dimecres, 29 d’abril de 2015

Llegir el Dant a la platja


L’endemà de Sant Jordi també és un dia especial. Si et passeges per qualsevol ciutat catalana, tens la sensació de viure en un paradís de la lectura apassionada. Al tren, al metro, a les terrasses, als ascensors que duren més de sis pisos o fent cua al supermercat, a tot arreu veus gent que té la vista enfonsada a les pàgines d’un llibre. A vegades hi ha lectors amb un desfici al rostre que no saps si ho fan per gust o per obligació anual, com si passessin una mena d’ITV lectora. Potser la causa n’és la dedicatòria que l’autor els va estampar a les primeres pàgines, i que després es veu com una mena d’obligació contractual... 

Cada cop més, es de la seva raresa com a objectes, els llibres tenen un aire sagrat que és necessari, però que alhora els revesteix d’una solemnitat que espanta a més d’un lector ocasional. Amb totes les seves febleses i concessions comercials, el Dia del Llibre serveix per ampliar els hàbits de lectura. Penso en el lloc on es llegeix, per exemple. En el seu article d’ahir en aquest diari, Josep M. Fonalleras recordava una escena de la sèrie Mad Men en què Don Draper fa vacances a Hawaii i se’l veu llegint un llibre a la platja. Concretament l’Infern del Dant, un títol amb aires de profecia. D’entrada una piscina no sembla el millor lloc per llegir un clàssic, i en vers, però en el fons tot depèn de la capacitat de concentració de cadascú. En aquell gran assaig titulat U and I, Nicholson Baker parla de la seva experiència com a admirador de John Updike i explica que una vegada va llegir tota una novel·la seva en un McDonald’s, mentre menjava patates fregides, i l’experiència va ser formidable. 

Totes les opcions valen. Hi ha qui té una butaca especial i qui prefereix lombra dun arbre al parc. Hi ha lectures de vàter i lectures de llit, abans d’anar a dormir. Jo he vist gent que va al camp de Barça i llegeix durant els 15 minuts de la mitja part del partit. O a la consulta del dentista. Una vegada, per preparar-me per un examen, jo mateix vaig llegir un capítol d’El naixement de la tragèdia, de Nietzsche, a cal barber. Vaig fer coincidir dues necessitats peremptòries i, què volen que els digui, l’examen em va anar prou bé.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’abril del 2015.

dimarts, 21 d’abril de 2015

El timbal de Günter Grass

 Les anècdotes no substitueixen la complexitat d’una vida, però a vegades ajuden a filtrar-la. Fa uns anys vaig entrevistar el novel·lista John Irving a casa seva a Vermont. Mentre m’ensenyava el seu despatx —un finestral obert als boscos, una màquina d’escriure elèctrica, un Oscar al millor guió—, em vaig fixar en una foto que tenia damunt la taula. “Aquests són els meus mestres i amics”, va dir-me tot seguit. A la foto se’l veia al costat de dos escriptors més, Günter Grass i Kurt Vonnegut. La mort de Grass, aquesta setmana, m’ha fet pensar de nou en la foto perquè tal vegada resumeix les qualitats de la seva escriptura: Grass tenia l’instint narratiu per teixir històries i l’alè incansable d’Irving, però també la insolència burxadora i divertida de Vonnegut. Tenia encara una altra cosa: que era europeu, i s’emparentava així amb una tradició que és alhora popular i sàvia, de carrer, que beu de Rabelais i de la picaresca, de Cervantes i de l’epopeia heroica d’un Victor Hugo.

Una de les virtuts d’El timbal de llauna (1959) la primera novel·la que va publicar Günter Grass, és precisament que va reconnectar la llengua alemanya amb aquesta tradició narrativa europea. Al final de la Segona Guerra Mundial, els escriptors alemanys desconfiaven de les paraules, deien que el nazisme n’havia devaluat i pertorbat el sentit. Grass és potser el primer que s’atreveix a jugar de nou amb la riquesa de la llengua, a restablir-ne l’expressivitat perduda.

Encara avui dia, amb escasses excepcions, els crítics alemanys prefereixen una literatura formal, continguda i que tendeix a l’abstracció. No deixa de ser curiós, perquè amb les aventures d’Oscar Matzerath, el nen que no creix, el timbaler de Gdansk, el de la veu trencavidres, Günter Grass els va ensenyar un altre camí, més extravertit, i el va mantenir al llarg de tota la seva obra. Sospito, doncs, que allò que fascinava els lectors alemanys era la gosadia de Grass per narrar un caos ordenat, o un ordre caòtic, i fer-ho a través de la imaginació aplicada a les històries, però també a les paraules. Com deia Grass en una entrevista de fa uns anys: “Crec que una llengua no hauria de ser castigada perquè algú en va abusar”. El timbal ressona.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 dabril del 2015.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Booked Up


April has rolled around again, and with it comes the equally recurrent Sant Jordi's Day (the 23rd) on
which people all over Catalonia give red roses and books to those they love, be it platonically, through kinship or stirred by pure lust (the rose tradition goes back to the 15th century, and the book one, to 1929). Unlike the major book festivals, such as those in London and Frankfurt – business-only events in which writers are seen more as a nuisance than a boon – Sant Jordi's Day is one long tryst between both local and international authors and their readers, with dozens upon dozens of the former chatting with and signing for hundreds of thousands of the latter. Sant Jordi is also a financial shot in the arm for the publishing industry here, which is just as well given that in the last two years, book sales in Catalonia – be they electronic or on paper, and in any language - have gone down 43%. This catastrophe (no other word fits the bill) is partly explained by the fact that – according to El País - the growing numbers of unemployed citizens eschew bookshops for free public libraries, for obvious reasons. But the core problem, says El País, is that four out of every ten Catalans don't read any books at all. Personally, I don't find that too unusual. Although for years I've been reading a fair amount, I laid off the print for months when I was about 19, believing that literature had been turned by England's upper-middle (aka 'chattering') classes into merely another specious token of their supposed social superiority. What is for sure is that not all books are to everyone's taste, no matter how hyped and awarded: a novel by one Nobel prize winning author irritated me so much that half way through I felt the urge to jump up and down on it; and with very few exceptions, I find genre fiction (noir, pseudo-medieval fantasy, S&M...) about as interesting as televised snooker; and non-fiction on potentially interesting subjects written by experts strait-jacketed by academic jargon has me reaching for the bottle; and of the 20 best-selling titles on Amazon there is exactly one I would read – but only if you paid me to. Reading, then, is highly subjective, but the sheer variety of titles means that everyone - current non-readers included - can find at least something that's right for them. The question, then, is how best to connect potential readers with 'their' books. Abolishing misleading best-seller lists and apparently prestigious prizes might be a good start.

Matthew Tree, Catalonia Today, abril de 2015

Travallengua

Els de L'Avenç acaben de reeditar Una història de dues ciutats, segurament una de les millors novel·les de Dickens i sens dubte la més trepidant. El traductor n'és Jordi Arbonès, que ens va deixar fa 14 anys. Dos anys després que l'Arbonès va guanyar el Premi Nacional de Literatura el 1994 –justament per aquesta traducció– els autors d'un assaig altrament excel·lent (El malentès del noucentisme) sobre el català literari del segle XX, es van acarnissar amb ell, qualificant el seu estil de massa encarcarat (a causa de la suposada adherència de l'Arbonès a la tradició literària noucentista, artificiosa i gens col·loquial). Doncs bé, la traducció de La història de dues ciutats és molt bona: al llarg de més de 400 pàgines vaig detectar només sis errors (i això que Dickens, de vegades, escriu d'una manera endimoniadament envitricollada). És cert que Arbonès sol anteposar els adjectius als substantius i que fa servir algun mot un pèl rebuscat, però això no impedeix que el text sigui fluid (i apassionant). Encara més: tot el que l'assaig esmentat diu de l'Arbonès –sigui cert o no– es podria dir també del Joan Oliver, del Pere Calders i de molts escriptors més de la mateixa època. Per què? Perquè, segons Ramon Solsona en un article titulat El malentès del català popular (que apareix en un nou recull de propostes lingüístiques: Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill): “L'implacable lingüicidi que va patir el català sota la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista.” És a dir, lluny de ser filològicament ben encaminats, els escriptors i traductors catalans dels anys cinquanta, seixanta i setanta feien el que bonament podien amb una llengua atrapada com un tord en el vesc diglòssic –que encara porta cua– creat per l'última dictadura ultranacionalista d'Europa (amb el suport, per cert, d'Eugeni d'Ors, el fundador formal del noucentisme). Un dilema polític que els autors d'El malentès del noucentisme –vés a saber per què– passen per alt.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/04/2015

Mal estat

Als anys setanta, l'Estat nord-coreà, controlat ja per l'Estimat Líder Kim Jong-il (fill del Gran Líder Kim Il-sung), va segrestar –juntament amb un assortit d'holandesos, francesos, libanesos, italians i japonesos agafats a l'atzar per agents secrets que portaven perruques a l'estil hippie– Shin Sang-ok i Choi Eun-hee, el millor cineasta i la millor actriu, respectivament, de Corea del Sud. Shin va ser empresonat durant més de dos anys, obligat a mantenir la mateixa postura a la seva cel·la durant 16 hores cada dia, mentre Choi vivia en diverses mansions envoltada de tota mena de luxes fins que Kim Jong-il els va reunir i els va obligar a fer llargmetratges, incloent-hi una versió ultracomunista de Godzilla (la parella va fugir als Estats Units al cap de vuit anys). Acaba de sortir un llibre que explica aquesta història (A Kim Jong-il production, de Paul Fischer) alhora que esmenta altres aspectes del règim dels Kims: els 220.000 ciutadans empresonats en camps de treballs forçats; la divisió 39, el departament governamental encarregat de traficar amb drogues i bitllets de banc falsificats; la Brigada de la Joia (noies adolescents reclutades per dormir amb els militars d'elit); l'execució davant de sis mil persones de l'actriu més famosa de Corea del Nord (perquè havia posat banyes a l'Estimat Líder); les desenes de milers de morts de fam als anys noranta (mentre Kim Jong-il menjava llagosta importada i bevia Hennessy ídem a les seves nombroses vil·les)... En fi: el llibre, ben documentat, demostra que Corea del Nord deu ser, amb diferència, l'Estat més despietat del planeta (el fill de Kim Jong-il, el Gran Successor Kim Jong-un, ha mantingut la tradició: l'any passat va executar 50 súbdits per haver mirat telenovel·les sud-coreanes). A més a més, els Kims han omplert el país d'infraestructures absurdes: autopistes sense cotxes, aeroports infrautilitzats... De fet, això fa pensar en certs projectes ferroviaris espanyols... Però no, calla, no fem comparacions ridícules.

Matthew Tree, El Punt Avui, 05/04/2015

País pervers

Des de fa un parell d'anys, els mitjans anglesos no han deixat de destapar les clavegueres en què es rebolcaven alguns personatges que eren molt populars durant l'adolescència de milions de britànics que ja hem tombat la cinquantena. Primer, hi havia el cas de Jimmy Savile, el discjòquei popularíssim que recaptava milions de lliures per tota mena de causes, incloent-hi dos hospitals importants. Un cop mort, es va descobrir que havia estat un depredador sexual de ca l'ample que havia violat almenys trenta-una persones (incloent-hi nens i nenes de poc menys de 10 anys); també havia abusat sexualment de 200 víctimes més, moltes d'elles als hospitals que havia ajudat a finançar, incloent-hi pacients immobilitzats després de sortir dels quiròfans, d'altres de discapacitats i algun cadàver. I ara tenim el cas de Cyril Smith, el diputat liberal més popular dels anys seixanta i setanta, un home gras i jovial que sortia en molts programes de televisió (incloent-hi un que presentava el seu amic Savile) i solia portar samarretes que posaven coses com ara “Avui he decidit no dinar”: tot un caràcter. Doncs s'acaba de descobrir que Smith era un pedòfil persistent que a partir del 1970 va abusar de desenes de nois d'entre 9 i 14 anys i va assistir a diverses festes sexuals amb menors d'edat “en les quals” –afirma la BBC– “també va participar un membre destacat dels serveis secrets britànics”. Aquest detall podria explicar per què Smith mai no va ser acusat de res en vida, tot i que va ser detingut per la policia diverses vegades (un cop, amb imatges de pornografia infantil a les butxaques). De fet, tant Savile com Smith –tots dos eren membres d'ordes britànics d'elit i tenien contactes en els més alts nivells de l'Estat– eren intocables. Ara mateix estic acabant una novel·la en què Anglaterra s'ha convertit en una immensa secta estratificada, els ciutadans més privilegiats de la qual fan i desfan al seu gust. Quan explico aquesta premissa als amics, alguns em pregunten si no n'estic fent un gra massa. Ha!

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/03/2015

Sang bullida

“La primavera la sang altera”, diu la dita, i mai tant si es tracta de la sang de certs polítics i periodistes no del tot catalanòfils en temps d'eleccions. La tradició és llarga: quan, el 1986, Miquel Roca va llançar el Partit Reformista Democràtic, els de TVE només l'enfocaven en els escassos moments en què parlava català, una tàctica que devia haver contribuït als seus resultats poc espectaculars (0,96% dels vots: Perich va commemorar aquesta proesa amb un dibuix d'un cul en plena erupció que emetia el so “prd!”). Més recentment, el delegat del PP a Andalusia, Antonio Sanz (preocupat, potser, pels possibles resultats de Ciutadans i el seu pescador en cap en les eleccions autonòmiques, que tenen lloc avui mateix), va afirmar que Andalusia no podria tenir “un president que es diu Albert”. Sembla mentida que aquesta animadversió anticatalana (que fa 15 generacions que dura) sigui obviada amb tanta facilitat per certs polítics catalans –els que es confessen unionistes, principalment–, fins i tot quan arriba a extrems com ara un programa recent a Alerta Digital TV, en què el presentador Armando Robles suggereix, amb referència al final de la copa del Rei, que els “70.000 porcs presents” [el seguidors catalans i bascos] s'haurien d'ofegar a la mar o bé ser enviats a un “país de l'Ebola com ara el Senegal [sic]” per fer “turisme sanitari”. Tot seguit el seu interlocutor telefònic afirma que no són porcs sinó “rates” i esmenta la notícia del policia desvagat a Calella que va orinar sobre una estelada; a Robles, li falta temps per proposar que arreu d'Espanya “tots els espanyols miccionin sobre una estelada en el mateix moment”. N'hi ha que s'han pres aquesta barreja d'afronts i amenaces de genocidi a pit, però en el fons tot plegat –els comentaris de Sanz inclosos– és tan inconscientment còmic que sembla que l'equip octogenari de Monty Python estigui fent una visita d'incògnit a l'Espanya preelectoral. Aquesta Espanya que –Rivera dixit– ens uneix a tots. Encara ric.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/03/2015

Envia'm un whats

Més d'un i més de tres catalans es deuen haver preguntat com és que europeus joves –incloent-hi una rubinenca detinguda fa nou dies a l'aeroport del Prat– són capaços de donar suport a Estat Islàmic? Fa poc, la Radio 4 de la BBC va emetre una entrevista amb Aimen Dean, un saudita expert en teologia islàmica, que ho explica. Després de lluitar a favor dels bosnians i d'haver-se afiliat a Al-Qaida, Dean –repugnat per les excuses teològiques falses que Ben Laden feia servir per justificar els seus assassinats– es va convertir en un espia per als serveis d'intel·ligència britànics (i va acabar salvant unes quantes vides). Avui no treballa ni per a Al-Qaida ni per a MI6, però manté contactes via Whatsapp amb un vell amic que exerceix de jutge a EI i que està ben orgullós d'haver sentenciat ja 34 persones a fuetades o crucifixions o decapitacions. Quan Dean va preguntar a l'amic si realment creia que ell i els altres 60.000 musulmans d'EI tenien tota la raó i que els 1.570 milions restants estaven equivocats, aquest va respondre: “Déu va aniquilar tota la humanitat menys unes quantes persones que va salvar dins l'arca. Ara nosaltres som l'arca. Si cal tornar a aniquilar tota la humanitat, que així sigui.” Dean afirma que molta gent arreu del món té algun tret psicòpata, però que la consciència ètica fa que la majoria el controli. Ara bé, si dius a algú que pot cometre qualsevol atrocitat i que Déu li'n donarà una recompensa a l'altra vida, això alliberarà el psicòpata que aquesta persona porta a dins. Dean afegeix: “Ara els membres d'EI cometen matances petites. Però si podrien matar molta més gent, ho farien segur”, atrapats com estan en un isolacionisme elitista. D'aquí el fet que (segons The Guardian) una dona anglesa adepta a EI, d'una edat similar a la de la rubinenca detinguda, pogués dir del vídeo de la decapitació del cooperant Peter Kassig: “Em fa feliç veure la decapitació d'aquell no-creient. Sempre rebobino al moment que li tallen el cap.” Ai, Déu.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/03/2015

A fe

Fa cosa de tres setmanes, Rupert Shortt –el cap de les seccions de religió i literatura hispànica delTimes Literary Supplement– va fer una conferència a la Universitat Oberta de Catalunya sobre el seu nou llibre, titulat Christianophobia. Segons Shortt, el cristianisme és, actualment, la religió més perseguida i no només al califat d'EI: actualment, a tot el món més de cent milions de creients corren el risc de ser matats, abduïts, apallissats o violats a causa de la seva fe. (Uns cent mil són assassinats cada any, segons el diari The Independent).

Shortt afirma que en una llenca immensa de territori que s'estén del Marroc fins al Pakistan no hi ha cap país en què els cristians no siguin assetjats. I tot i que 41 dels 50 països que persegueixen la seva població cristiana són majoritàriament musulmans, Shortt recalca que també a Israel, Corea del Nord i Sri Lanka, entre altres llocs, els cristians pateixen una o altra forma de discriminació. En ser preguntat per una possible solució al problema, Shortt assegura que cal recordar que el 78% de la població mundial té creences religioses (des del 2% jueu fins al 33% cristià passant pel 19,6% musulmà, sense oblidar l'hinduisme i el sikhisme), mentre que els agnòstics i ateus no arribem ni al 15%. Per tant, diu, no es poden confinar les idees religioses a la llar, tal com passa, en teoria, als estats seculars, sinó que aquestes idees han de ser tractades i debatudes en públic exactament com les idees laiques. Si no, diu Shortt, les religions no formaran part de la solució, sinó part del problema. Però, pot haver-hi un debat amb persones que prioritzen, abans de qualsevol altra consideració, els dictats d'éssers l'existència dels quals és objectivament impossible de comprovar? Tal com van les coses, això serà la pregunta del milió al llarg del segle XXI. Els autors de ciència-ficció del segle anterior –que no preveien sinó avenços tecnològics miraculosos a partir del 2000– haurien quedat del tot estupefactes.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/03/2015

dimarts, 14 d’abril de 2015

Banksy a Palestina

Pot agradar més o menys, però no hi ha dubte que el britànic Banksy és ara mateix un dels artistes que ataca amb més esperit crític la reflexió sobre l’art actual. Els seus grafitis neixen d’una voluntat alternativa i anònima, apareixen sense anunciar-se, i de seguida que entren en els circuits habituals es converteixen en miralls que reflecteixen —des de dins— la perversió del mercat, la frontera dubtosa entre preu i valor, la tirania passatgera de les modes. El mercat, esclar, s’ho empassa tot sense problemes pensant només en els diners, però mentrestant paga el peatge d’esbombar les seves vergonyes.

Banksy ha aconseguit estar a dins i a fora del sistema, és alhora popular i alternatiu. L’últim exemple d’aquesta doble lectura el vam llegir en una notícia de dies enrere. Fa uns mesos, Banksy va anar a Gaza i va pintar uns quants grafitis a les zones més castigades de Palestina. La seva intenció amb el viatge era posar el focus en la situació desesperada que viuen els habitants de Gaza. Entre d’altres, va pintar una deessa grega a la porta abonyegada d’una casa destruïda per les bombes. Doncs bé, aquesta Setmana Santa, molts diaris van publicar una notícia de l’agència Reuters en què s’explicava que el propietari de la porta de Gaza, amb el grafiti de Banksy, l’havia malvenut per 162 euros. L’enfocament era erroni i maliciós: en lloc de fixar-se en el valor de denúncia dels fets —¿què es pot comprar amb 162 euros a Gaza?—, el periodista s’ho mirava des de l’òptica de mercadeig occidental i presentava l’home com un pobre desgraciat que havia perdut una morterada perquè no sabia qui era Banksy.

Aquesta mena d’esnobisme, precisament, és un dels combats de Banksy, El 2014 es va estrenar un documental molt recomanable, Banksy does New York, dirigit per Chris Mourkabel i produït per HBO. La pel·lícula mostrava les reaccions que generava la seva visita, des de les autoritats descregudes als fans que l’idolatren. En la ciutat dels inversors de l’art, als antípodes de Gaza, també hi va haver gent que perdia l’oportunitat de fer-se ric amb un banksy, però l’únic que feia el ridícul era un galerista aprofitat i papanates.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 dabril del 2015.

La biblioteca de ‘Mad Men’

“El començament del final d’una era”, diu la publicitat de Mad Men als carrers de Nova York. Aquests dies s’emetran a mig món els set últims capítols de l’última temporada i així es clourà potser no una era, però sí el retrat d’una època a través d’unes vides de ficció que ens han captivat. Durant vuit anys, Mad Men ha aconseguit un reconeixement molt rar en la ficció televisiva. No només ha enganxat a milions d’espectadors i ha rebut crítiques excel·lents, sinó que ha influït en camps tan diversos com la moda, el disseny de mobles, els pentinats o l’art de la cocteleria. A més, aquests dies, Nova York s’ha lliurat a tota mena d’homenatges. En una cantonada de la Sisena Avinguda, allà on representa que hi ha les oficines de la sèrie, hi han posat un banc amb la silueta típica de Don Draper —el posat indolent, cigarreta a la mà— perquè els seguidors puguin seure-hi a fer-li companyia.

Més enllà de l’anecdotari estètic, tan agraït de reviure, Mad Men també ha fet fortuna perquè ha sabut donar una mirada artística sobre una època, els anys seixanta, convulsa per les idees i els conflictes polítics. Per això és tot un encert que les biblioteques de Nova York ofereixin als lectors una selecció de llibres que han sortit a la sèrie. A la segona temporada, quan vol saber què pensen les dones per a una campanya publicitària, Don Draper llegeix El millor de tot, de Rona Jaffe (1958), i la curiositat pels joves rebels del Village li fa triar els poemes de Frank O’Hara, Meditacions en una emergència (1957). Bert Cooper, el copropietari de l’agència, llegeix Atlas shrugged (1957), una novel·la d’Ayn Rand, tan reivindicada després pels republicans com a antídot contra el “socialisme” d’Obama. Com a bona mestressa de casa, Betty Draper vol estar al dia i llegeix els best-sellers del moment, des de La nau dels bojos, de Katherine Anne Porter (1962), a Topaz, de Leon Uris (1967). Mentrestant, Don s’aventura amb El reparador, de Bernard Malamud (1966) o El trastorn de Portnoy, del jove Philip Roth (1969). Si ja és extraordinari que surtin llibres en una sèrie de tele, i que serveixin per subratllar levolució dels personatges principals, encara ho és més que siguin bons títols. Llegir-los ara pot ser una forma de tornar a veure Mad Men.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 d’abril del 2015.

Per una llista més completa de lectures de Mad Men:
https://www.pinterest.com/ArtPictureNYPL/mad-men
 

La vida és una percussió


Globus d’Or, Oscars. És temporada de premis en el món del cine i les categories menors, les que no surten a les notícies, també viuen moments importants per al futur del mitjà. Penso en les bandes sonores, per exemple, que fa temps que demanen una renovació. De tant en tant hi ha directors que s’arrisquen i encarreguen una banda sonora imprevisible, com ara l’esplèndida música que el mexicà Antonio Sánchez va compondre i tocar per a Birdman, d’Alejandro González Iñárritu. Tota la música del film surt únicament de la bateria de Sánchez i acaba creant una mena de veu inseparable de les imatges. És com si el que sentim fos el ritme frenètic i sincopat de la consciència de Riggan Thomson (interpretat per Michael Keaton), la percussió dels batecs del seu pols contra les parets del crani. La bogeria de qui està atrapat en un passat gloriós com a actor popular, però vol ser valorat per alguna cosa més, la condició d’artista. 

Potser hi ha bandes sonores rítmiques i bandes sonores melòdiques, no ho sé, però el cert és que fa anys que domina una música lírica i redundant. Antonio Sánchez va ser nominat per als Globus d’Or (no va guanyar), però a la tria dels Oscar ja no hi ha entrat. Massa rar. En canvi, entre els que opten a l’Oscar a la millor banda sonora hi apareix dos cops Alexandre Desplat, per The New Budapest Hotel i The imitation game. Són dos treballs molt diferents: a la pel·lícula de Wes Anderson recrea molt bé l’atmosfera de miniatura preciosista centreeuropea; en canvi, la música per a la vida d’Alan Turing és dolçassa i avorrida. Ja veurem quina guanya, si és que guanya Desplat.

De tant en tant Hollywood es desperta i beneeix els intents rupturistes, com va passar el 2010 amb la música de The Social Network, a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross. Un dels que més ha innovat, però, és el director Steven Soderbergh, que ha confiat més d’un cop en Cliff Martinez. Un dels seus últims treballs conjunts és per a la sèrie The Knick, que produeix i dirigeix Soderbergh. La música electrònica l’ajuda a recrear la vida d’un cirurgià genial i cocaïnòman al Nova York malsà del 1900. Potser és un anacronisme, però jo ho veig com una llicència poètica que millora la sèrie. No us la perdeu.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de gener del 2015.

El món a vista d’ocell

Us heu plantejat comprar-vos un drone? Espero que no. No tinc ganes de veure com el cel s’omple d’aquests aparells voladors que no fan soroll i arriben a tot arreu —ja en tenim prou amb els coloms—. Ho dic perquè em fa por que els drones siguin la propera moda del món digital, després d’aquells bastons ridículs que serveixen per fer-se selfies, o autofotos, des de més distància. Intueixo que ho poden ser perquè els millors drones ja es poden comprar amb normalitat: a Barcelona surten per uns 1.500 euros, càmera i hèlices incloses. No són pas barats, però ja sabem que la gent és capaç de gastar-se un dineral amb artefactes d’aquests, encara que només serveixin per retratar la banalitat des de tots els angles.

A més a més, la fal·lera per filmar amb drones està cada cop més estesa. Aquesta setmana la BBC va emetre un documental sobre els 70 anys de l’alliberament d’Auschwitz, i la novetat eren unes imatges filmades amb un drone, esclar. No cal dir que era impactant, et donava una perspectiva nova de la desolació d’aquell lloc terrible, però alhora també li conferia una mirada massa neta, d’un realisme asèptic i impersonal. A Youtube també es poden altres veure exemples de filmacions amb drones, ja sigui sobrevolant Txernòbil, les cascades del Niàgara o els carrers de Nova York durant la nevada d’aquesta setmana.

Per tot plegat, doncs, no costa imaginar-se que el drone es convertirà en un recurs habitual en els programes de televisió. Fa uns quants anys que el National Geographic se’n serveix als seus reportatges de naturalesa, i sovint aconsegueix imatges extraordinàries. Aviat, però, arribarà un altre ús més gratuït, de la novetat per la novetat. Tothora —goso pronosticar— veurem imatges des de l’aire, sobrevolarem parcs, partits de futbol, manifestacions, imputats entrant al jutjat, desastres naturals, famosos banyant-se a la piscina privada... Al principi ens agradarà, perquè l’efecte d’observar el món des de les altures, a vol d’ocell, sempre té un punt de voyeur, de veure sense ser vist. Després n’abusaran tant que ens n’atiparem, com sol passar amb tot a la tele.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de gener del 2015.

 

Orgullosos d’ofendre

 L’assassinat de 12 persones a la revista Charlie Hebdo, a París, ha anat seguit aquests dies per milers de vinyetes i missatges de defensa de la llibertat d’expressió. La gran majoria sorgien d’un dolor i una preocupació reals, però en alguns casos l’adhesió estava dictada sobretot per la diplomàcia. En aquesta línia, també hi ha hagut qui ha condemnat els crims, però alhora els ha justificat dient que ells s’ho buscaven, ja que Charlie Hebdo contínuament provocava els islamistes amb les seves paròdies i acudits. De totes les reaccions, aquesta és la única que em sembla errònia, perquè de fet és una capitulació davant els assassins i posa en el mateix nivell l’ofensa d’un dibuix, una opinió, i l’assassinat del qui ha ofès.

Stéphane Charbonnier, el director de la revista i un dels dibuixants morts, havia dit en més d’una ocasió que estava “orgullós d’ofendre”. El seu compromís artístic, fins a les últimes conseqüències, ressona també en el missatge que Salman Rushdie va escriure en el seu compte de Twitter, dient que estava al costat de Charlie Hebdo “per defensar l’art de la sàtira, que sempre ha estat una força per a la llibertat i contra la tirania, la deshonestedat i l’estupidesa”. L’art de la sàtira és un art que no ho sembla, perquè toca els collons i és incòmode i està destinat a crear-se enemics. La sàtira no té límits, som nosaltres els qui els hi posem. Són la nostra llibertat, les nostres conviccions i sobretot els nostres fantasmes. El que fa riure en un lloc, en un altre no en fa, sovint és una qüestió cultural, però la capacitat de riure’s de si mateix et dóna l’autèntica mesura humana.

Jo veig els humoristes de Charlie Hebdo, i tants d’altres plens de coratge, com aquells exploradors que s’aventuraven en territoris desconeguts i perillosos, a la selva, al gel, buscant sempre d’anar més enllà. Potser a vegades hi ha acudits que no em fan cap gràcia, o que em semblen mal dibuixats i massa grollers, però això seria un problema meu. De cap manera no treu que l’existència dels dibuixants satírics és essencial, perquè eixampla cada dia els límits de la tolerància.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de gener del 2015.

Record de Gil de Biedma

 El vuit de gener farà 25 anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Tres setmanes abans, el 12 de desembre, també va morir el seu amic, l’editor Carlos Barral. El seu record va lligat per sempre, igual que l’amistat que els unia en vida. La mort de Barral va ser inesperada, als 61 anys, i se sol dir que va arrossegar la de Gil de Biedma, que ja estava molt malalt. Els seus amics deien que la desaparició de l’editor l’havia afectat moltíssim, ja que comptava amb ell perquè es cuidés de les seves últimes disposicions.

A la Universitat de Barcelona (UB), on aleshores jo estudiava Filologia, la mort de Gil de Biedma va produir una gran consternació. Era un poeta de bar, molt llegit i citat. Recordo que uns mesos abans, l’abril de 1988, Carme Riera havia presentat el seu assaig sobre l’Escola poètica de Barcelona al Paranimf. Hi vam anar tots, no s’hi cabia. L’acompanyaven Gil de Biedma, Barral i José Agustín Goytisolo. Els tres poetes anaven vestits amb elegància i van parlar poc, amb algun titubeig, com si deixessin clar que els agradava més la distància curta, la discussió íntima.

Deia que en aquells anys tothom llegia Gil de Biedma. Hi havia noies que es copiaven els poemes a la carpeta, al costat d’una foto de Morrissey. Els nihilistes duien un exemplar de Las personas del verbo a la butxaca de l’abric negre. Aquesta és la seva grandesa poètica: que amb una obra breu però molt pensada agradava a les monges, als suïcides de saló, als admiradors de Truffaut i als babaus de poble com jo. En el meu cas, jo hi havia arribat a través de Gabriel Ferrater, el seu altre gran amic. Compartien influències. Els seus poemes eren «vasos comunicants», deien. Des d’una obra particular i diferenciada, els germans Ferrater, Barral, Gil de Biedma, Goytisolo i uns quants més havien alçat un món poètic con- junt, que es complementava i es divulgava, potser perquè naixia d’una llibertat creativa i crítica, sense prejudicis. Han passat 25 anys i no ha sortit un altre poeta espanyol tan seguit com Gil de Biedma, ni un grup literari amb tanta rpèdica com aquell. Tampoc no es donen les circumstàncies perquè torni a passar, em sembla.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de gener del 2015.

Entradas populares

Compartir