Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2015

Versió original, what else?

Per als amics de ma filla, que tot just comencen a deixar enrere l’adolescència nominal, George Clooney és un paio que anuncia cafè. L’home del Nespresso. En saben tantes poques coses com jo sabia d’aquell home amb ulleres que, en els vuitanta, anunciava la tònica Schweppes. Potser una mica més, perquè la majoria en sap el nom i jo he hagut de buscar com es deia a Google (es diu Bernard Le Coq i és un actor de repartiment francès que després ha guanyat algun Cèsar i tot). Clooney té una llarga carrera cinematogràfica i, amb el permís de Varufakis, és el sex symbol de moltes dones madures (i poderoses), de manera que tant li deu fotre que la jovenalla només el conegui com a home-anunci. La marca amb la qual associem el seu posat galant ho sap i hi juga tant com pot. Ara que Clooney s’ha casat els cafetaires proposen el gir de buscar-li substitut. En l’actual campanya Clooney, retirat del mercat dels solters cobejats, sembla donar el relleu. L’escollit és baixet i rabassut, xarrupa els …

Mohsin Hamid

Mohsin Hamid és un paquistanès nascut a Lahore amb un aspecte que, a Sóller, li permetria fer-se passar per germà bessó de Joan Miquel Oliver. Ara, en macabra coincidència amb l’espiral de violència islamista, Edicions del Periscopi treu la traducció al català que Carles Miró ha fet de la novel·la L’integrista reticent (publicada el 2008 en castellà per Tusquets com Elfundamentalista reticente). És una molt bona novel·la escrita com un gran soliloqui, però des de la primera ratlla sabem que té un destinatari. Un jove paquistanès barbut interpel·la un nord-americà enigmàtic que troba a Lahore, seuen en un local i li acaba explicant la vida. El paquistanès barbut parla i parla dels seus orígens benestants, que en el seu moment li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar a Occident. Després dels estudis, una triple combinació de talent, esforç i sort provoca un ràpid ascens en una empresa auditora. Parla també dels companys de feina i dels viatges per tot el món. Explica la seva rela…

Filòsofs i soldadors

Imatge
L’altre dia es va celebrar als Estats Units l’enèsim debat entre els candidats a encapçalar el Partit Republicà a les properes eleccions. La coincidència dalt d’un escenari de Jeb Bush, Ben Carson, Ted Cruz, Donald Trump, Marco Rubio i uns quants més, és un freak show, una desfilada de monstres. Per atreure els votants republicans, uns i altres no tenen cap problema a servir-se de mitges veritats, manipulacions, comentaris racistes, patriotisme exaltat i demagògies socials. Una de les perles d’aquest últim debat la va aportar el senador Marco Rubio, que parlava de crear més treball i va dir: “Els soldadors guanyen més diners que els filòsofs. Ens calen més soldadors i menys filòsofs”.

Des d’aquí veig la corrua de caps tecnòcrates i buròcrates assentint convençuts. “Sí, més soldadors, sí”, però jo dono per fet que Marco Rubio no sap què és un filòsof. En el fons tria la paraula amb un sentit genèric, que engloba i critica tot d’activitats abstractes i poc productives als seus ulls comer…

Per què mentim?

El gran lema del doctor House era que tothom menteix. Sembla una afirmació massa rotunda, però en la seva boca prenia tot el sentit: un metge amb vocació de Sherlock Holmes i mitjans tecnològics per demostrar-ho. Sovint mentim perquè abans ens hem mentit i la nostra autoficció ens atrapa. És el que en tertulianès s’anomena “fer-se trampes al solitari”. Tothom pot comprendre que de vegades mentim per treure avantatge o per tapar febleses, però sovint també mentim sense guanyar-hi res. Per la cara. De manera altruista. La mentida per la mentida és fascinant. És a l’arrel mateix de la invenció literària, encara que sigui basada en fets reals. Dins d’aquesta modalitat altruista de mentida brilla amb llum pròpia la falsedat etimològica.        Ramon Solsona acaba de publicar a Pòrtic Marques que marquen, un llibre que documenta la història de moltíssimes marques conegudes, del Caprabo a Òmnium Cultural, de la Coca-cola als Donuts, passant per Moulinex, Petromax, Goretex, Sonotone, Playmobi…

Fins al codi de barres

El meu barri d’Horta està revoltat. La setmana passada van reobrir un Mercadona que ha augmentat moltíssim la seva superfície, fins al punt de cobrir tota l’illa de cases que va del carrer Petrarca al de Pitàgores. L’ampliació deu tenir alguna relació amb l’obertura, demà dimarts, d’un nou Condis destinat a ser el Roxy d’Horta, perquè ocupa l’antic emplaçament dels cinemes Lauren Horta. Bé, en realitat, es tracta del megalocal que ocupava el vell cinema Dante, predecessor de les multisales Lauren. El barri en va ple i demà dimarts tindrem una versió hortenca d’aquella imatge recurrent que cada set de gener ens mostra els atletes del consum recorrent els pocs metres que els separen de les primeres rebaixes en uns grans magatzems. Jo també estic encuriosit i també visitaré el supermercat, ni que sigui per comprovar si algun dels fantasmes del Dante (la mítica pajillera de l’última fila, per exemple) han sobreviscut a l’etapa Lauren. No ho crec pas, però hi aniré. D’aquí uns dies, quan l…

Roomba a tot gas

Avui els que veuen el futbol i la música com a exemples de perversió patiran dues derrotes seguides. Un clàssic Madrid-Barça a l’estadi Bernabeu i un concert al Sant Jordi Club amb els Txarango, la Barcelona Big Latin Band i la col·laboració especial de Chucho Valdés. El txaranguisme exultant tanca la via fluvial que va obrir amb el “Som Riu” a la vora del mar. La trajectòria de Txarango ha estat fulgurant. Vuit catalans de terra endins (ripollesos, osonencs, garrotxins) han fet les amèriques i els altres continents amb dos discos i un munt de concerts. Un camí que els ha portat a eixamplar el flux i reflux musical que uneix Cuba amb Catalunya des de fa anys i panys, de la rumba a l’havanera. Txarango ha fet pujar la música de ball dels peus al cap i viceversa. Quan als noranta Xavier Graset dirigia “El món s’acaba” a Catalunya Ràdio tenia una certa tirada per convidar músics cubans i sovint els seus col·laboradors (Rubianes, Capdevila, Puntí, Lucas...) teníem el luxe de coincidir a l…