dilluns, 30 de novembre de 2015

Versió original, what else?

Per als amics de ma filla, que tot just comencen a deixar enrere l’adolescència nominal, George Clooney és un paio que anuncia cafè. L’home del Nespresso. En saben tantes poques coses com jo sabia d’aquell home amb ulleres que, en els vuitanta, anunciava la tònica Schweppes. Potser una mica més, perquè la majoria en sap el nom i jo he hagut de buscar com es deia a Google (es diu Bernard Le Coq i és un actor de repartiment francès que després ha guanyat algun Cèsar i tot). Clooney té una llarga carrera cinematogràfica i, amb el permís de Varufakis, és el sex symbol de moltes dones madures (i poderoses), de manera que tant li deu fotre que la jovenalla només el conegui com a home-anunci. La marca amb la qual associem el seu posat galant ho sap i hi juga tant com pot. Ara que Clooney s’ha casat els cafetaires proposen el gir de buscar-li substitut. En l’actual campanya Clooney, retirat del mercat dels solters cobejats, sembla donar el relleu. L’escollit és baixet i rabassut, xarrupa els cafès com una padrina la sopa i no va gaire pentinat. És Jack Black, actor i cantant de registre còmic i satíric. Giacomo Blacomo, diu per posar-se en sintonia amb el to presumptament italianitzant del producte. Amb els anys, la línia publicitària de Nespresso s’ha centrat en una expressió: what else? (què, sinó?). El nouvingut Black pregunta “what more?”, el corregeixen (what else?) i després li responen la pregunta del milió: què vol dir what else? És a dir: què volem dir els que et venem aquesta mena de cafè en càpsules cada cop que et llancem aquesta expressió anglesa en un anunci? La resposta és la doctrina de la marca i no li cal traducció: incomparable.
       En anglès what more i what else són força intercanviables. Potser si algú et diu “what more can I do?” et demana per les coses que encara pot fer a més de les que ja s’han fet i si et diu “what else can I do?” es refereix a les que pot fer en comptes de les que ja s’han fet. Però és una diferència molt de matís. La gràcia de la campanya és que obliga a passar-la en anglès arreu, és a dir, en versió original. Cada cop hi ha més anuncis que circulen en versió original, i si cal, subtitulats. I no només en anglès. Ja fa anys que el sector dels perfums es dedica a escampar sofisticats espots en francès i l’italià també ha tret el cap, ni que sigui parcialment, en anuncis de pasta i cafè. Fins i tot l’emprenyada velleta que anuncia el iogurt Oikos deixa anar una salmòdia en grec que comença amb el ja mític “hronye que hronye”. Fins ara l’espot més detonant que ha apostat pel català va ser l’últim anunci electoral del PP el 27S.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/11/15

dissabte, 28 de novembre de 2015

Mohsin Hamid

Mohsin Hamid és un paquistanès nascut a Lahore amb un aspecte que, a Sóller, li permetria fer-se passar per germà bessó de Joan Miquel Oliver. Ara, en macabra coincidència amb l’espiral de violència islamista, Edicions del Periscopi treu la traducció al català que Carles Miró ha fet de la novel·la L’integrista reticent (publicada el 2008 en castellà per Tusquets com El fundamentalista reticente). És una molt bona novel·la escrita com un gran soliloqui, però des de la primera ratlla sabem que té un destinatari. Un jove paquistanès barbut interpel·la un nord-americà enigmàtic que troba a Lahore, seuen en un local i li acaba explicant la vida. El paquistanès barbut parla i parla dels seus orígens benestants, que en el seu moment li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar a Occident. Després dels estudis, una triple combinació de talent, esforç i sort provoca un ràpid ascens en una empresa auditora. Parla també dels companys de feina i dels viatges per tot el món. Explica la seva relació amorosa amb una jove vídua nord-americana que li permet freqüentar ambients artístics de Nova York força elitistes. Empatitzem amb ell per la seva delicadesa i finor. No sabem en cap moment ni qui és l’oient que ha trobat a Lahore ni per què el jove paquistanès li està confessant totes aquestes intimitats. Tampoc tenim clar si ho fa de bon grat, però sentim en tot moment la tensió latent que acompanya les seves paraules.
       En un punt del relat, l’aventura americana es veu sotraguejada per l’atemptat islamista de les Torres Bessones. El paquistanès assegura que deplora la violència, però no amaga que va sentir una abstracta satisfacció en veure que algú era capaç de doblegar un rival tan omnipotent com els Estats Units. De les reaccions escandalitzades del seu interlocutor només ens n’arriben ecos. “Però estan en guerra, em diu? Sí, ja té raó. Jo no estava en guerra amb els Estats Units. Ni de bon tros: jo era el producte d’una universitat nord-americana; estava guanyant un lucratiu salari nord-americà; estava obsessionat per una dona nord-americana. Per tant, com és que una part de mi desitjava que algú fes mal als Estats Units? No ho sabia, llavors; l’únic que sabia era que els meus sentiments serien inacceptables per als meus companys, i em vaig posar a amagar-los tan bé com vaig poder”. L’ambivalència d’aquesta ocultació recorre tota la novel·la. Ara que Europa en certa mesura reprodueix la reacció histèrica que els Estats Units van tenir després dels atemptats de les Torres Bessones, un relat com el que enfila el protagonista (i narrador) de la novel·la resulta un contrapunt clau. Com molt bé diu Xavi Ayén al pròleg de l’edició catalana, Hamid no pot ser considerat exòtic perquè “escriu des del nostre món i parla el nostre llenguatge”. És un dels altres que conformen la paraula nosaltres. Un exotisme endògen, per forçar l’oxímoron. Occident s’està quedant sol pel seu heliocentrisme narcisista i tanta exposició solar perjudica la pell. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 28/11/15

dimarts, 24 de novembre de 2015

Filòsofs i soldadors

L’altre dia es va celebrar als Estats Units l’enèsim debat entre els candidats a encapçalar el Partit Republicà a les properes eleccions. La coincidència dalt d’un escenari de Jeb Bush, Ben Carson, Ted Cruz, Donald Trump, Marco Rubio i uns quants més, és un freak show, una desfilada de monstres. Per atreure els votants republicans, uns i altres no tenen cap problema a servir-se de mitges veritats, manipulacions, comentaris racistes, patriotisme exaltat i demagògies socials. Una de les perles d’aquest últim debat la va aportar el senador Marco Rubio, que parlava de crear més treball i va dir: “Els soldadors guanyen més diners que els filòsofs. Ens calen més soldadors i menys filòsofs”.

Des d’aquí veig la corrua de caps tecnòcrates i buròcrates assentint convençuts. “Sí, més soldadors, sí”, però jo dono per fet que Marco Rubio no sap què és un filòsof. En el fons tria la paraula amb un sentit genèric, que engloba i critica tot d’activitats abstractes i poc productives als seus ulls comercials: poetes, ballarins, escultors, llatinistes, videoartistes, novel·listes, pintors, músics... Paràsits de la societat! 

Marco Rubio diu “filòsof” amb el mateix desconeixement i to de burla que feia servir el futbolista Ibrahimovic quan es referia a Pep Guardiola com il filosofo, i no són casos aïllats, al contrari. El desprestigi de la cultura és constant a la societat actual. Les facultats d’art i lletres van perdent influència i aviat seran societats secretes. Els pensadors o filòsofs fan nosa, perquè pensen i es qüestionen les coses: soldem, d’acord, però ¿per què soldem? Són preguntes que no interessen als que fan soldar els altres. Ara que el programa Amb filosofia ha tornat feliçment al canal 33, jo enviaria la sèrie completa al senador Rubio i els altres candidats. Les converses tranquil·les d’Emili Manzano amb els seus convidats, quan parlen de la por, l’atzar, o la intimitat, són per contrast un acte de rebel·lia davant del món actual. Em fan pensar en aquella cançó de Caetano Veloso, Mora na filosofia, que venia a dir: “La filosofia t’explica perquè rimen amor i dolor”.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de novembre del 2015.

Per què mentim?

El gran lema del doctor House era que tothom menteix. Sembla una afirmació massa rotunda, però en la seva boca prenia tot el sentit: un metge amb vocació de Sherlock Holmes i mitjans tecnològics per demostrar-ho. Sovint mentim perquè abans ens hem mentit i la nostra autoficció ens atrapa. És el que en tertulianès s’anomena “fer-se trampes al solitari”. Tothom pot comprendre que de vegades mentim per treure avantatge o per tapar febleses, però sovint també mentim sense guanyar-hi res. Per la cara. De manera altruista. La mentida per la mentida és fascinant. És a l’arrel mateix de la invenció literària, encara que sigui basada en fets reals. Dins d’aquesta modalitat altruista de mentida brilla amb llum pròpia la falsedat etimològica.
       Ramon Solsona acaba de publicar a Pòrtic Marques que marquen, un llibre que documenta la història de moltíssimes marques conegudes, del Caprabo a Òmnium Cultural, de la Coca-cola als Donuts, passant per Moulinex, Petromax, Goretex, Sonotone, Playmobil, Ikea o Kleenex. Un bé de déu d’històries d’emprenedoria que cristal·litzen en noms ultraconeguts. D’entre els centenars de marques investigades, en vull destacar una: la de les bombetes Osram. Fa dècades que publico articles sobre el joc verbal i els puc assegurar que he rebut més de mitja dotzena de missatges proposant Osram com un exemple clar d’anagrama o de palíndrom. La majoria de les vegades associada al cognom Ramos, les cinc lletres del qual coincideixen amb la marca escrites en un altre ordre. En algun cas, amb el cognom Marsó, que és bifront de la marca, és a dir, Osram llegit al revés. El llibre de Ramon Solsona (Ram-So) finalment aclareix l’afer. Osram és una empresa alemanya d’il·luminació creada el 1906 i el nom prové dels dos metalls amb els quals es fabricaven els filaments de les bombetes: l’osmi i el wolframi o tungstè (en alemany wolfram). Solsona afegeix que el 1919 Siemens, AEG i Auer van adquirir Osram. El logo taronja amb una bombeta a dins és d’aquesta època. D’on surten doncs, les teories dels senyors Ramos o Marsó? És el mateix misteri que envolta els creadors d’acudits. Són acudits, de fet, que no apel·len a l’engany sinó a l’enginy. És el triomf del “ben trovato” davant del “vero”. Algú se n’adona i creu, en un primer moment, que ha trobat la resposta a l’enigma. Se’n convenç, s’autoenganya i després ho propaga. Si la hipòtesi és consistent (i un anagrama sempre és exacte, matemàtic) comença el procés expansiu del rumor. I la mentida esdevé taca d’oli. El meu condol als Ramos i Marsó per la pèrdua de la bombeta.

 Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/11/15

dilluns, 23 de novembre de 2015

Fins al codi de barres

El meu barri d’Horta està revoltat. La setmana passada van reobrir un Mercadona que ha augmentat moltíssim la seva superfície, fins al punt de cobrir tota l’illa de cases que va del carrer Petrarca al de Pitàgores. L’ampliació deu tenir alguna relació amb l’obertura, demà dimarts, d’un nou Condis destinat a ser el Roxy d’Horta, perquè ocupa l’antic emplaçament dels cinemes Lauren Horta. Bé, en realitat, es tracta del megalocal que ocupava el vell cinema Dante, predecessor de les multisales Lauren. El barri en va ple i demà dimarts tindrem una versió hortenca d’aquella imatge recurrent que cada set de gener ens mostra els atletes del consum recorrent els pocs metres que els separen de les primeres rebaixes en uns grans magatzems. Jo també estic encuriosit i també visitaré el supermercat, ni que sigui per comprovar si algun dels fantasmes del Dante (la mítica pajillera de l’última fila, per exemple) han sobreviscut a l’etapa Lauren. No ho crec pas, però hi aniré. D’aquí uns dies, quan la febre turística s’hagi calmat.

       La setmana passada, quan van reobrir el Mercadona, les cues van ser espectaculars, i això que només era una reestrena! Molta gent hi anava de turisme, sense cap intenció de comprar res. Una senyora em va assegurar que només hi havia anat a veure on eren les coses, i que ja hi tornaria l’endemà a comprar. Veig que l’Arcadi Oliveras escriu en un digital que “cada compra al Mercadona és un vot al PP”. Si el venerable Oliveras té raó Rajoy ja no ha de fer ni campanya. M’agradaria saber a quin partit repercutirà cada compra al Condis, al Dia, al Bonpreu. O al Mercat d’Horta, que és una opció que m’interessa molt més. Quan van començar a sorgir les grans superfícies a l’extra-radi (Pryca, Carrefour), els tertulians oraculars asseguraven que el comerç de proximitat s’acabaria. En comptes d’això, el que ha passat és que les grans superfícies han apostat per la proximitat. Cada cop fan súpers més grans i amb aparcaments més grossos dins de l’entramat urbà. No vull ni pensar els cristos que es muntaran a la cruïlla del carrer Dante amb passeig de Maragall quan l’aparcament del nou supermercat ja no engoleixi més vehicles. Jo sempre he comprat menjar a tot arreu: en botiguetes, mercats i supermercats. No tinc manies si el producte és bo. Però, francament, començo a estar-ne fins al codi de barres, perquè tots els nous comerços que s’obren al meu barri són supermercats amb fleca (o fleques amb quatre tauletes). Deu ser que em faig gran, però enyoro altres onades comercials més variades: videoclubs, llibreries, sexshops, bingos, multisales de cinema, bars de copes, pernileries, vermuteries...

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/11/15

dissabte, 21 de novembre de 2015

Roomba a tot gas

Avui els que veuen el futbol i la música com a exemples de perversió patiran dues derrotes seguides. Un clàssic Madrid-Barça a l’estadi Bernabeu i un concert al Sant Jordi Club amb els Txarango, la Barcelona Big Latin Band i la col·laboració especial de Chucho Valdés. El txaranguisme exultant tanca la via fluvial que va obrir amb el “Som Riu” a la vora del mar. La trajectòria de Txarango ha estat fulgurant. Vuit catalans de terra endins (ripollesos, osonencs, garrotxins) han fet les amèriques i els altres continents amb dos discos i un munt de concerts. Un camí que els ha portat a eixamplar el flux i reflux musical que uneix Cuba amb Catalunya des de fa anys i panys, de la rumba a l’havanera. Txarango ha fet pujar la música de ball dels peus al cap i viceversa.
Quan als noranta Xavier Graset dirigia “El món s’acaba” a Catalunya Ràdio tenia una certa tirada per convidar músics cubans i sovint els seus col·laboradors (Rubianes, Capdevila, Puntí, Lucas...) teníem el luxe de coincidir a l’estudi amb monstres com Omara Portuondo, Olga Guillot o Compay Segundo. Alhora venien els Dusminguet, amb Joan Garriga al capdavant, i alguns altres rumbaires locals post Gato Pérez. Recordo que un dia Chucho Valdés va passar pel programa, acompanyant son pare Bebo, el cubà que va emigrar a Suècia i va sobreviure tocant el piano en hotels de luxe. Aquell dia va tocar a dos pams dels nostres nassos. Recordo que no semblaven pare i fill, perque el vell Bebo era tan prim i llargarut com els seus dits de pianista, un home apol·lini transformat pel clima nòrdic en un suec tenyit de negre, i Chucho era igni, caribeny, dionisíac. Semblaven fets per il·lustrar aquell joc de paraules castellà que pronostica dues maneres de fer-se gran: “o te ajamonas o te amojamas”. Aquesta nit Chucho posarà el pernil i la mojama els nois de Txarango, amb un amagrit Quimet a la bateria cada cop més prim.

       La rumba ve de Cuba. La música i la paraula, que deriva de rumbo en el sentit d’esplendidesa ostentosa (rumboso) i d’aquí va derivar cap al sentit de “juerga, parranda i ball provocatiu”. La rumba té una tradició catalana espectacular, amb el rei Peret al capdavant i el Gato Pérez d’ambaixador americà. En aquest segle XXI Joan Garriga (La Troba Kung Fu) fins i tot ha encunyat la Rúmbia vallesana i “El gat rumberu” de La Pegatina ha estat un gran hit. Fins i tot hi ha la Diada de la Rumba, que va néixer el 2009 al CAT de Gràcia i s’ha escampat com una taca d’oli. La setena edició, que ja ha passat per Girona, Mataró i Vic, culmina el dissabte que ve, 29 de novembre, a la Fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, amb tot el matí de tallers musicals i animació infantil, i al vespre amb un macroconcert de cinc hores amb tretze grups de rumba. Els seus impulsors llancen la candidatura per presentar la rumba com a Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Confio que el jurat no s’equivoqui i no premiï el robot netejador homònim: la Roomba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 21/11/15

Entradas populares

Compartir