dijous, 31 de desembre de 2015

Un any de paraules

S’acaba l’any i, com que el calendari ens empeny a fer una repassada de tot, també podem comptar les paraules que han nascut i les que han mort el 2015, o més aviat les que es van morint i les que reneixen. Aquestes són les més fàcils, perquè sorgeixen de cop i en quatre dies arriben a la boca de tothom. Les sents un cop i un altre, s’esbomben. De sobte dius troica, i casta, i si ets del Barça tornes a dir triplet després d’uns quants anys. Llavors tenen una vida més o menys o llarga, depèn, perquè avui dia tot va molt de pressa, les modes canvien i sembla que les noves idees no es puguin expressar amb conceptes gastats. En canvi, les paraules que es van morint cada any són més difícils de reconèixer perquè tenen una mort silenciosa. Ningú se n’adona. Encara que sembli impossible, hi ha paraules que aquest any ja no deu haver pronunciat ningú, i encara menys escrit. Ara jo puc dir i escriure mistagog, escurim, túixec, i més d’un es pensarà que són invencions, personatges fantàstics de l’última pel·lícula de Star Wars.
Per aquesta regla de tres, podem pensar que els diccionaris són cementiris de paraules, però també podem veure’ls com l’últim reducte de la memòria viva, el lloc on es conserven embalsamades, quietes, a l’espera que algú les rescati i de cop siguin d’actualitat. Per això hi ha paraules que retornen amb la mateixa forma, però amb un sentit nou. Agafem el famós ¡zasca! en castellà, que s’ha fet popular gràcies a les xarxes socials. Va començar com una onomatopeia que venia de ¡zas! i ara s’ha convertit en sinònim de cleca, mastegot o clatellada en l’entorn virtual. El mateix passa amb trolejar i trol, que ha saltat de les llegendes escandinaves a l’hiperespai d’internet per descriure els buscabregues i els provocadors (que sovint s’amaguen covardament sota un pseudònim).
Salta a la vista que els avenços tecnològics i les xarxes socials han accentuat la creació de neologismes. Pel camí la llengua ha perdut solemnitat i ha guanyat immediatesa a canvi de deixar-se grapejar. Res tan cursi com aquelles llistes que trien “la millor paraula” o “la més bonica”, com si el significat o la persona que la diu no fossin importants. Potser per contrarestar aquestes frivolitats, quan s’acaba l’any l’acadèmia també hi diu la seva. Així, l’Institut d’Estudis Catalans fa cada any una llista de neologismes i enguany hi surten cupaire i dron. Assessorada per la Real Academia espanyola, la fundació Fundéu BBVA ha triat les paraules del 2015 i hi ha inclòs refugiat o inequitat, entre d’altres. Però qui més l’ha encertada és una institució com el diccionari d’anglès Merriam Webster, que acaba de triar com a paraula de l’any el sufix -isme. Tornen els -ismes, doncs, aquella cosa tan dels seixanta: activisme, sobiranisme, unionisme, gihadisme, pactisme... Ah, però també narcisisme.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de desembre del 2015.

dimarts, 29 de desembre de 2015

Calendaris solidaris

Mai no m’hauria imaginat viure sense agenda. Durant anys cada mes de novembre comprava religiosament el recanvi de Finocam de l’any següent. Com que els gastava de pàgina per dia només m’hi cabia un trimestre de cop, però tot i això m’ho manegava per anar carregant i descarregant l’agenda d’anelles. Era un tresor i les dues vegades que la vaig perdre la vaig poder recuperar miraculosament gràcies a gent sensible al seu valor. Crec que conservo tots aquells recanvis guixats des de 1986, però quan va arribar el primer iphone els recanvis Finocam van tenir una jubilació sobtada. Digitalitzar l’agenda va ser un encert. Ara el mòbil, la tauleta i l’ordinador van més coordinats que el trident blaugrana. La vella agenda de cuir marró va perdre el seu paper. En canvi, continuo tenint calendaris. En tinc de taula, al despatx, i de paret, a la cuina. No els guixo gaire, però en faig ús. Al despatx per planificar feines. A la cuina, per saber a quin dia visc. Aquesta setmana que toca canviar-los trio entre uns quants.

Em fixo en els de dos centres que treballen amb discapacitats: el Mas Albornà de Vilafranca, dedicat a la integració social i laboral, i la Fundació Nexe, el centre on va anar el nostre fill Llullu. Ricard Rafecas, director de El 3 de Vuit i vicepresident del patronat de Mas Albornà, explica a la presentació del nou calendari 2016 que aquest reuneix fotos dels vuit primers, des que el 2008 van aconseguir que un munt de jugadors del Barça, Messi inclòs, es fotografiessin al costat d’algun dels seus usuaris. A Nexe aquests últims anys un grup de pares al voltant del fotògraf José Mercado han reprès el “Mou-te pels Quiets” editant calendaris en doble versió (de paret i de sobretaula) d’una gran bellesa. En el de 2016 hi apareixen, sempre amb nens quiets als braços, esportistes com Valentino Rossi o Iván Pérez, músics com Mayte Martín, Joan Chamorro, Andrea Motis o Gerard Quintana, actors com Beth Rodergas, Bruno Oro o el mag (pop) Antonio Díaz, i estrelles mediàtiques com Judit Mascó, Dani Jiménez, Vador Lladó o Helena Garcia Melero. Els quiets hi diuen la seva: “Hem volgut sortir a les fotos amb aquests acompanyants tan destacats per ajudar-los a que no els pugi la fama al cap. Aquest calendari ens agrada molt perquè parla de nosaltres, però també perquè pot ajudar als que són com nosaltres. Ens han adjudicat moltes etiquetes i hem d’admetre que no progressem gaire adequadament, però aquí estem, llaurant-nos un expedient acadèmic a Nexe. I sense repetir curs! Gràcies a tots per fer-nos sentir millor, i per comprar el nostre calendari”: www.nexefundacio.org.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 29/12/15

dilluns, 28 de desembre de 2015

L'any dels triangles

Llegeixo en un blog escolar de l’Institut Jaume Balmes que el cap d’estudis, Antoni Garrido, ens desitja un feliç any triangular 2016. M’hi aturo. Quan, ara fa setze anys, vam viure el clamorós guirigall de l’efecte 2000, em vaig enderiar a buscar els tres peus a l’any. En realitat el mil·lenni no va començar fins al 2001, però el primer any important va ser el 2002. Els verbívors vam celebrar la culminació palindròmica d’un període simètric de 11 anys que era el més curt que separava dos anys capicua: 1991-2002. Per això vam muntar un sidral el 20/02/2002 a les 20:02. El 2003, el dissenyador madrileny Juan Berrio va fer un calendari monovocàlic perquè en castellà el 2, el 3 i el 1000 són els tres únics nombres monosil·làbics i monovocàlics alhora. El 2004, escrit en català, conté un sol exemplar de cadascuna de les cinc vocals: O-I-U-A-E. Era el primer any pentavocàlic des del 1039 (I-E-A-O-U) i no tornarà a succeir fins al 2031 (O-I-E-A-U). El 2005 va costar més de singularitzar, però al final vam descobrir que era un any especular: només calia escriure’l en la tipografia de les calculadores (B=8; L=7; E=3) per veure el 2 com la imatge especular de 5. Si escrivim 2005 a la calculadora i la capgirem continuem veient 2005. Diria que aquí es va acabar la festa. Ara fa una dècada, doncs, que vaig deixar aquesta parafília aritmètica anual.

Però ara resulta que aquest any setze tan incert des del punt de vista polític és, a banda d’any de traspàs (atenció al que pugui passar el 29 de febrer), ideal per als triangles. Perquè 2016 és un nombre triangular, concretament el 63è nombre triangular. Els nombres triangulars es diuen així perquè representen el nombre d’elements necessaris per crear un triangle equilàter. El primer nombre triangular és el tres, que respon a la suma 1+2 i representa els tres vèrtexs d’un triangle equilàter. El següent és el 6 (1+2+3). Amb sis punts degudament col·locats (tres a la base, dos al mig i un al vèrtex) també s’obté un triangle equilàter. Després ve el 10 (1+2+3+4) que permet formar un triangle amb quatre pisos de punts, i així successivament. Cada nou nombre triangular és la suma de tots els nombres naturals anteriors, de manera que el 63è suma 1+2+3+4... +61+62+63=2016. L’anterior any triangular, el que resultava de la suma dels 62 primers nombres naturals, va ser 1953, just després del Congrés Eucarístic. El següent tampoc no el viuré (2016+64=2080). De manera que penso concentrar-me en aquesta triangulació que ens arriba el divendres, a veure si esborra la mala fama que tenen els triangles i vivim un any més promiscu. També políticament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/12/15

dijous, 24 de desembre de 2015

Barcelona i Constantinoble

Un dels acudits verds més vell que l’anar a Peu passejant el gos Mistetas és fal·locràtic. Com que no sé explicar acudits i, a més, no em fa cap gràcia, només en descriuré el mecanisme. Va d’un home que porta un tatuatge al sexe. S’hi llegeix “recoble” en posició flàccida, però quan trempa el missatge s’allarga exageradament fins que s’hi pot llegir “record d’una nit d’amor a Constantinoble”. L’he traduït perquè és igual de dolent, però sempre l’havia sentit en castellà (recopla-recuerdo blablablá Constantinopla). Rebo un correu de Nominalia que m’hi fa pensar. M’anuncien un nou domini a Internet i me l’ofereixen. El proper 12 de gener ja es podrà pre-registrar i el 21 de març serà lliure, confiem que en un mes lliure d’eleccions, també. No seria una gran notícia si no fos per la longitud. Aquest nou domini no té ni dues lletres (com els dels estats independents, per exemple .es, .ad o .fr) ni de tres (com certs àmbits temàtics .edu, .com, .net, .org, que és l’escletxa per la qual es va colar el cultural .cat) ni tampoc de quatre (com el .info que no sé qui punyeta em va convèncer fa anys que seria clau, i encara vaig renovant el mariusserra.info sense saber gaire per què). El nou domini que ara ens ofereixen de franc com a gran novetat té nou lletres nou, el domini .barcelona. Ja existeix el .bcn, restringit a serveis municipals.

Es demostra que això dels dominis d’Internet és can Pixa. O pitjor encara, can Pixa i Rellisca. A què treu cap un domini de nou lletres? Si Barcelona té el seu domini, la lògica indica que, en qüestió de mesos Vilanova i la Geltrú també voldrà tenir el seu. I si creuen que m’enceguen els meus ancestres locals, provin de buscar el nom real d’una capital tan poblada com Bangkok. Té més de cent lletres. Ja entenc que Barcelona és també una marca i que no és un llast com d’altres sinó un tresor, però no veig que també hagi de ser un domini d’internet. El missatge que he rebut fa servir tàctiques de venedor de pisos desesperat. Em diuen que m’afanyi a sol·licitar el registre dels meus dominis (ai) amb l’extensió .barcelona perquè ningú no et passi per davant. M’ho ofereixen de franc fins que no arribi l’hora de la veritat, que llavors ja m’obligaran a gratar-me la butxaca. El projecte del domini d’abast ciutadà, obert a tothom, ja té uns quants anys i, de fet, s’ha endarrerit fins ara. És opinable que sigui necessari o superflu, i encara bo que a cap il·luminat no se li ha acudit proposar el .barna, un domini de longitud intermèdia que ara sona vintage. El domini .barcelona va contra l’economia lingüística que caracteritzava la xarxa, té afany recaptatori i és una mostra més de qui-la-te-més-llarguisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 22/12/15

dilluns, 21 de desembre de 2015

Espanya deshidratada

Escric aquest rum rum sobre l’estat de l’Estat abans de conèixer els resultats de les eleccions d’ahir. L’última vegada que les enquestes van radiografiar-los eren més incerts i atomitzats que mai. Les forces centrífugues i centrípetes entre les diverses realitats nacionals han transformat Espanya en un cafarnaüm. S’hi afegeix la foixiana contraposició entre el vell i el nou. El llenguatge també es renova i ben segur que el mapa electoral que es derivi de les eleccions d’ahir generarà nous apel·latius per definir la futura articulació estatal. Podríem rastrejar els diaris de l’endemà de totes les eleccions generals des de 1978 i cap no ens serviria per qualificar la situació actual. Per això me’n vaig al BOE i trobo un text legal que la defineix amb claredat meridiana. El lector Joan Bosch em posa sobre la pista. Es tracta d’una llei sobre contractes del sector públic, un tema força sensible des del punt de vista de la transparència. Concretament la Llei 30/2007 de 30 d’octubre. La referència exacta és el BOE número 261 corresponent al dimecres 31 d’octubre de 2007, aC i aP (abans de la Crisi i del Procés). L’exposició de motius de la llei consta de tretze paràgrafs que ocupen tres pàgines del BOE, de la 44342 a la 44345. Tretze paràgrafs que oculten un missatge secret que es llegeix arrenglerant les tretze lletres inicials mitjançant el clàssic artifici verbal anomenat acròstic.

Vegem com comença cadascun d’ells. El primer “Desde la adhesion a las Comunidades Europeas…”; el segon “Esta Ley de Contratos del Sector Público…”; el tercer “Sin embargo, aun siendo la necesidad…”; el quart “Hasta el momento, las reformas de la legislación…”; el cinquè “Inseparablemente unido a lo anterior…”; el sisè “Desde la consideración metodológica…”; el setè “Ratificando este cambio de enfoque…”; el vuitè “Tomando como referencia los principios…”; el novè “A fin de ajustar el ámbito de aplicación…”; el desè “Como medio para identificar el ámbito normativo…”; l’onzè “Incorporando en sus propios términos…”; el dotzè “Obligadamente, la nueva Ley viene también…”; i el tretzè “Nominados únicamente en la práctica…” La solució a l’enigma és ben senzilla: la paraula de tretze lletres deshidratación. M’imagino el funcionari que es va ocupar de la redacció o correcció d’aquest text, ara fa vuit anys. Me l’imagino com un personatge de Kafka, innominat, aclaparat per la complexitat dels engranatges que l’envolten, provant de resistir-s’hi amb obstinació filatèlica, tirant endavant la seva absurda rebel·lió lletrista. I clavant-la. Perquè vuit anys després Espanya està deshidratada. Desnerida.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/12/15

dissabte, 19 de desembre de 2015

Josep Conill

L’octubre de 2008 era a Lleida per conduir la tertúlia literària amb els guardonats dels Vallverdú, com he fet els últims deu anys. La vigília els jurats dels premis d’assaig (Josep Vallverdú) i de poesia (Màrius Torres) es reuneixen, deliberen i fallen. Com que les bases exigeixen l’anonimat, a la nit ve el senyor notari (enguany senyora notària) i, en presència dels jurats i l’organització de la regidoria de cultura, obre les pliques de les obres guanyadores. Aquell any 2008, en obrir la plica del guanyador del premi d’assaig, el notari va llegir Josep Cuní. Recordo la suor freda amb què vaig acollir aquella notícia. Normalment la feina és meva per aconseguir que els assagistes i poetes guardonats xerrin amb una certa desimboltura dalt de l’escenari de l’Auditori Enric Granados de Lleida davant de set o vuit-centes persones. Haver de moderar una tertúlia amb el gran Cuní de contertulià era un repte majúscul. Aviat, però, es va aclarir el malentès. El guanyador era el professor castellonenc Josep J. Conill, que havia presentat el recull d’aforismes Submarins de butxaca. Empès encara per l’adrenalina que havia segregat durant l’ensurt paronímic, vaig procurar-me’n un exemplar i vaig topar amb un camp sembrat de delícies, amenes i punyents. Conill és un explorador ardit de les selves del llenguatge, ha editat Aracil i ha paït Fuster.


       Ara reincideix amb un nou llibre d’aforismes que porta un títol detonant —Sic transit gloria, mindundi— estampat en una coberta cridanera: una estàtua eqüestre de potes enlaire sota mateix d’un alt pedestal buit. El llibre l’edita a València Joan Dolç sota el segell In Púribus Llibres, una aposta radical per la literatura fragmentària que surt al costat de les Màximes i Pensaments del moralista francès del segle XVIII Chamfort. Sempre en versió catalana i castellana alhora, en edicions acurades i un gust literari per la intertextualitat que emana de Montaigne. Els aforismes de Conill són una prova clara que l’enginy pot esdevenir combustible per a les màquines de pensar. Tal i com admet l’autor al preàmbul abans de posar-se a deambular, “la ironia és la llengua materna del meu llibre”, però també ens adverteix que “l’enginy no és sinònim de geni, ni tan sols de talent, i arriba a cansar molt aviat quan no descansa sobre el pensament sinó sobre la mera manipulació retòrica”. Conill defuig l’alliçonament i practica el que predica: “L’home és una riallada posada dempeus”. El llibre és una delícia. S’articula en onze capítols plens de microcontes, aforismes, facècies, reflexions i màximes. N’hi ha de centrats en el llenguatge (“En el principi era la ironia, causa incausada, caòtica i crítica, de la proliferació del sentit”), en la religió (“La pitjor borratxera és empre la d’aigua beneïda”), la raó (“El coneixement crea ponts; la ignorància, abismes”), l’omnipresència de l’ego (“La desesperació absoluta consisteix a trobar-se sol i mal acompanyat”) o el món mediàtic (“L’actualitat és una apocalipsi de paper couché”). Pagaria per veure un cara a cara Cuní-Conill.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 19/12/15

Entradas populares

Compartir