Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

L'èpica austera

La Sala Beckett és un dels miracles de l’escena artística d’aquest país. Quan les ventades foragitaven les línies de text dels muntatges hegemònics, Sanchis Sinisterra va apostar per la radicalitat de la paraula projectada a la tercera dimensió. La història és prou coneguda. L’estol de dramaturgs catalans actuals que estrenen i treballen arreu del món no hauria estat possible sense la Beckett. El seu recent traspàs a la nova seu del Poble Nou obre una etapa que convida a l’esplendor, però també presenta els requisits ideals per patir una crisi de creixement. Caldrà arrossegar al públic barceloní fora del cercle de confort de la centralitat teatral o eixamplar-lo a còpia de Google Maps. I també treballar la convivència de dues sales potents, dites la de Dalt i la de Baix (que també s’hauria pogut dir Litoral en honor a les rondes), sense que es produeixi cap daltabaix. Demà la nova Beckett comença l’any de manera lírica i èpica. A la sala de Baix, continuen les funcions de La desaparic…

Guerres d’avui, d’ara

Imatge
Dilluns passat, a Ankara, un policia turc va matar d’un tret l’ambaixador rus i va cridar: “No s’oblidin d’Alep, no s’oblidin de Síria”. Mentrestant, a Berlín, un tunisià radicalitzat envestia amb un camió la gentada d’un mercat nadalenc i matava 12 persones i en feria 48 més. Les notícies em van agafar llegint un llibre que ens ajuda a entendre aquests temps d’inseguretat. Es tracta de Guerras de ayer y de hoy, publicat per 5W, que recull una llarga conversa entre dos periodistes de guerra, Ramón Lobo i Mikel Ayestaran. Lobo va ser corresponsal d’El País als Balcans i a Sierra Leone, entre molts altres destins, en temps de bonança econòmica i dificultats tècniques. Ayestaran viu a Jerusalem i s’ha obert camí com a freelance des de l’Orient Mitjà, en uns anys precaris però en què les notícies van molt de pressa i per molts canals.

Partint de la seva experiència, la conversa entre tots dos ajuda a donar perspectiva i context a la seva professió i aviat se centra en la situació actual a…

El día D del Fortunyismo

Imatge
Cada veintiocho de diciembre reaparece un debate interesante. No hablo de la obsolescencia de las noticias falsas en la era de la posverdad ni tampoco del grado de cuñadismo que representa pegar un monigote al prójimo. Hablo de la posibilidad o no de acabar el crucigrama de mi vecino Fortuny. Porque Jordi Fortuny, años ha, estableció la tradición de que su crucigrama de mañana, día de los Santos Inocentes, fuera dificilísmo. No imposible, pero de resolución harto complicada. El grado de dificultad de cualquier enigma es siempre muy subjetivo. Obviamente, depende de la familiaridad con el enigmista y de la experiencia del enigmófilo. Alguna vez me sucedió sentarme en el metro o en un bar y contemplar anonadado como, a mi lado, alguien resolvía mi crucigrama en menos de la mitad del tiempo que me costó elaborarlo. Los aficionados a mis encreuats y enigmàrius me conocen más que mi psicólogo. De hecho, gracias a ellos me ahorro ir al psicólogo. A los aficionados a resolver el crucigrama d…

Dia D del fortunyisme

Imatge
Cada vint-i-vuit de desembre reapareix un debat interessant. No parlo de l’obsolescència de les notícies falses en l’era de la postveritat ni tampoc del grau de cunyadisme que representa penjar una llufa al proïsme. Parlo de la possibilitat o no d’acabar el crucigrama del meu veí Fortuny. Perquè Jordi Fortuny, des de fa anys, ha establert la tradició que el seu crucigrama de demà, dia dels Sants Innocents, sigui dificilíssim. No impossible, però molt complicat de resoldre. El grau de dificultat de qualsevol enigma és sempre molt subjectiu. Òbviament, depén de la familiaritat amb l’enigmista i de l’expertesa de l’enigmòfil. De vegades m’ha passat de seure al metro o en un bar i contemplar esparverat com, al meu costat, algú resolia els meus mots encreuats en menys de la meitat del temps que m’havia costat elaborar-los. Els aficionats als meus encreuats i enigmàrius em coneixen més que el meu psicòleg. De fet, gràcies a ells m’estalvio d’anar a cap psicòleg. Als aficionats a resoldre el…

La llengua secreta

Eugeni Casanova acaba de publicar un llibre important: Els gitanos catalans de França (Pagès editors). És un estudi aprofundit que agermana filologia i periodisme. Quatre anys d’investigacions sobre el terreny, en la tradició més gloriosa dels viatges filològics, però amb un plus aventurer que el fa una lectura molt recomanable. Ras i curt, Casanova documenta més d’un centenar de comunitats de gitanos catalanoparlants escampades per tot França en l’actualitat. Els visita, els escolta i estableix que provenen de dues grans rutes migratòries que es remunten a finals del segle XVIII. Després de segles de prohibicions, una llei de 1783 va permetre que els gitanos poguessin viatjar. Els originaris de l’Empordà es van establir primer al Rosselló i posteriorment més enllà, resseguint la costa mediterrània. És força conegut, com a mínim en cercles catalanòfils, que a Perpinyà la comunitat gitana del barri de Sant Jaume ha mantingut el català. Però ningú no podia imaginar que els gitanos catal…

Música i cicatrius

Imatge
Ara que la majoria de botigues de discos han tancat, resulta que si volem tenir novetats dels nostres ídols musicals haurem d’anar a les llibreries. No s’havia vist mai abans que coincidissin, de sobte, tants llibres autobiogràfics, de memòries i batalletes, signats pels músics que ens han composat la banda sonora de les últimes dècades. Passem llista. L’editorial Malpaso fa temps que es dedica a aquesta gènere: acaben de publicar les Letras completas de Bob Dylan, aprofitant l’estirada del Nobel de Literatura, i també són recents Born to Run, de Bruce Springsteen; l’autobiografia de Morrissey; Música infiel y tinta invisible, d’Elvis Costello, i A todo riesgo, de Chrissie Hynde, amb el subtítol “memorias airadas de una Pretender”. La febrada es completa amb M Train, de Patti Smith (Lumen); Porcelain, les memòries de Moby (Sexto Piso), i Scar Tissue, autobiografia d’Anthony Kiedis, el cantant multitatuat i sense samarreta de Red Hot Chili Peppers (Capitán Swing). 

¿Com és que de sobte …