dimarts, 29 de setembre de 2015

Estat hipnagògic

Avui els catalans vivim una jornada de reflexió d’una transcendència inèdita. Tothom sap i és profecia que les eleccions de demà al Parlament no són com totes les altres que hem celebrat des de l’any vuitanta. Demà diumenge, sigui quin sigui el resultat final, la societat catalana viurà un punt d’inflexió que determinarà el seu futur immediat d’una manera radical. La cruïlla està servida. O bé emprenem el camí d’un nou estat català o bé aprofundim en l’anomenat encaix en un estat espanyol que no ha estat capaç d’articular cap alternativa nova a l’oferta independentista. Queda clar que són hores decisives, i que les vivim entre la temença i la semença. Per això resulta tan adequat que aquest dimarts 29, en plena ressaca retòrica de les anàlisis que sense cap dubte provocaran els resultats del 27-S, la Casa de la Paraula organitzi la taula rodona “Brossa hipnagògic”. Mentre la cultura catalana era custodiada a l’interior del país per un grup minoritari de guardians resistents i somiatruites, alguns creadors com Brossa obrien les gàbies i batien els ous. Era com posar-se a somiar dins d’un somni. A primers dels vuitanta vam despertar del primer somni de cop i potser ara som a punt de despertar-nos del segon.

       Hipnagògic vol dir “relatiu a la fase inicial del son. Edgar Allan Poe hi al·ludia sovint. Va deixar escrit que era l’estat ideal per a l’escriptura, entre el son i la vigília, i que moltes de les seves obres havien estat escrites en estat hipnagògic. En català també en podem dir l’entreson, una mena de fase intermèdia que barreja vida onírica i sensorial. Els cinc participants en la taula rodona “Brossa hipnagògic” han explorat força aquests territoris intermedis. Dimarts a La Casa de la Paraula en farà la presentació la professora Glòria Bordons, moderarà el poeta Vicenç Altaió i parlaran del primer Brossa un trio intergeneracional de luxe: Arnau Puig (1926), Manel Guerrero (1964) i Jordi Marrugat (1978). Com que el propòsit és aprofundir en els inicis literaris del poeta ben segur que hi apareixeran les influències dels –ismes principals de les avantguardes històriques, l’istme que va significar la creació del grup Dau al Set per connectar-les amb la península de la postguerra i el paper central de la vida onírica en la creació de la segona meitat del segle XX. Aquí és on entren les imatges hipnagògiques i, potser, el vincle amb l’estat hipnagògic que ara mateix experimenta la societat catalana, en la vigília d’un somni o un malson. L’any que jo vaig néixer Brossa va publicar al llibre El saltamartí un poema fascinant que fa: “Deu, nou, vuit, set, sis./ Un, dos, tres, quatre, cinc./ Cinc i sis: onze dits”. Recordo com si fos ara que en un dels primers llibres que vaig llegir de Joan Brossa, diria que a les Suites de poesia visual, hi havia un full amb un sol missatge de quatre paraules inoblidables que ara sento del tot premonitòries. Hi deia: “Has girat el full”.
Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 26/9/15

Fer-ho pel melic

En el món anglosaxó si algú et parla d’una paraula de quatre lletres no t’està fent cap enigma. És un eufemisme aritmètic que designa paraules considerades obscenes, amb referents sexuals (cunt, cock, tits, twat, dick, wank), escatològics (shit, fart, piss, arse) o insults vexatoris de tota índole (mong, kike, gook, coon). Paraulotes. En el cas de la llengua anglesa, es dóna la circumstància que sovint són monosíl·labs de quatre lletres. El més freqüent, però, és fuck (fotre en totes les seves accepcions). Alguns canals de tele el tapen amb xiulets i hi ha diaris que encara el reprodueixen amb una efa i tres punts suspensius. En anglès quan et volen engegar a dida et diuen fuck off (fes-te fotre). Just l’expressió que va triar Julian Barnes per culminar la seva carta de trencament de relacions amb Martin Amis, segons revelaria després Amis d’una manera subtil: “Només diré que l’última frase és una coneguda expressió col·loquial. Una expressió que consta de set lletres, tres de les quals són efes”. Doncs bé, llegeixo a Medievalists.net que l’historiador britànic Paul Booth, de la Keele University, creu haver documentat el primer cop que es va fer servir en anglès el terme fuck en un context sexual. Booth ha trobat diverses vegades el nom Roger Fuckerbythenavele en un document jurídic de 1310 a l’Arxiu Nacional del Regne Unit. Literalment fuckerbythenavele vindria a ser “un que la fica pel melic” i Booth considera que és una broma sexual per anomenar-lo inútil total, idiota.

       Fins ara, l’ús més antic de fuck amb un sentit sexual estava documentat al vers d’un poema de 1475 que barrejava llatí i anglès: “fvccant vvivys of heli” (es follaven les esposes d’Ely).  L’Oxford English Dictionary el relaciona amb el terme neerlandès fokken, que ja tenia diversos sentits: procrear, però també colpejar o riure’s d’algú, igual com els té en català fotre. Totes les aparicions anteriors de la paraula provenen de l’arrel indoeuropea que els lingüistes adjudiquen a colpejar. Hi ha noms com Fuckerbegger (1287) o John Le Fucker (1278), però en aquest cas consideren que és una altra grafia del mot fulcher, soldat. El cas de Fuckerbythenavele també podria tenir un significat aliè al sexe, tot i que l’al·lusió al melic, a un pam de la zona genital, sembla clarament intencionada. Sigui com sigui Paul Booth encara no vol fer volar coloms. Com que no existeix cap Tribunal ni Acadèmia de la llengua anglesa ha enviat la seva troballa a les oficines del prestigiós OED (Oxford English Dictionary) i n’espera el dictamen. El pobre infeliç d’en Fuckerbythenavele podria passar a la història.

Màrius Serra. La Vanguardia. 28/9/15

La Cobla s'acobla

De dijous a diumenge el Mercat de les Flors viurà en insomni permanent. Per inaugurar aquesta temporada s’hi estrena In Somni, un espectacle dirigit per Kanga Valls que requereix d’un cert esforç terminològic per ser qualificat. Dir-ne de fusió seria massa fàcil. Veig que el programa es limita a parlar de col·laboració artística entre tres actors principals que, alhora, representen tres tradicions força diferenciades. D’una banda la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, per l’altra la companyia de dansa urbana Kulbik que dirigeix Kanga Valls i, finalment, el DJ Mario Nieto, de ressons soundprimaverals. L’espectacle parteix d’un personatge anomenat Danny Jay (d’inicials significatives: DJ) que no pot dormir i viu una experiència onírica amb uns ninotets encaixats entre centenars de discs ratllats de tant scratching. El dia de la Mercè a la plaça Catalunya el públic que s’aplegava a celebrar el vintè aniversari de la Mostra d’Associacions en va poder veure un tast. S’hi van representar els números musicals, despullats de la dramatúrgia i del vestuari que l’espectacle aplega i un bis impactant especialment preparat per a l’ocasió: una versió electroacústica de “Baixant de la Font del Gat” amb l’escenari ple de voluntaris que complementaven els balls dels Kulbik.
       L’evolució de la música de cobla és un dels grans camins oberts a l’experimentació. Ja fa anys que alguns instruments de la música tradicional s’han obert pas en paisatges sonors que els eren aparentment aliens. L’eterna Dharma va apostar per sonoritats complementàries i els grups valencians que segueixen el deixant d’Obrint Pas han elevat la dolçaina a la categoria de solista imprescindible. L’operació de la Cobla Sant Jordi és més complexa. No es tracta ni d’aportar ni d’incorporar complements, sinó de desembarcar col·lectivament en un nou continent. In Somni conté transicions que sobre el paper podrien semblar forçades, però que sobre l’escenari llisquen d’una manera remarcable. Els músics de cobla ballen. El flabiol i el tamborí es passegen pel paisatge del hip hop. No és la primera vegada que la Cobla explora. Col·laboracions com les que ja han fet amb el Niño Josele o Roger Mas ja prefiguraven una voluntat d’exploració digna del capità Cook. Ara, al Mercat de les Flors, els veurem tocar drets, insomnes, mentre Mario Nieto fa scratch amb els seus vinils i els ballarins de Kulbik simulen escraches amb els seus moviments sobtats al voltant de dues tibles, dues tenores, dues trompetes, dos fiscorns, un trombó, un contrabaix i el flabiol amb el tamborí. Acoblem-nos, que el món s’acaba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/9/15


dissabte, 26 de setembre de 2015

Jornada de refracció

REFRACCIÓ

Modificació de la trajectòria d'una ona quan travessa una superfície que limita dos medis diferents

Avui és la jornada de reflexió i, en teoria, no hi pot haver propaganda electoral. En l’era de les xarxes socials un dia sense missatges és més obsolet que la carta d’ajust a la tele. Tot i això, mai no havia estat tan necessari l’exercici de la reflexió. Les eleccions de demà són excepcionals i les seves conseqüències transcendiran la propera legislatura. Votem per veure com ens governarem però aquesta vegada l’èmfasi rau en el significatiu pronom que la CUP ha afegit al verb en el seu lema de campanya: Governem-nos. Qui abasta aquest nos? Qui som nosaltres? Nos som totes les persones que demà tenim dret a vot. Catalanes totes. Això resulta indiscutible per a la totalitat de les forces que hi concorren. El que les separa és què vol dir governar-se, és a dir, quin grau de sobirania creuen que ha de gestionar el Parlament. I aquí, tres forces que no han canviat de nom (PSC, PP, C’s) coincideixen en la banda baixa i la nova candidatura Junts pel Sí aglutina els partidaris de la banda alta. Uns votants que, en sintonia amb els de la CUP-Procés Constituent, aposten sense embuts per la creació de la República Catalana.


       En terra de ningú, refractaris a l’independentisme però incòmodes amb l’unionisme, naveguen Unió i CSQEP. Les seves marques electorals no els ajuden. Unió, afeblida per la separació de Convergència i l’escissió interna, pretén vendre missatges de Champions amb un equip que com a molt pot aspirar a mantenir la categoria. Catalunya-sí-que-es-pot és un nom difícil de retenir perquè violenta la gramàtica. L’impersonal es-pot, deutor del mantra tetrasíl·lab sí-se-puede que amenitzà la victòria municipal d’Ada Colau, es tradueix pel trisíl·lab sí-que-es-pot. La idea d’encapçalar-ho amb un topònim, també deutora de Barcelona en Comú, completa el desficaci gramatical. Si el subjecte és Catalunya hi sobra l’impersonal es. De fet, en els seus actes la cohabitació dels líders de Podemos amb el seu candidat català ha estat un exemple clar de refracció. aquesta vegadatem per veuresariaernar en el seu lema de campanya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari. 26/9/15

dijous, 24 de setembre de 2015

Perdre la nacionalitat

NACIONALITAT

Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat, amb el conjunt de deures i drets que això comporta


El periodista madrileny Carlos Alsina Álvarez va protagonitzar el dimarts un dels moments estel·lars d’aquesta campanya en l’entrevista que li va fer a Mariano Rajoy Brey per a l’emissora Onda Cero. La seva argumentació, clara i meridiana, sobre la conservació de la nacionalitat espanyola i europea dels ciutadans catalans en base a l’article 11 de la Constitució va deixar en evidència al president del govern. El titubeig de Rajoy ja vaga per l’espai digital compartit per centenars de milers de votants, impulsat per les forces independentistes com un cataplasma compensatori capaç d’apaivagar els efectes electorals que haguessin pogut tenir les declaracions arrencades per la diplomàcia espanyola a Merkel, Cameron, Obama o Juncker. Més enllà de la cara d’extraterrestre que va posar Rajoy, l’episodi demostra les limitacions retòriques de l’estratègia del no-a-tot. Parapetar-se rere la impossibilitat implica no explorar a fons el territori de les possibilitats. Acostumar-se a dictar preguntes adequades per poder donar respostes convenients significa no estudiar el que aparentment no entrava en l’examen. El físic Jorge Wagensberg va publicar un extraordinari llibre d’aforismes que duu per títol: Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?

El nus de tot aquest embolic (al qual Iceta al·ludeix com si s’hagués creat fa quatre dies) rau en una pregunta senzilla: Catalunya és una nació? La Constitució del 78 no la va respondre ni en un sentit ni en l’altre. L’article dos aventura que és una nacionalitat, un mot de 12 lletres 7 de les quals no han figurat mai escrites en cap pancarta reivindicativa. Aquest diumenge els votants dipositaran a les urnes una resposta a aquesta pregunta: sí, no o buf no ho sé. Ara que li han aclarit a Rajoy el dubte sobre la conservació de la nacionalitat europea per part dels catalans, convé advertir que la victòria del sí comporta guanyar la nacionalitat catalana i la del no significa perdre-la.



Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari. 24/9/15

Entradas populares

Compartir