dissabte, 30 de maig de 2015

Galaicocatalans

Pepe Rubianes es declarava actor galaicocatalà i solia dir-ho en castellà. Les llengües peninsulars, portuguès inclòs, afortunadament es relacionen, però de manera erràtica. Presenten un pèl distorsionades les propietats matemàtiques clàssiques que haurien de presidir les relacions binàries: reflexiva, simètrica i transitiva. Només la reflexiva sembla funcionar. Totes les llengües, portuguès inclòs, tenen una relació asimètrica amb el castellà i pel que fa la transitiva (allò que si A es fa amb B i B es fa amb C, A es farà amb C), els costa molt fer el tercer pas. És el cas de l’autor gallec Xosé Luís González Sende, que signa els seus llibres com Séchu Sende. L’any 2007 Sende va publicar Made in Galiza (Editorial Galaxia) un conjunt de relats fascinants al voltant de la llengua (gallega) que en alguns moments recorden les Historias de Cronopios y Famas de Cortázar. El llibre va tenir molt d’èxit a Galícia (n’acabo de comprar la desena reimpressió, corresponent a enguany) i ha estat traduït al kurd (prenent el títol d’un dels relats: “Nin en soños vou perder a miña lingua”) i al turc per la mateixa editorial (Avesta), a l’euskera per l’editorial Txalaparta i arriba ara traduït al català per Mònica Boixader amb el títol d’un altre dels relats: La venedora de paraules (RBA). Castellà? Connais pas. Aquest 2015 Sende acaba de publicar a Santiago un nou llibre: A República das Palavras (Através).

       Val la pena llegir Sende, professor d’institut i domador de pulgues al Galiza Pulgas Circus, perquè la seva narrativa aconsegueix transformar les paraules en personatges i aprofundeix en els conflictes de la convivència entre llengües amb una mirada irònica i desacomplexada. El lector català xalarà amb relats com “Instruccions per començar a parlar gallec”, en el qual se sentiran reflectits molts castellanoparlants que van decidir fer el pas de llançar-se a parlar català, o “Estudi sociolingüístic sobre els joves sota els efectes de les drogues”, un veritable estudi taxonòmic sobre els prejudicis lingüístics que tots porten inscrits i que poden aflorar en situacions de desinhibició noctàmbula (i alcohòlica). El conte triat per l’editor català per fer de títol (“La venedora de paraules”) explica la història d’una multinacional anomenada Verba que va creant paraules que registra i les introdueix en els mercats globals per, de mica en mica, apoderar-se del discurs i fer imprescindible el domini de l’idioma Verba. Una crítica ferotge al globish empobridor que pot recordar el mític conte jivaritzador “Míster Taylor” d’Augusto Monterroso. Algunes de les històries són molt blanques i en d’altres s’aprecia la voluntat didàctica de qui deu fer anys que es dedica al tracte quotidià amb adolescents, però les troballes de Sende són meravelloses i mostren la profunda estultícia del menyspreu lingüístic a què continuen sotmeses les llengües peninsulars, portuguès exclòs, considerades de segona per aquells que s’omplen la boca de diversitat. El pitjor menyspreu és el de qui ni s’adona que el comet.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 30/5/15

dimarts, 26 de maig de 2015

Em dic Bondi, Aedium Bondi

       Em dic Bondi, Aedium Bondi”. Això és el que llegeixo a l’assumpte d’un correu que m’envia el periodista científic Xavier Duran. Un titular d’aquells que t’obliga a llegir el text que el segueix. En aquest cas, l’anunci d’una descoberta científica. A l’illa caribenya de la Hispaniola Samuel Turvey de la Societat Zoològica de Londres ha localitzat una nova espècie de rosegador. Una hutia, una mena de conillet d’índies. Es creu que hi havia una vintena d’espècies d’aquest petit rosegador, que fa de vint a seixanta centímetres i que pot arribar a pesar set quilos. Però més de la meitat d’aquestes espècies podrien estar extintes, de manera que la troballa de la vuitena espècie viva en ple segle XXI ha estat considerada tot un esdeveniment científic. L’animaló, que sembla tret d’una sèrie d’animació de Pixar, ha estat batejat amb el tradicional triple nom que estableix el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica. Una taxonomia que remarca l’espècie, el gènere i la família. En el cas d’aquest rosegador Plagiodontia aedium bondi. Aital sistema de notació, establert a mitjan segle XIX, és molt procliu a les dedicatòries, de manera que no resulta gens estrany detectar-hi noms propis en senyal d’homenatge a algun personatge reconeixible. Hi ha diverses espècies de papallones blaves anomenades Nabokovia en honor de l’escriptor i entomòleg Vladimir Nabokov, autor de Lolita. I també la Pseudolucia Humbert, homenatge al turmentat professor de Lolita, i la Pseudolucia Charlotte, en referència a la mare de l’explosiva adolescent.

En el cas del rosegador caribeny cal fixar-se en Bondi, perquè remet al cognom Bond. I sí, l’homenatge zoològic és per a James Bond. Però no, no és el famós espia l’assenyalat per Samuel Turvey sinó l’ornitòleg estatudinenc James Bond (1900-1989), un expert en ocells del Carib que va escriure el vademècum de la matèria: Birds of the West Indies. Ian Fleming, autor de la sèrie de novel·les que va donar vida a un dels detectius més famosos de la història, era molt aficionat als ocells i també va decidir batejar el seu protagonista amb el nom d’aquest científic, tot i que per motius no gaire lluïts. Volia un nom breu, gens romàntic, anglo-saxó i tanmateix ben masculí. Al The New Yorker va arribar a declarar: “Quan l’any 1953 vaig escriure la primera novel·la, volia que Bond fos un home avorridíssim (…) i vaig pensar, James Bond és el nom més avorrit que he sentit mai”. Més de mig segle després, el rosegador caribeny descobert a la Hispaniola potser suscitarà opinions radicalment oposades a la percepció de Fleming. A la gent li semblarà molt divertit que el Bondi del ratolí provingui de James Bond.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, dimarts 26/5/15

La Barcelona cosmopolita

 “La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència”, preguntaven a Ada Colau en una entrevista a Vilaweb, i la frase resumeix el to entre ingenu i agressiu que ha dominat aquesta campanya electoral. El fet que, d’una banda, Barcelona en Comú (BC) es negui a reduir les eleccions a una consulta sobre el procés d’independència, i de l’altra l’amenaça que la seva victòria significaria per a un ajuntament que gestiona la ciutat com una empresa turística, han desfermat les manipulacions verbals contra el partit d’Ada Colau. Tot servia, i des de totes bandes: des de les imatges de l’any 2007 que pretenien ridiculitzar-la perquè protestava disfressada de superheroïna, fins a associacions demagògiques, que l’acostaven al terrorisme fent marrada per Bin Laden i el pobre Noam Chomsky.

Enmig d’aquest pim-pam-pum electoral, alguns fins i tot han ressuscitat la vella acusació de cosmopolita, en sentit pejoratiu. Vet aquí un malentès que fa dècades que dura, d’ençà que el pujolisme el va fer servir per contraposar la Catalunya de comarques convergent i la Barcelona de Pasqual Maragall (que, per cert, ara tothom reivindica com un gran model d’alcalde). Així, avui dia encara hi ha un nacionalisme català acomplexat, que associa el caràcter cosmopolita amb el federalisme d’esquerres, les idees unionistes, la cultura en castellà, la gauche divine (quatre fills de papà). Algú els va fer creure que tot allò que no s’ajustava a l’imaginari català tradicional era una excentricitat, un perill, i al final aquest sentiment petitburgès —tots ens coneixem i ens assemblem— va cristal·litzar en l’estigma envers allò que és o vol ser cosmopolita. Però la realitat és ben diferent. La realitat és que avui el cosmopolitisme no és un concepte cultural, ni ideològic. Avui dia ha de ser una qüestió legal, basada en els drets humans i en “l’hospitalitat incondicional” que defensava Derrida. Es pot ser independentista i cosmopolita, i tant que sí, però també cal tenir clar que el model de la Barcelona actual és sobretot la negació de la ciutat. La seva hospitalitat està, cada cop més, condicionada pels diners. Feu la prova: poseu “Barcelona cosmopolita” a Google i mireu les imatges que hi surten. Fotos boniques de la ciutat, postals turístiques, el trencadís de Gaudí i el nou Born, hotels amb piscina a la teulada... Cap persona.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de maig del 2015. 

dilluns, 25 de maig de 2015

Què durarà el rúnning?

Escric aquest rum-rum durant la teòrica jornada de reflexió abans de les eleccions municipals d’ahir, amb la certesa que la veritable jornada de reflexió és avui i que el rum-rum pels resultats es perllongarà quatre mesos. Dit això, el running del títol no s’ha de prendre pas com a metàfora política, entre altres coses perquè els jaciments de metàfores ja pateixen una sobreexplotació brutal per part dels analistes polítics. Aquest rum-rum va de la paraula que distribueix aquesta setmana l’Obneo (Observatori de Neologismes de la UPF). Segons aquest magnífic instrument d’anàlisi, el manlleu de l’anglès running es documenta en català el 21/IX/99, però comença a aparèixer amb freqüència a partir de l’any 2012. Un 64% dels casos documentats són d’aquests tres darrers anys de Procés i processons. Running és el gerundi del verb córrer (to run) lexicalitzat en el sentit de “l’acció de córrer per esport o exercici, ja sigui en una cursa o com a passatemps”. En anglès, l’Oxford English Dictionary ja el documenta al segle XIV. Abans, córrer era de covards i Rexach un esportista modèlic. Ara, qui no corre, vola, els analistes de futbol compten els metres recorreguts pels futbolistes i els nous apòstols de la religió rúnnica són Haruki Murakami i Kilian Jornet. Encara no l’hem entrat al diccionari però quan ho fem, si ho fem, potser hauríem de revisar els seus predecessors.

       L’any 1982 Pere Tàpias va publicar un disc que es deia Xàndals i barretines. Contenia la cançó “Passatges footingueros”, amb una tornada enganxadissa: “jo vaig fent footing, footing, footing”. Tàpias ho escrivia així, amb la doble oo del peu anglès (foot). El DIEC, per analogies tan clares com el futbol, ho va adaptar com a fúting i va optar per xandall a l’hora d’adaptar el francès chandail, que té un origen curiós: prové de (mar)chand d'ail, 'marxant d'all o de llegums', perquè aquests venedors duien roba còmoda. Fer fúting, però, era equívoc. Es va crear en francès a partir d’un terme que en anglès no té res a veure amb córrer. Footing vol dir “superfície per plantar bé els peus”, “estabilitat” o “posició social, estàtus”. De córrer (a poc a poc) per fer exercici en diuen jogging, que per aquí ens havíem proposat d’adaptar com jòguing. Ara la febre del running (rúning?, rèning?, ràning?) tot ho envaeix. Sobretot les botigues de material esportiu que massacren vises a còpia de mitjonets, sabatilles, malles, samarretes de compressió (ai), ronyoneres, rellotges, pulsòmetres i tota mena de galindaines que et fan sortir de la botiga (i del país) cames ajudeu-me tot cantant “Jo vaig fent rúning, rúning, rúning”...

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/11/15

diumenge, 24 de maig de 2015

Sic transit

Un llibre publicat a finals de l'any passat explica, amb una precisió que és d'agrair, el context en què estem votant avui. La transició franquista (editorial Pòrtic), de la sociòloga Marta Rovira Martínez, recorda i demostra que l'Estat espanyol actual és el producte d'una Transició en què uns quants prohoms de l'elit franquista i alguns dels seus homòlegs de l'elit antifranquista es van posar d'acord per arribar a un consens en què el franquisme seria presentat al públic com una pausasense la qual la democràcia actual no hauria estat possible i que l'oposició seria presentada com una colla d'homes responsables que van aconseguir l'amnistia dels companys engarjolats a canvi de no demanar ni condemnes ni indemnitzacions pels actes de violència comesos pels mateixos franquistes.
La Transició, com se sap, va culminar amb la Constitució, un document confegit a base d'un estira-i-arronsa còmplice entre un grapat de senyors que estaven d'acord que hi havia dos factors tan imprescindibles com intocables: la monarquia i la unitat sempiterna de l'Estat.
Ara bé, hi havia un tema importantíssim sobre el qual no hi havia qualsevol tipus de consens: mentre els prohoms a Madrid donaven per descomptat que l'Estat de les autonomies –que, per cert, no tenia cap precedent històric– seria tan inamovible com el rei i les fronteres, els països autènticament històrics com ara Catalunya i Euskadi creien que això només era el punt de partida perquè aconseguissin, amb cada any que el allunyava de les pressions dretanes del postfranquisme, un estatus si fa no fa federal que resoldria els seus problemes socials, econòmics i culturals.
Això explicaria, entre d'altres coses, per què Madrid ha tractat la insistència de la Generalitat d'aconseguir totes les competències pactades (i, com a últim recurs, un Estatut nou) com una immensa nosa intolerable durant 35 anys. I aquesta situació irresoluble podria continuar durant 35 anys més. Depèn.

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/05/2015

Esperança negra

Al Parlament de Londres, per primera vegada en set dècades els liberaldemòcrates (havent-se convertit
en un petit estol desplomat del tot irrellevant després de perdre 49 escons en les eleccions recents) han deixat de ser la tercera força. La qual ara és el Partit Nacional Escocès (SNP), que va aconseguir 56 escons (en comptes de la mitja dotzena que havia tingut des que tinc memòria). Per entendre per què, de cop, els escocesos van decidir deixar els laboristes i conservadors (o sigui, els equivalents del PSC i el PP al seu país) a l'estacada, n'hi ha prou amb escoltar la diputada més jove a Westminster des de 1667: Mhairi Black, una estudiant de 20 anys que, a la seva circumscripció prop de Glasgow, va derrotar ni més ni menys que el ministre d'Afers Exteriors en l'oposició laborista (que abans gaudia d'una majoria de gairebé disset mil vots). Black es va apuntar a l'SNP després del referèndum per la independència, impressionada per la desesperació de tanta gent amb qui va parlar durant la campanya a favor del sí. Com a mínim, diu: “L'SNP vol implementar les polítiques que la gent del carrer vol que siguin implementades, i sabem què vol la gent del carrer perquè hi estem en contacte permanent.” I ho contrasta, això, amb la majoria de diputats a Westminster, siguin conservadors o laboristes: “Els interessen més els propis negocis que les necessitats de la gent normal i corrent.” I que consti que tot això ho diu una diputada convençuda que la justícia social i l'emancipació política d'Escòcia són indestriables (al contrari d'aquells polítics catalans, siguin de dretes o esquerres, que bescanten el procés sobiranista d'aquí tot assegurant que no té res a veure amb “els problemes reals de la gent”). No és de sorprendre que en una carta al diari unionista The Guardian –d'on he tret els comentaris de la Mhairi Black– un lector anglès va escriure fa poc: “El meu fill acaba de traslladar-se a Escòcia. Tant de bo pogués acompanyar-lo!”

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/05/2015

El personatge

Dimarts, TV3 va emetre un vídeo que ensenyava com uns éssers de la nostra mateixa espècie s'ofegaven en un mar que és un reclam turístic per a bona part d'Europa. Com que els europeus som uns mestres a l'hora de fer veure que les atrocitats que tenim a tocar no són res més que una molèstia que fa que no païm bé l'esmorzar, aquest drama marítim passa cada setmana sense que els del Vell Continent ens sentim gaire al·ludits. Amb l'excepció sempiterna dels polítics xenòfobs, com ara Nigel Farage (el líder de l'UKIP, un partit que acaba d'entrar al Parlament britànic). Fa poc, Farage va dir que si es continuava salvant els refugiats a alta mar, el Regne Unit seria desbordat per “onades [sic] de milions d'africans”. El còmic anglès Stuart Lee ha fet una paròdia extraordinària d'aquest tipus de discurs en què (tot imitant un polític de l'UKIP) explica com fa 10 anys van venir molts polonesos al RU (“merda de polonesos, vénen aquí i per quatre xavos ens arreglen tots els aparells electrònics espatllats”); i 40 anys abans, els indis (“merda d'indis, vénen aquí i reinventen la nostra cuina nacional”); i 900 anys abans, els anglosaxons (“merda d'anglosaxons, vénen aquí i posen les bases de la nostra llengua i cultura”); i 4.500 anys abans, els del neolític (“merda d'homes del neolític, vénen aquí i ens ensenyen com es fa el pa”); i 400 milions d'anys abans, els peixos (“merda de peixos, vénen a la terra, la nostra, i posen en marxa l'evolució de la vida terrestre”); Lee, encara fent de polític de l'UKIP, acaba amb un elogi del buit abans del Big Bang, quan no hi havia cap ésser viu per molestar els anglesos. Això sí, Lee admet que Farage (i hi hauria pogut afegir algun polític d'aquí) atrau la gent perquè es considera que és tot un personatge, o sigui, un excèntric que diu “allò que la gent realment pensa”. Ara bé, afegeix Lee, cal tenir en compte que un “personatge” –en el llenguatge del teatre, si més no– és “algú que ens enganya tot fent veure que és una persona”.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/05/2015

http://www.dailymotion.com/video/x23yv5y_stewart-lee-on-immigration-paul-nuttall-and-ukip_fun

Jugada única

La setmana passada, un amic independentista em va confessar que ara ell ja no sabia si la independència fos possible o fins i tot necessària. Si m'haguessin punxat, no m'haurien tret sang. I no pas perquè no podia entendre el seu canvi d'opinió (induït, sens dubte, pels sis mesos de picabaralles poc productives entre polítics professionals al cap de tres anys de les mobilitzacions civils més extraordinàries de tot Europa, en què tots dos havíem participat). Amb tot, jo havia cregut que tant per ell com per mi, el desig de deixar de ser ciutadans espanyols no es basava en una mera opinió, sinó en un sentiment arrelat, generat per l'experiència d'haver viscut aquí durant dècades. Per exemple, jo havia estat autonomista fins que em vaig adonar, amb el temps, que l'estat de les autonomies no era res més que un intent de tapar el centralisme desenfrenat dels últims tres segles amb un patchwork de governets pseudofederals; tot seguit em vaig convertir al federalisme real (o sigui, asimètric) fins que vaig comprendre que Espanya mai no permetrà l'asimetria federal més enllà de l'excepció curiosa d'Euskadi; i en percebre, per fi, que casa meva –l'única que tinc– ha estat a la mercè d'un poder central que la subjecta a cants de sirena rabiosos i desafinats alhora que la presenta als mitjans estrangers com una barraca regional parcialment habitada per quatre llunàtics nacionalistes (cosa que no impedeix que se la carregui amb uns impostos dignes d'una finca de luxe) vaig arribar a la conclusió que la independència continua sent, com diuen en anglès, the only game in town. Amb l'avantatge afegit que si aconseguíssim ser independents tindríem la possibilitat d'exercir una llibertat genuïna, no tutelada, en tots els camps. I la imprevisibilitat que això comporta, lluny de ser el perill proclamat pels unionistes, és l'al·licient principal de tot plegat. Per contrast, si no marxem pas de l'estat dit espanyol, podem preveure amb una certesa terminant de quin mal haurem de morir.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/05/2015

White Elephant, Black Hole



Last month a report made by the Foundation for the Study of Applied Economics (FEDEA, in its Spanish acronym) revealed that Spain's high-speed rail system (patriotically called the Alta Velocidad Española: AVE) is by far the largest white elephant west of the Urals. Since 1992, governments of both the right and left have spent 50,000 million euros of public money on line after line, each radiating out of the Spanish capital, so that now Spain (pop. 46.5 million) has more kilometres of high-speed rail than any other country except China (pop. 1,400 million). And this year, despite the economic crisis, Madrid will be adding another thousand kilometres, at a cost of 4,000 million euros. This, despite the fact that Spain's transport needs were already being met by motorways, express trains and around 50 airports, before the AVE network was welded onto the country, apparently without any thought as to whether it was really necessary or not. The FEDEA report demonstrates that there are nowhere near enough travellers to justify the running costs of (let alone the initial investment in) the AVE. Each year, more people (25 million) travel on the French TGV between Lyon and Paris than on the entire Spanish high-speed system put together. Even the most successful line - Madrid-Barcelona - will take over a hundred years to pay for itself, and many other lines require huge annual subsidies just to keep running. (One line, connecting Cuenca, Toledo and Albacete, was shut down when it was calculated that it cost 18.000 euros a day to run, which would have made it cheaper to drive each of its daily average of 9 passengers to their destinations in private limousines). The one line that would be economically viable - conveying both people and goods along the Mediterranean coast from Andalusia through to Catalonia and beyond - doesn't exist; and (if we have to judge from Madrid's insistence on being smack in the centre of all its high-speed tracks) probably never will. As for the AVE network that is already in place, the FEDEA report states simply: “None of it should ever have been built”. But it has been, and it's using and losing lashings of public funds and will go on doing so till kingdom come. Or until one particular kingdom goes.

Matthew Tree, Catalonia Today,  maig de 2015

Expatriats

A mitjan juliol del 1938 els representants de 32 països es van reunir a Évian, França –una ciutat ara coneguda exclusivament per la seva aigua mineral– per veure què podrien fer per solucionar una situació humanitària desastrosa: la persecució dels jueus alemanys i austríacs, que fugien com podien d'una dictadura que els havia convertit en ciutadans sense ni drets ni estat. Sobre Évian, Hitler va dir: “Si aquests països volen acollir tants criminals [és a dir, jueus] els posarem a la seva disposició, amb molt de gust.” No calia. Els 32 països no van fer res de res: França va al·legar que ja estava “saturat” de jueus; i el ministre anglès d'Afers Estrangers va dir que no volia que augmentés el nivell d'antisemitisme a la Gran Bretanya (incloent-hi el d'ell, presumiblement). O sigui, Europa, davant d'una crisi moral sense precedents, feia els ulls grossos (si cada país hagués acceptat 17.000 jueus, tots s'haurien salvat). Alhora, els països esmentats van expressar la seva simpatia més sincera pels refugiats. No dec ser l'únic que ha detectat una certa síndrome d'Évian en l'actitud de la UE envers el nombre creixent de refugiats dels països africans més devastats que ens vénen a visitar mar a través. Aquesta setmana passada n'han mort gairebé un miler, però fa anys que passen tragèdies semblants. Ousman Umar, un ghanès que va arribar a Barcelona el 2005, ha explicat en molts instituts catalans com havia de creuar el desert (només 6 dels 46 que ho van fer van sobreviure) i després el mar (hi va perdre el seu millor amic i desenes de companys de viatge). Calcula que només un 5% dels immigrants africans arriben a Europa sans i estalvis. El 1979 el vicepresident dels EUA, Walter Mondale, va dir de la Conferència d'Évian que havia estat “una prova de la civilització”. Ara la civilització –en la forma de la UE– en té una altra, i si hem de jutjar per les seves actuacions fins a la data, tot apunta que suspendrà. Això sí, amb unes llàgrimes ben solidàries als ulls.

Matthew Tree, El Punt Avui,  26/04/2015

Metàl·lic



Dilluns passat, ens van deixar dos escriptors més que il·lustres: Eduardo Galeano i Günter Grass i –com és lògic– els mitjans catalans en van parlar a bastament. A Anglaterra, el mateix dia, va finar un altre personatge, desconegut aquí, del qual els mitjans britànics van fer gairebé tant de cas com de Galeano i Grass: la Viv Nicholson, una treballadora en una fàbrica de pastissos que, el 1961, va guanyar l'equivalent de 4,5 milions d'euros a la travessa. Quan els periodistes li van preguntar què faria amb els diners, va respondre: “Gastar, gastar i gastar!” I així ho va fer: al llarg dels següents tres anys, ella i el seu marit van comprar una tirallonga de cotxes de luxe, una pila de joies i d'abrics de pell i organitzaven festasses en què es bevia el millor xampany. El 1965, però, el marit va morir en un accident de cotxe, a la vegada que ella va descobrir que devien una quantitat elevada d'impostos. De cop, es va haver de declarar insolvent. Deprimida i alcoholitzada, es va traslladar a Malta, però al cap de poc va ser deportada per haver assaltat un policia. Va provar de guanyar diners fent striptease però ho va deixar córrer en descobrir que era incapaç de treure's els sostenidors i les calces. Havent-se casat tres cops més, va acabar treballant en una perfumeria. Però a poc a poc, ja s'estava convertint en un mite: la seva autobiografia (1976) es va convertir en un drama televisiu el 1977 i en un musical teatral el 1998. Mentrestant, The Smiths posaven imatges de la Nicholson a les portades de diversos discos; i Morrissey i ella es van fer amics. Els mitjans anglesos dels seixanta –amb el seu esnobisme habitual– la van tractar com una obrera frívola que no sabia què fer amb els seus diners, però de fet ella només feia allò que la publicitat i la pressió social en general –a Anglaterra i arreu d'Europa– l'instava a fer: gastar. Tal com ens hi han continuat instant a tots nosaltres, d'aleshores ençà. Fins fa quatre anys.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/04/2015

dissabte, 23 de maig de 2015

Fernâo Mendes Pinto

       Stefan Zweig és a l’amenitat literària el que Isaac Disraeli va ser a la curiositat. L’interès de les seves obres sobre episodis històrics rau en la conjunció d’intriga i context. Probablement, el seu llibre més conegut sigui Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema), compost per catorze “miniatures històriques” que han delectat generacions de lectors. Ara Edicions de 1984 publica Amerigo, en excel·lent traducció del mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol, un breu monogràfic sobre l’embolic colossal de noms que explica com és que finalment Amèrica es va dir Amèrica i no pas Colòmbia. Zweig ho presenta com una comèdia d’errors. Poua en la vida d’Amerigo Vespucci, coetani de Colom, ressegueix els equívocs, errors, errates, males interpretacions i males intencions que van desembocar en la tria del nom i construeix un relat de misteri erudit. Colom creia haver arribat a les Índies i Vespucci, en trepitjar Brasil, va considerar que era un món nou. Zweig és un mer divulgador d’investigacions alienes, però excel·leix a l’hora d’endreçar-les amb les armes del novel·lista. Analitza amb claredat els cinc equívocs bàsics des del primer títol que l’any 1507 un impressor de Vicenza dóna a l’antologia de cròniques de les expedicions de Cadamosto, Vasco da Gama, Cabral, els tres viatges de Colom i el Mundus Novus de Vespucci. L’editor publica a la coberta Mondo novo e paesi nuovamente ritrovati da Alberico Vesputio florentino, de la qual cosa sembla deduir-se que el descobridor és Vespucci. En l’edició original italiana del primer viatge de Vespucci en 1497, diu que el primer lloc on toca terra es diu Lariab. En l’edició llatina, per errata o esmena intencionada, Lariab esdevé Parias, el primer enclau continental que trepitjà Colom en 1498. Bartolomé De las Casas va veure aquesta errata com la prova fefaent de la mala fe de Vespucci.

L’enfilall d’errors que menen a Amèrica comença fatalment en aquest títol en el qual Amerigo (Aimeric) és rebatejat com Alberico. Zweig ens guia amb saviesa pels vaivens de la història. De primer assumim que tot es va maquinar al marge del pobre Vespucci, després comencem a dubtar de les seves bones intencions, canviem de bàndol amb el pas dels segles i no descobrim els budells de l’enigma fins que no arribem al segle XX. Una veritat històrica que convé no desvelar perquè la lectura d’Amerigo sigui tan plaent com la d’una novel·la de misteri. Entre els molts secundaris fascinants que Zweig posa al voltant de la parella de ball Colom-Vespucci, hi ha un portuguès que té cognom de representant de futbolistes: Mendes. Fernâo Mendes Pinto, un aventurer del segle XVI que va viatjar per Orient i després va publicar una monumental Peregrinaçâo relatant les seves experiències. Mendes, partint d’una base real, s’inventa un munt d’episodis i n’exagera d’altres. Les seves inexactes descripcions de pobles i territoris llunyans van donar peu a un joc de paraules en portuguès que transformava Fernâo Mendes Pinto en un diàleg que feia “Fernâo, mentes?”, “Minto”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/5/15

Entradas populares

Compartir