (WHRF), una organització dedicada, segons la seva web, a “promoure els drets humans arreu del món”. De seguida, Barklie va dir a la CNN que abomina el racisme “totalment”. Poc després, un seguidor del Chelsea va assegurar a The Observerque el club no és gens racista però que hi ha un petit grup de fans que es comporten malament “només a l'estranger”. Doncs, no ben bé. John Terry, de 34 anys, el defensa més important del club, ha estat multat (300.000 euros) per haver qualificat un jugador de Queens Park Rangers de “puto negre de merda”. Curiosament, Terry no ha dit mai que no és racista, cosa que, com a mínim, demostra que és més honest que el líder de Ukip i el director del Fòrum Mundial a Favor dels Drets Humans. El futbol té aquestes coses.

Matthew Tree, El Punt Avui,  01/03/2015

1924

El 1998, amb motiu del 25è aniversari de la mort d'Eugeni Xammar –el 2013-14 se'n va celebrar el 40è–, Quaderns Crema va publicar L'ou de la serp, un recull dels reportatges que aquest periodista barceloní va enviar de la República de Weimar estant. Val la pena llegir el llibre ni que sigui només per la descripció de l'ocupació francesa de la Conca del Ruhr (un colofó important a la Gran Guerra que avui s'ha oblidat gairebé del tot) o per l'entrevista (subtitulada La ximpleria desencadenada) amb un Hitler de trenta i escaig que ja somiava –com encara somien alguns ciutadans francesos, si hem de jutjar per certs esdeveniments recents– l'eliminació física dels jueus (“el Vaticà –Hitler li va assegurar, a Xammar– és el centre de les intrigues internacionals jueves”). Però potser la part més interessant del llibre pels que vivim a Catalunya avui en dia és la secció dedicada a la visita que Xammar va fer el 1924 a Txecoslovàquia. Creat contra tot pronòstic el 1920 al cap de 300 anys d'opressió política i cultural per part tant d'Àustria com d'Hongria, l'estat txecoslovac va poder néixer, sempre segons Xammar, en bona part gràcies a l'acció exterior del futur president Masaryk, que va recórrer tot el món –menys Espanya– buscant complicitats a França, Suïssa, Itàlia, Rússia, el Japó i els Estats Units i molts altres països. Xammar recalca que Masaryk i els seus també van fer grans esforços per incorporar les minories alemanya, polonesa, russa i romanesa al seu projecte nacional. En fi, tant la projecció internacional com una política aètnica interna eren les claus de l'èxit del nou estat, com ho seran, si hem de jutjar pel progrés del procés actual, per a Catalunya. A propòsit, en acomiadar-se de Xammar, Masaryk li va dir: “A la nostra terra, Catalunya és coneguda i sabem ço que li passa.” Un comentari que va fer que el periodista català sortís de cal president “amb l'esperança al front i un tremolor de llibertat al cor”. Un pèl massa aviat, això sí.

Matthew Tree, El Punt Avui,  22/02/2015

Like A Trooper


Language teachers tend to shy away from the fact that probably the hardest part of perfecting any foreign tongue is knowing how to eff and blind in it. For example, in Catalan, it's not enough to know that cony refers to what the comedian Sarah Silverman likes to call lady parts; because you also need to know how to slip this word into your conversation correctly, either as an expression of bafflement: què cony et passa? ('What the lady parts is wrong with you?') or in order to stress your anger: estic fart de tu, cony! ('I'm fed up with you; lady parts!'). Once you've mastered that, you can progress to the derivative terms conyàs ('a serious problem') and de conya ('perfect'). When we get on to collons ('balls') things get more complex. In a heartening instance of sexual equality, collons can be used exactly like cony, to express either bafflement or anger. The derivative collonut ('wonderful') should not be confused with acollonit ('terrified'). De collons indicates success: és un artista de collons ('He's a fantastic artist') but dels collons stresses negative attributes: és un pesat dels collons ('he's extremely boring'). And so forth: the online Catalan comedy portal 'Acudit' gives 38 different uses for collons alone. English, of course, can turn the air blue just as flexibly. In his campus novel 'I Am Charlotte Simmons', Tom Wolfe points out that the word 'shit' can be an adjective ('shit-hot') or an abstract noun ('get your shit together') or a verb indicating deception ('you're shitting me') and so on, with a total of 29 different applications (not including the original meaning of 'excrement') Much the same could be said of the F-word and the C-word. The problem is that for years now, it's become a habit for native speakers to lay these swear words on with an unnecessary large trowel. The other day, for instance, in Barcelona's Museu del Disseny, a man in the graphic design section yelled to his girlfriend (who was standing right next to him): 'No shit, that's a motherfucking rip-off of a Michael Beirut poster!'. When she demurred, he bellowed yet another earload of fornication and faecal matter at her. It's as if such Anglo-American tourists are all trying to play permanent bit parts in 'Reservoir Dogs', trotting out  four-letter words at the drop of a hat to an extent that – precisely because they are not being directed by Tarantino – can just be downright irritating. In short, this kind of gratuitous cursing has become a conyàs full of collonades perpetrated by a bunch of torracollons. Enough is enough, cony!

Matthew Tree, Catalonia Today, març de 2015

Entradas populares

Compartir