dimarts, 12 de gener de 2016

Delícies d'Alícia

Hi ha personatges literaris que s’escapen dels seus llibres d’origen i campen pel món en formes molt diverses. Sherlock Holmes en seria un exemple, però n’hi ha pocs de tan singulars com l’Alícia de Carroll. La nena que travessa a l’altra banda del mirall i viatja per un país de meravelles ha generat tota una tradició cultural. Aquest dijous l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona dedicarà una tarda a les delícies d’Alícia per celebrar el 150è aniversari de la publicació d’Alice’s Adventures in Wonderland. Acollits per Lourdes Cirlot, diversos professors proposaran lectures amb ulleres tan diverses com diversos són els seus camps de treball: química, geologia, matemàtiques, educació, filologia, il·lustració o traducció. Carroll era matemàtic i tota la seva obra és una exploració de llenguatges. Quan em vaig posar a llegir-lo em va semblar d’un altre planeta. Sobretot quan vaig arribar al Jabberwocky, el famós poema sense sentit. Amadeu Viana el va traduir al català com El Barboteixot; Salvador Oliva com Xerrapetaire; Marià Manent al castellà com El Dragobán. Cada vegada que algú tradueix Carroll el reescriu. El 2001 Lumen va publicar La caza del carabón, una doble traducció d’Adolfo Sarabia de The hunting of the Snark: una de literal, en vers lliure, i una altra de festiva en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos batejada amb el nom de saravilla i composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. Al pròleg, Sarabia explica la rocambolesca història de don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les saravillas originals de les quals Lewis Carroll va plagiar el seu The Hunting of the Snark. El Carabón de Sarabia ve del cárabo, una mena de cranc.

En la seva notable versió catalana Amadeu Viana va triar un referent mironià per traduir el Snark original i en va dir La caça del Merma (Pagès, 1998). El 1978 s’havia estrenat la mítica peça teatral Mori el Merma! amb decorats, màscares i grans titelles de Joan Miró. Carroll divideix el poema en vuit fits (atacs sobtats); Viana els transforma en crisis i Sarabia en tiritonas. Recordo que em vaig passar un setembre fent-ne una lectura de fit a fit en quatre passades: primer la traducció literal de Sarabia, que situa en el context, després la catalana de Viana, un veritable esforç per traslladar forma i fons, en tercer lloc la versió estesa de Sarabia, meravellosa i grandiloqüent, i finalment el text original carrollià, que Lumen reprodueix en la seva edició. Deixin d’escoltar les veus agremel·líflues dels tertulians i gaudeixin d’un veritable mestre de l’absurd.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/1/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir