dilluns, 4 de gener de 2016

De llistes i de llestos

En les hores tendres del 2016, aprofitem encara l’onada del 2015 per comentar les llistes dels millors llibres de l’any passat, tan seductores com arbitràries. Quan compares les seleccions dels diferents mitjans de comunicació, t’adones que allò que les uneix no és l’actualitat estricta, sinó la falta de coincidència. És a dir que, per sort, encara no hem sucumbit del tot a les modes que allisen el panorama de l’edició. Agafem la llista d’El Periódico, per exemple, confegida amb els vots de 60 crítics, periodistes i columnistes. Enguany el llibre més votat ha estat Puresa, de Jonathan Franzen (Empúries), una novel·la que sol sortir, en diferents posicions, a la majoria de llistes. Excepte a la seva ciutat d’origen: a la tria dels deu millors llibres del New York Times, tan influent, Franzen no hi ha tingut cabuda. En canvi sí que hi surt H de Halcón, de Helen Macdonald (Ático de los Libros), que aquí és un èxit de vendes i una predilecció de molts llibreters, però no ha arribat al top 10.

Un altre nom que surt a totes les llistes que he consultat, de sis països diferents, és Karl Ove Knausgard, amb els diversos volums de La meva lluita (L
’Altra), però sempre en quart o cinquè lloc: com un Ringo Starr. Una prèdica similar tenen els francesos Michel Houellebecq, amb Submissió, i Emmanuel Carrère amb El Regne (totes dues a Anagrama) i els diferents llibres de Svetlana Aleksiévitx, publicats a corre-cuita després que guanyés el Nobel, també l’han feta una assídua. El ball de noms continua, l’exotisme viatja. Entre els que selecciona el setmanari Die Welt, a Alemanya, hi ha Cómo me hice monja, de César Aira, i La Repubblica, a Itàlia, tria El impostor, de Javier Cercas i Reparar els vius, de Maylis de Kerangal —novel·la que va guanyar el premi Llibreter, però que estranyament ara ja no surt a cap llista—. I a Estats Units ara descobreixen els contes de Clarice Lispector.

Ja es veu que els interessos literaris són volubles a tot arreu, amb un pes de les traduccions, però el que sorprèn de les llistes a Espanya és la presència gairebé anecdòtica dels autors propis —en català i castellà—, oblidats o relegats a posicions discretes. Entre poc i massa.


Jordi Puntí, El Periódico, 2 de gener del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir