dimarts, 30 de juny de 2015

El sexe amb un iac

Mark Saltveit és l’actual campió mundial de palíndroms. Vince Clemente li vol fer un documental abans del proper Campionat, que se celebrarà el 2017. De moment, n’ha fet un tràiler per intentar finançar-lo a través del que aquí coneixem amb el nom esperantista de Verkami. El projecte de documental es diu A man, a plan... a palindrome! (en al·lusió al famós palíndrom nord-americà “A Man, A Plan, A Canal: Panama”) i la plataforma Kickstarter. Saltveit, de 53 anys, hi explica el primer palíndrom que se li va acudir i també el que l’ha fet campió del món. Quan tenia 9 anys va descobrir la simetria lletrada en un dels mots grollers que li prohibien dir a l’escola: poop, en el sentit de cagar. Mark la va allargar: “Eat poop tea” (menjar cagar te). La decepció va venir en transcriure-la, quan es va adonar que la parella eat-tea anava coixa de simetria i això feia que la frase no fos un palíndrom. Vint-i-cinc anys després Saltveit va començar a assistir als campionats de mots encreuats que organitza el guru dels mots Will Shortz i li va revifar l’afició verbívora.

       Ara Mark s’ha especialitzat en palíndroms, és l’editor del butlletí The Palindromist (l’equivalent al nostre Semagames) i l’anomenen Kram perquè tot ho llegeix del dret i del revés. L’atzagaiada escatològica del record infantil el devia inspirar per participar en el campionat mundial. Mark explica que va voler fer un palíndrom difícil, amb X i Z. Filmat davant d’una pissarreta on fins i tot la llista de la compra és capicua (No lemons no melon), Saltveit reprodueix el procés de creació de la frase guanyadora. El punt de partida, l’eix de la simetria, el va trobar en la frase capica “trapeze part” (tros de trapezi); després va buscar al seu diccionari d’estructures bifronts i amb la X va triar el prometedor “fixes, sex if” (repara, sexe si...) Com que el verb reparar lligava amb el tros de trapezi les va encapsular a l’espera de trobar un cap i una cua que fessin sentit. Pel subjecte va triar el nom Kay, que es capgira formant el bòvid asiàtic yak (iac). Ho tenia a tocar. Només li calia un verb que no desmereixés rere “sex if yak...”, i va topar amb lived que es capgira diabòlicament (devil). Ja ho tenia: “Devil Kay fixes trapeze part, sex if yak lived” (la diabòlica Kay repara una part del trapezi per fer sexe si el iac visqués). El documental il·lustra la frase amb una animació esbojarrada que inclou un dimoniet, un trapezi trencat i un iac intentant practicar el sexe. Saltveit rememora que al Mundial el mer concepte de sexe amb un iac el va fer triomfar per aclamació. No sempre, esclar, però de tant en tant va bé cometre alguna atzagaiada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/6/15

dilluns, 29 de juny de 2015

Sistemes de votació

Aquest estiu del quinze serà el de la doble precampanya electoral. Doble perquè val per a Catalunya i per a Espanya, o per al Parlament i per al Congrés, encara que cap de les dues eleccions encara no hagi estat formalment convocada. La tensió d’aquests últims anys ha tornat a posar en primer pla l’exercici del vot, protagonista dels primers temps de la transició. Aquest dissabte a Canet Josep Maria Mainat podria recuperar aquella vella cançó de la Trinca que jugava amb tots els dobles sentits sexuals possibles d’introduir el vot a l’urna. Des del 9N votar torna a ser sexi i potser tot el que ha vingut després es pot explicar com un seguit d’atacs de banyes encadenats, a banda i banda de la catalanitud, l’espanyolitat, l’espanyolitud i la catalanitat. L’urna esdevé objecte de fetitxisme, tal com vam poder veure en l’urneta de cartó blanc model 9N que Joana Ortega va regalar a Neus Munté en la cerimònia de traspàs de poders vicepresidencials. Els partits assemblearis es fan tips de votar a mà alçada (o a puny alçat, si es dóna el cas) i els parlamentaris han desenvolupat una gran destresa tocant els botonets del seu escó per dir que sí, que no o abstenir-se a cada votació.

       Però hi ha altres mètodes de votar. Quan, de nen, visitava la Cartoixa de Montalegre, mon oncle m’ensenyava un sac que omplien amb boletes blanques o negres quan als novicis els arribava el moment de fer els vots temporals. La comunitat votava la seva acceptació secretament i omplia el saquet de boles. Els aspirants havien d’aconseguir la unanimitat, perquè només que n’hi hagués una de negra ja no valia. Aquesta tarda a Monistrol de Montserrat descobriré un altre sistema d’aprovació més compromès. Es conserva el ball del Bo-Bo, que consta del contrapàs, una de les danses catalanes més antigues, un passeig galant, un punteig de va i ve i finalment, una sardana saltada. El Bo-Bo és dirigit pel Porrer (de porra, o macer, de maça) i el preparen uns administradors escollits anualment pel poble en una cerimònia que condueix un moderador que rep el nom de Credencer. Aquest els anuncia en veu alta un per un i després de pronunciar el seu nom pregunta: “És bo?” Si el poble aprova l’escollit pel càrrec respon: “Bo”. Si, per contra, el desaprova, crida “Pega!” (entenc que en el sentit que hi veu una pega, no pas per incitar a colpejar-lo). Diuen els monistrolencs que no tenen constància de que mai s’hagi desaprovat cap dels administradors escollits, i que per això el ball es diu del Bo-Bo. Això és perquè no han provat d’aplicar el sistema a les eleccions polítiques. Quan els administradors no són d’un ball sinó de la funció pública sempre estem de pega.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/6/15

Manu, Meca, PDF escrits

Kennedy Toole torna a ser novetat a les llibreries. Anagrama ha encarregat a Xavier Pàmies una nova traducció al català de la gran A Confederacy of Dunces. L’any 1988 la versió de Maria-Antònia Oliver va arribar a les llibreries amb un títol que forçava el registre, Una conxorxa d’enzes. Deu anys més tard els enzes es van simplificar (o ximplificar) i el títol es va reimprimir com La conxorxa dels ximples. Ara Pàmies també ha defugit la conxorxa. Escull, amb encert segons el meu criteri, Una confabulació d’imbècils i aposta per un registre més proper al català central. Coincidint amb aquesta notable recuperació, Anagrama també publica la biografia de Kennedy Toole. Una mariposa en la máquina de escribir, de Cory Maclauchlin, és en realitat mig biografia i mig bibliografia, atès que no només s’ocupa de l’entorn familiar i la curta vida de John Kennedy Toole fins al seu suïcidi, sinó que també recull l’ulterior periple del manuscrit per un reguitzell d’editorials, enviat per Thelma, la infatigable mare de l’autor que no va parar quieta fins que no va aconseguir que la novel·la de John es publiqués. A la biografia Maclauchlin parla de manuscrit (de l’única còpia que en va heretar la mare), però fa tot l’efecte que es refereix a un text mecanografiat. La tradició vuit-centista del Manuscrit trouvé à Saragosse de Jan Potocki (1804) té un pes terminològic determinant, fins al punt que les bases de molts premis literaris parlen encara de manuscrits i les agències literàries diuen que reben molts manuscrits (encara que sigui en Pdf). Llevat dels que són escrits amb els peus, que també n’hi ha, la majoria de textos literaris s’escriuen amb les mans, però gairebé sempre aplicant-les a un teclat. Conscient d’aquest lloc comú, Manuel de Pedrolo ja va voler-lo ultrapassar l’any 1974 en el títol de la que probablement ha estat la seva obra més divulgada: Mecanoscrit del segon origen.

       Aquests dies a les llibreries coincideix una altra obra recuperada per familiars: les dues novel·les escrites per Irène Némirovsky durant la Segona Guerra Mundial que ara Salamandra publica juntes sota el títol Suite francesa. Némirovsky, una autora que ja gaudia d’una certa consideració quan els nazis van arribar a París, va continuar escrivint a la França ocupada fins que va ser víctima del nazisme. Les seves filles van iniciar una fugida tan penosa com algunes de les que descriu la novel·la. La maleta que contenia fotos i els manuscrits les va acompanyar sempre, però no gosaven llegir-los perquè creien que eren les notes íntimes de la seva difunta mare i no se sentien preparades. Sis dècades després una de les filles va agafar una lupa i va començar a mecanografiar a un ordinador la minúscula lletra dels quaderns. Només llavors es va adonar que es tractava d’una novel·la que retratava els èxodes interiors de la França ocupada d’una manera vívida i violenta. Es va publicar el 2004. Després dels manuscrits i mecanoscrits inèdits em pregunto com en direm quan comencem a trobar PDFs inèdits. Pedefescrits?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 27/6/15

dimarts, 23 de juny de 2015

Festes sorpresa

Molts cursos, cursis i cursets acaben abans de Sant Joan, de manera que alguns pares arriben a la revetlla d’aquesta nit tips de festes. Han assistit sisplau per força a representacions teatrals més o menys afortunades, concerts corals sense acomodadors, espectacles pseudoesportius amb megafonia estrident i tota mena de trobades aparentment lúdiques, algunes de les quals reforcen les vocacions monàstiques. En tinc proves empíriques. Ara que la monja Forcades s’ha exclaustrat conec algunes mares de família que li canviarien el lloc aquesta mateixa nit i s’enclaustrarien temporalment durant unes quantes setmanes, prorrogables. D’entre totes les celebracions del final de curs n’hi ha una que és especialment lamentable: les festes sorpresa de comiat que els pares preparen per a una promoció de fills que deixa l’escola en bloc. No pas per expulsió col·lectiva o per dimissió en massa, sinó perquè els interfectes acaben l’ESO o el Batxillerat i han de canviar de centre per continuar els seus estudis. Les festes sorpresa de comiat escolar són la viva mostra de les contradiccions amb les quals toparan els estudiants quan s’incorporin a la vida adulta. D’entrada, són festes que busquen explícitament que tothom acabi plorant. I, a més, de sorpresa només en tenen el nom.

       Sempre hi ha algun pare amb deutes pendents amb el seu fill adolescent que li filtra la informació. O algun germà gran amb ganes de fer el gamberro que els explica, paternalista, que a ells també els van enganyar fent-los anar a buscar els certificats d’estudis a les vuit del vespre. La qüestió és que la mentida pietosa que ordeixen pares i professors per aplegar-los a l’escola viatja en tren de baixa credibilitat. Pel que fa als plors, col·lectivitzats per contagi immediat, s’aconsegueixen explotant la via de la nostàlgia. Un sentiment que molts dels adolescents ploraners ni tan sols sabien que existia fins que no comencen a veure projectades les fotografies o videos de la seva infància que els seus progenitors han recuperat i compartit per Dropbox. Entre les rialles inicials per l’aspecte d’aquesta o l’altre quan encara els mocava la iaia es va creant un xup xup emocional que predisposa el grup a la humitat lacrimal. L’apoteosi de la plorera es dóna quan les fotos s’acosten al present i els retratats es fan cada cop més recognoscibles. Si hi apareix algun absent (alumne o professor) els sanglots ja s’enfilen per l’escala de Richter i la festa sorpresa de comiat acaba com les derrotes esportives, amb la gent somicant per les cantonades. ¿Festes sorpresa? Potser algú s’hauria de plantejar de canviar-ne el nom.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/6/15

dilluns, 22 de juny de 2015

Show me Dewey, Dui!

       Dimarts passat aquesta columna duia per títol “Gates de biblioteca” i anava dedicada al gat Dewey. El tal Dewey és un felí molt popular entre bibliotecaris (i càries) des que Vicki Myron i Bret Witter van publicar Dewey, un gat a la biblioteca (Edebé). Més enllà de la sinopsi del relat i d’explicar les circumstàncies que m’hi havien portat (una bibliotecària va guanyar un concurs d’enigmes verbals amb el nickname Dewey), vaig confessar una petita confusió. Inicialment vaig pensar que el pseudònim de la guanyadora al·ludia a John Dewey (1859-1952), un dels pensadors més influents en la pedagogia contemporània. De fet, em va semblar prou evident la relació entre la història del gatet que provoca grans canvis en el seu entorn i les idees pedagògiques de Dewey. La meva conclusió va ser: “em resisteixo a creure que l’homonímia sigui casual”. Doncs no ho era, no, però no tenia res a veure amb aital pedagog. De seguida que va sortir l’article em van escriure un munt de bibliotecaris (entre els quals la mateixa Dewey i el documentadíssim Jesús Gascón) i em van il·luminar. El que dóna nom al gat no és pas John Dewey, sinó Melvil Dewey, un dels referents de la biblioteconomia moderna. Aquest Dewey, coetani de l’altre, treballava en una biblioteca de Boston i es va inventar una classificació bibliogràfica que, degudament actualitzada, encara es fa servir. Sobretot als Estats Units. La va publicar l’any 1876 i va tenir un èxit fulminant. S’anomena Dewey Decimal Classification. Divideix els llibres en deu classes, cadascuna de les quals dividida en deu subclasses i així successivament fins que calgui. A Europa la classificació de Dewey va inspirar la CDU (Classificació decimal universal), proposada el 1907 per ordenar els milions de fitxes bibliogràfiques que des de 1895 havia recollit l’Institut bibliogràfic universal de Brussel·les.

A partir de 1915, any de la fundació de l’Escola Superior de Bibliotecàries i la xarxa de biblioteques populars, Jordi Rubió i Balaguer adopta la CDU com a sistema de classificació a Catalunya. També l’adapta, tot introduint canvis tan substantius com el codi de la llengua catalana, que la CDU inicial subordinava al grup de la llengua occitana i aquest al de la francesa. Melvil Dewey, doncs, a banda d’inspirar relats de gats, va inspirar la disposició dels prestatges. Personatge inquiet, Melvil també va proposar una radical reforma ortogràfica (de l’anglès) que no va prosperar. Per començar a predicar amb l’exemple signava amb el seu cognom abreujat. En comptes de Dewey, Dui. DUI! Es veu que el president Mas té alguna obra seva al calaix.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/6/15

Entradas populares

Compartir