dissabte, 16 de gener de 2016

El cotó enganya

Vivim temps convulsos. Els canvis en els textos i contextos polítics són constants. La incertesa, tan temuda pels mercats econòmics, és sempre garantia de fertilitat creativa. Un dels símptomes més clars és l’aparició de nous gèneres literaris. Per exemple, en un camp tan anodí com el dels juraments o prometatges de càrrecs públics. Diumenge, el president Puigdemont ja va innovar en la seva presa de possessió al Palau de la Generalitat, tot despertant l’interès de l’escola crítica Aranzadi, encuriosida per l’abast retòric de l’el·lipsi presidencial i sorpresa per l’absència absoluta d’elements tradicionals. Tres dies després, al Congrés dels Diputats es va detectar el naixement d’una nova modalitat del clàssic prometatge per imperatiu legal que inclou un ús desaforat de la postil·la. Un nombre ingent dels nous aforats va prometre el càrrec postil·lant la fórmula clàssica amb afegitons imaginatius, que no van excloure ni la llengua de signes. L’activitat dels Departaments d’Estudis Literaris és, aquests dies, frenètica. Després de dècades de tediosa passivitat epistemològica, les universitats estan eufòriques. Els pocs dies que portem d’any setze poden marcar l’inici d’una era daurada de novetats literàries, les neoavantguardes del XXI.

Dilluns, a Palma de Mallorca va irrompre un altre espai de ficció literària que mai fins ara no havia estat reconegut amb tanta claredat. La ment preclara que ens va il·luminar sobre aquest nou gènere de ficció va ser María Dolores Ripoll, representant de la Hisenda Pública en el judici pel cas Nóos. La seva punyent anàlisi d’un aforisme que, des dels temps gloriosos de Josep Borrell, es considerava un axioma, suscita perspectives insospitades. Ripoll, en nom de l’advocacia de l’Estat, va declarar que l’abast de “Hacienda somos todos” s’ha de circumscriure exclusivament a la publicitat. La seva intervenció té conseqüències immediates. Els Departaments d’Estudis Literaris més inquiets ja han començat a publicar els primers treballs sobre aquest gènere. Al web de la USJ (Universitat Sant Jordi) podem llegir l’assaig “Lorenzo Lamas no fue el rey de las camas”, del col·lectiu crític Deflex. Entre d’altres revelacions, els experts documenten que les pel·lícules de Cinexin eren finites, que un kit-kat no relaxa i que Red Bull no dóna ales. Al seu treball, tracen els patrons de ficció que van donar peu als tòpics suara desmentits i anuncien estudis de més calat sobre els vastos camps que obre la ficció d’Hisenda. Per exemple, un que analitzarà si l’abast publicitari de “Si bebes, no conduzcas” podrà ser usat com a eximent pels conductors accidentats amb alta taxa d’alcoholèmia. El tractament de les malalties de transmissió sexual també canviarà després de la constatació que el clàssic profilàctic “Póntelo, pónselo” era una ficció. Finalment, s’especula molt sobre les conseqüències negatives que pot tenir sobre la corona espanyola (i la seva successió) saber que “Soberano es cosa de hombres” era només una frase publicitària.   

Màrius Serra. La Vanguardia, columna a cultura 16/1/16

1 comentari:

Entradas populares

Compartir