dimarts, 27 d’octubre de 2015

Vehicles d'ocasió


       A Barcelona hi ha dos salons de l’automòbil. El mes de maig se sol celebrar el que llueix aquest nom amb tota la pompa i ostentació. Un Saló de llançaments espectaculars i glamurosos lluentons, el dels models nous i les models de tota la vida. Però d’aquí justament un mes, el 27 de novembre, se’n celebra un altre amb menys disseny i menys Disney, el saló dels vehicles de segona mà. Es diu Ocasión Barcelona i durant dotze dies mostra automòbils usats de totes les marques. Quan em vaig comprar el primer cotxe nou ja feia quinze anys que conduïa. Abans n’havia trinxat uns quants de segona o cinquena mà, comprats a amics, coneguts i saludats del barri: l’Agüelet (un R8 blanc), el Wilbur (un Ford Fiesta verd), el Carbag (un R5 carbassa), el Negret (un Fiesta negre) i un Escort heretat. L’únic comprat en una Fira de vehicle usat va ser una autocaravana Boos muntada sobre una Fiat Ducato.
       Ara vaig a les fires d’ocasió a buscar perles de col·leccionista. No parlo de cotxes d’època, sinó de models amb el nom canviat. Per exemple, no desespero de trobar-hi un dia un especimen de Mitsubishi Pajero, aquell model que els japonesos van haver de rebatejar amb el nom de Montero per evitar la conya marinera als mercats hispans. Befes inevitables per als intrèpids promotors del Nissan Moco (recomanable en verd) o els del Mazda Laputa (l’illa voladora del quart viatge de Gulliver no és malsonant per als anglòfons però resulta detonant en entorns llatins). Tampoc se’n van salvar els promotors del Toyota MR2 a França (provin de pronunciar MR2 en francès i ho entendran), i encara menys els de l’Opel Ascona a Galícia. Com que el gallec és una llengua que viu en els llimbs subestatals de la cooficialitat restringida, el món de l’empresa multinacional, tan cosmopolita i ample de mires, mai no va tenir en compte que en gallec as-cona sona com el cony (sic). Però el fenomen del canvi de nom d’un model per raons lingüístiques no és exclusiu del Pajero. També es dóna el cas en l’omnipresent Oper Corsa. El Corsa, un model clàssic de gamma baixa des dels anys vuitanta, també ha estat fabricat per tres altres marques: Vauxhall, Chevrolet i Holden. Quan el model va arribar a la Gran Bretanya sota la marca Vauxhall, els responsables van considerar que en anglès Corsa sonava massa semblantment a coarse (obscè, vulgar, gorda) i ho van substituir pel llatinisme Nova. Però quan la Chevrolet va llançar el Chevy Nova, el mercat hispanòfon americà va considerar que un cotxe que es digués “no va” no anava enlloc, de manera que el van rerebatejar amb l’exòtic nom de Chevy Caribe. Sembla que tampoc no va anar gaire bé.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/10/15

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Naming electoral

La constitució del Parlament de Catalunya i la convocatòria de les eleccions a les Corts espanyoles del 20D ens confronten amb un notable fenomen de naming electoral. A menys de dos mesos algunes de les candidatures que es presentaran no tenen ni nom. Això no passava des de l’època que l’esquerra abertzale havia de presentar marques successivament mutants per mirar d’esquivar les prohibicions legals. La complexa situació política comporta tanta incertesa que el nom podria fer la cosa. A les eleccions catalanes del 27S ja vam veure dues candidatures de confluència amb nom nou i sort desigual: Junts pel Sí i Catalunya sí que es Pot. Cap de les dues no sembla que tingui previst presentar-se al 20D amb el mateix nom. De fet, totes les confluències que pretenien tenir relació amb Podem estan en crisi per la decisió d’Iglesias de concórrer només sota la marca Podemos. Entre les catalanoparlants, ni Compromís al País Valencià ni MES a les Illes Balears ni Barcelona en Comú no semblen disposades a diluir-se en la primera persona del plural del verb poder.

       Pel que fa a JxS la decisió de repetir fórmula encara no està presa però si es fa caldrà trobar un altre nom, perquè ja em diran quin sentit pren el Sí en el si de les Corts espanyoles. Sí a què? La setmana passada el doctor en lingüística Lluís de Yzaguirre proposava en un tuit que la candidatura es digui “Catalunya Independent” i argumentava que cada cop que el president del Congrés els hagués de donar la paraula patiria un atac de feridura. Segur que la brigada Aranzadi trobaria base legal per impugnar-lo, però val a dir que és un nom clar, que respon a la pregunta que els gairebé dos milions de votants de JxS es poden fer: si volem independitzar-nos-en, per què cal anar al Congrés? Doncs per negociar-hi des de dins. El missatge Catalunya Independent és inequívoc. Altres alternatives de naming electoral per a la presumpta nova versió de la coalició que va guanyar les eleccions del 27S no semblen tant clars. Hi ha la solució tópica: Junts per Catalunya. Manté la primera part de la marca però aporta poc. I després hi hauria la versió torera. Una que, emparada en la tradició, bategés la candidatura independentista amb les primeres tres paraules que el president Tarradellas pronuncià en el seu retorn al país: “Ciutadans de Catalunya”. I embolica que fa fort, no només pels carbassa de Rivera sinó perquè les tres inicials fan CDC. El que sembla clar és que les sopes de lletres no són gaire nutritives per a les dietes electorals i que la societat catalana haurà d’invertir un cert temps per processar (amb perdó) una nova constel·lació de forces polítiques que sapiguem reconèixer.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/10/15

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Carretera oberta

       Aquest octubre a la Casa de las Conchas de Salamanca es pot veure l’exposició fotogràfica “Carretera Oberta” d’Albert Padrol. Fotògraf viatger, s’ha jubilat del seu projecte més conegut, la imprescindible Llibreria Altaïr que manté el seu soci Pep Bernadas. Padrol, i alguns altres indòmits barcelonins de la seva generació, van viatjar per tot el món abans de l’esclat de la indústria del viatge exòtic. Abans, per entendre’ns, de l’aparició de les guies Lonely Planet i de les agències de viatge aventureres, com la mateixa Orixà que els socis d’Altaïr van promoure. El suro de la llibreria Altaïr (en les seves successives ubicacions als carrers de la Riera Alta, Balmes i ara la Gran Via) ha estat sempre una xarxa social, amb paperets retallats i xinxetes, números de telèfon i fotos kòdak. Padrol i Bernades van saber crear uns aiguamolls ideals per a tot un ecosistema de nòmades més o menys intermitents que havien llegit A la carretera de Jack Kerouac i li havien fet cas. Conductors, com el mateix Padrol, de la canònica furgoneta Volkswagen, molt abans que la marca alemanya practiqués la hipocresia ecològica.  Usuaris de les línies aèries més exòtiques, transpàtrides que mai no van oblidar les seves arrels ni la seva llengua, amfitrions informats d’una primera immigració extraeuropea que era rebuda sense escarafalls perquè era minoritària i obria restaurants exòtics. La generació Altaïr, batejada després a la ràdio per Toni Arbonès com la dels guerrers de la gran Anaconda, ha donat un gavadal de llibres de viatges o esplèndids reportatges com els d’Andoni Canela al magazín de La Vanguardia.

       Sempre que llegeixo o veig projectes basats en el viatge penso en la literatura de Ballard. Vaig començar a llegir-lo tard, gràcies a una exposició de Jordi Costa al CCCB, però el seu univers em fascina. Molta gent deu tenir present Crash (1973), una novel·la tremenda que Verhoeven va portar al cinema. La colla de parafílics que envolten el doctor Vaughan s’exciten sexualment als vehicles en marxa pel gran risc d’accident i somien en la mort més dolça: un xoc frontal contra Elizabeth Taylor. En la seva autobiografia (traduïda al castellà com Milagros de vida a Randomhouse) Ballard explica l’escàndol que va provocar, al Londres dels setanta, una exposició inaugurada a partir de la novel·la. S’hi exposaven les restes de cotxes veritablement accidentats a les carreteres britàniques. Ferralla. L’any següent, 1974, Ballard va publicar una altra novel·la centrada en un vehicle: Concrete island (traduïda al català com L’illa de ciment per Jordi Boixadós a Pòrtic). Un arquitecte benestant que condueix un Jaguar pateix un accident i cau per un terraplè en un angle mort entre tres autovies. Ferit, no pot sortir d’aquell sot entre l’asfalt. Els altres conductors o no el veuen o el confonen amb un indigent i li llancen sobralles de menjar o una caixa de vi. Els últims temps han causat uns quants nàufrags de Jaguar. La literatura de Ballard és més vigent que mai.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 24/10/15

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Camellos de Troya (traducción al castellano)

Tres grafiteros árabes han saltado a la palestra por su actitud crítica con la serie “Homeland”. Fueron contratados por la productora para ambientar con pintadas una recreación de un campo de refugiados. Es el segundo capítulo de la quinta temporada, que se emitió el dia 11 en los Estados Unidos y la semana pasada en España. El episodio se rodó en Berlín, pero figura que el campo está situado en la frontera entre Siria y Líbano. Heba Amin, Caram Kapp y Stone, los tres grafiteros, atendieron el encargo y, ya puestos, decidieron garabatear mensajes críticos: “Homeland es racista”, “Homeland es una broma que no hace reír”, “Homeland no es una serie de televisión” y “La situación no es creíble”. Como quiera que el árabe es una lengua conocida por millones de terrícolas, el sabotaje trascendió tan pronto como salió por antena. Más allá de otras consideraciones sobre el rigor de los productores de la serie, el mero hecho que se les haya podido colar algo así demuestra la insensibilidad lingüística que caracteriza a los entornos monolingües y, en especial, al mundo anglosajón. Nunca he podido documentarlo, pero circulaba la layenda que los (pocos) diálogos que intercambiaban los nativos africanos en las pelis de Tarzán en la época de Johnny Weissmuller iban llenos de absurdidades. Los expertos africanistas contractados por la productora decidieron colar, entre buanas y angauas, cuatro procacidades en suahili que sólo los espectadores africanos fueron capaces de comprender. El fenómeno atufa a colonia. Como cuando un conocido refresco tuvo que retirar una campaña publicitaria en el mundo árabe consistente en una secuencia de tres viñetas: 1) niño llorando, 2) botella del refresco, 3) niño riendo. Esa chapuza fue más colosal aún que la de Homeland, porque los anunciantes no tuvieron en cuenta una cosa tan elemental como el sentido de la lectura en árabe, de derecha a izquierda, de modo que el efecto buscado se invertía y el refresco provocaba lloros. Eso sí que es mear colonia. Una meada colonial.

       Aunque en ocasiones el desconocimiento profundo no es del otro sino del uno. Y aquí los catalanes somos unos verdaderos campeones. Durante años un puñado de escritores barceloneses con fama de exquisitos han frecuentado el excelente bar Bauma, en Roger de Llúria, junto a la Diagonal. Un día, tras la presentación del doble libro de cuentos futbolísticos Quan no perdíem mai/Cuando nunca perdíamos que editamos en Alfaguara, uno de los autores barceloneses le explicaba a otro, malagueño, que Bauma era una palabra africana. Y no. En catalán una bauma (o balma) es una roca que sobresale formando una especie de cueva.

Màrius Serra. La Vanguardia. Runrún 19/10/15

Ciència i paciència

Xavier Duran i Escribà és escriptor. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació exerceix de periodista científic i xala amb la narrativa. És un d’aquells éssers que toca de peus a terra, però de tant en tant només amb un peu. La seva ja llarga trajectòria, que inclou llibres de narrativa i divulgació científica, desemboca ara en una obra important: La ciència en la literatura (UBe). És un recorregut tan vast que abasta desenes d’autors de primer nivell agrupats per afinitats. Hi ha capítols sorprenents, com el que relaciona Roussel i Trabal, i d’altres de més previsibles, com el que comparteixen Kerouac i Ballard en relació amb els automòbils. Són capítols breus i precisos, que justifiquen la seva inclusió en el discurs general i revelen el pes de l’evolució científica en tots els àmbits de la creativitat humana. Si he de triar, em quedo amb el que Duran dedica a Italo Calvino. Després de consignar, com pertoca, les extraordinàries aventures que viu el personatge Qfwfq a partir de les diverses teories científiques al seu celebradíssim Les cosmicòmiques (1965), s’endinsa en alguns afers molt menys coneguts. Calvino va viure l’època dels primers satèl·lits i els primers cosmonautes. Duran contraposa la visió d’una certa esquerra que volia presentar els èxits espacials soviètics com una mostra de la supremacia comunista amb la d’una dreta catòlica que alertava sobre la pèrdua dels valors humans en el progrés tècnic.

Calvino participa en aquest debat no amb un article ni amb una assaig sinó amb un conte: “Diàlegs sobre el satèl·lit”. El narrador es pregunta què deuen pensar sobre les aeronaus espacials “els pastors de l’Àsia central o del Marroc, els desocupats, els afamats, els analfabets, els miners al fons de fosques galeries, a Bèlgica, al Congo o qui sap on”. La seva posició avança la que, anys després, serà central: la tecnologia no és ni bona ni dolenta; és l’ús que en fem els humans el que compta, i això és del tot aliè a la tecnologia en ella mateixa. En definitiva, la culpa de viure en un món alienat no és ni dels satèl·lits ni de la tele ni d’internet. Duran ressegueix l’idil·li de Calvino amb la ciència. L’italià escriu que Galileu era el més gran escriptor de la literatura italiana de tots els segles, i que la seva bella prosa va influir en Leopardi. Això va encendre els ànims del sector. El novel·lista i asssagista Carlo Cassola (sic) li va etzibar que s’hauria d’alliberar “del complex d’inferioritat enfront de la cultura científica i de la tecnologia. I si no, que canviï d’ofici”. Calvino, per fortuna, no li va fer cas.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/10/15

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Camells de Troia

Tres grafiters àrabs han saltat a la palestra per la seva actitud crítica amb la sèrie “Homeland”. Van ser contractats per la productora per ambientar amb pintades una recreació d’un camp de refugiats. És el segon capítol de la cinquena temporada, que es va emetre el día 11 als Estats Units i la setmana passada a Espanya. L’episodi es va rodar a Berlin, però representa que el camp està situat a la frontera entre Síria i el Líban. Heba Amin, Caram Kapp i Stone, els tres grafiters, es van aplicar a la feina encomanada i, ja posats, van decidir guixar-hi missatges crítics: “Homeland és racista”, “Homeland és una broma que no fa riure”, “Homeland no és una sèrie de televisió” i “La situació no és creïble”. Com que l’àrab és una llengua coneguda per milions de terrícoles, el sabotatge ha trascendit tan aviat com ha sortit per pantalla. Més enllà d’altres consideracions sobre el rigor dels productors de la sèrie, el mer fet que els hagin pogut colar això demostra la insensibilitat lingüística que caracteritza els entorns monolingües i, en especial, el món anglosaxó. Mai no he pogut documentar-ho, però circulava la llegenda que els (pocs) diàlegs que intercanviaven els natius africans en les pel·lis de Tarzan a l’època de Johnny Weissmuller anaven farcits d’absurditats. Els experts africanistes contractats per la productora haurien decidit colar, entre buanes i angaues, quatre procacitats en suahili que només els espectadors africans eren capaços de comprendre. El fenomen fa tuf de colònia. Com quan un conegut refresc va haver de retirar una campanya publicitària al món àrab consistent en una seqüència de tres vinyetes: 1) nen plorant, 2) ampolla del refresc, 3) nen rient. Aquell nyap va ser més colossal que la de Homeland, perquè els anunciants no van tenir en compte una cosa tan elemental com el sentit de la lectura en àrab, de dreta a esquerra, de manera que l’efecte buscat s’invertia i el refresc provocava plorera. Això sí que és pixar colònia. Una pixada colonial fora de test.

       De vegades, però, el desconeixement profund no és de l’altre sinó de l’un. I aquí els catalans en som uns campions. Durant anys un grapat d’escriptors barcelonins amb fama d’exquisits han freqüentat l’excel·lent bar Bauma, al carrer Roger de Llúria, a tocar de la Diagonal. Un dia, després de la presentació del doble llibre de contes futbolístics Quan no perdíem mai/Cuando nunca perdíamos que vam editar a Alfaguara, un dels autors barcelonins li explicava a un de malagueny que Bauma era una paraula africana. I no. En català una bauma (o balma) és una roca que sobresurt i forma una mena de cova.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/10/15

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Verd Chartreuse

       La Cartoixa de Montalegre, a Tiana, celebra el sisè centenari, que aviat és dit. Va ser fundada l’any 1415 segons la rigorosa regla que Sant Bru va heretar dels pares del desert. Per commemorar-ho, l’Analecta Cartusiana de la Universitat de Salzburg i l’Associació d’Amics de la Cartoixa de Montalegre organitzen del 29 d’octubre al 1 de novembre el XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa. Sobta que un reialme del silenci tan radical com el cartoixà generi tantes xerrades, perquè en el programa hi figuren més de trenta sessions en diversos formats. Ponències acadèmiques sobre la història de l’orde presentades per doctors de diverses universitats europees i també intervencions monogràfiques centrades en les cartoixes catalanes. La província cartoixana de Catalunya, que va existir entre 1393 i 1835, per la desamortització de Mendizábal, va incloure la cartoixa d’Escaladei, ara dessacralitzada, i les dues cartoixes que van confluir en l’actual de Montalegre: Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa) i Sant Pol de Mar. Qui s’inscrigui al Congrés, a banda d’aconseguir sis crèdits ECTS de reconeixement acadèmic, podrà visitar l’única cartoixa en actiu, la de Montalegre, i també Escaladei. Les sessions acadèmiques se celebraran a l’Aula Magna del cèntric Seminari Conciliar de Barcelona, però la tarda del divendres, en sortir de la visita a Montalegre, els participants seran conduïts al Casal de Tiana, i llavors arribarà el gran moment. No per la taula rodona que farem sobre la presència de la Cartoixa a la literatura contemporània, sinó per l’única activitat “fora de programa” que figura al programa: la presentació del cóctel Montalegre, per Chartreuse Diffusion.

       Sempre he estat un ferm partidari del Chartreuse. Trobo que l’aigua del Carme està sobrevalorada. Mon àvia Paula, que no bevia ni vi, sempre que anava al Mons Hilaris (Montalegre) a visitar son fill monjo (mon oncle Màrius hi va viure mig segle amb el nom de fra Agustí), es clavava un Chartreuse del groc (43 graus). I me’n donava! Crec que la primera vegada que en vaig beure tenia set anyets. Allò era la glòria! Amb el temps em vaig passar al verd (55 graus), que té el color de l’esperança per culpa de la clorofil·la. A Tarragona encara trafiquen amb ampolles de quan el Chartreuse es feia allà, i ho pronuncien Jartrès. Vaig visitar la Grand Chartreuse a primers dels noranta, quan escrivia una novel·la situada a la Cartoixa i volia investigar la fórmula secreta del licor amb la setantena d’herbes dels Alps. A Voiron vaig comprar l’Elixir, (71 graus) famós perquè Stanley n’hi va oferir al doctor Livingstone a l’Àfrica. Per anar bé s’ha de consumir en terrossos de sucre banyats. No vaig conèixer una beguda més saludable fins que l’any 95 vaig publicar finalment la novel·la i em van enviar a casa dues ampolles del Chartreuse VEP (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé). Vint anys després, encara en conservo una, a l’espera d’una celebració prou sonada. Friso per saber com serà el cóctel del Congrés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 17/10/15

Entradas populares

Compartir