El PP que m'agrada

L’únic PP que m’agrada és Perico Pastor. Sintonitzo amb el seu traç. Segurament per això la majoria de les obres que li conec m’entren pels ulls i me les enduria a casa tot seguit per poder continuar contemplant-les. Hi ha artistes que m’agraden però mai no en tindria cap obra a casa, per por o per mandra de trobar-me-la en el camp visual de qualsevol matí d’un dia de cada dia. En el cas de PP no només ho faria sinó que tinc la satisfacció i la fortuna de poder-ho fer. Tinc una litografia de l’esplèndid cartell que va fer per a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, una llamborda amb un dels seus ulls escrutadors i quatre obres originals. Dos personatges en vertical que semblen sortits d’una novel·la de Richard Ford, un nu preciós en format petit i un delicadíssim dibuix del nostre fill Lluís volant cap al reialme dels records on habita des de la seva mort el 24 de juliol de 2009.


Aquests dies PP torna a exposar a la Sala Parés barcelonina fins al 12 de gener. Hi aporta obra pintada en els últims mesos. L’artista Raffaella Leonardi comparteix un video a Youtube que en mostra una bona part. La trobo suggeridora, com sempre, en especial les seves figures humanes sense faccions gaire definides. En el video PP parla de la seva obra amb naturalitat convincent. Defuig la retòrica indigerible dels artistes més teòrics i també la simplicitat infantiloide d’alguns creadors naïf. Com ha fet sempre, lliga l’activitat del dibuix a la seva manera de viure i en parla com de la pràctica quotidiana que el fa llevar-se cada matí per anar al taller. Aquesta vegada ens sorprèn associant la nova exposició a un dels versos més coneguts del Dant (“nel mezzo del cammin di nostra vita”). Sorprèn perquè PP ja té 62 anys i resulta obvi que no aspira a viure’n 124, però assegura que té la sensació d’estar al bell mig del camí en la seva vida artística i aspira a dues dècades més de pintura. La incertesa sobre el sentit del que fa queda expressada en un díptic apaïsat, un doble rectangle blau que mostra un home que sura en una aigua que podria ser la del Mar Mort. L’home que fa el mort treu el cap al llenç superior i els peus al rectangle inferior, separats per una llenca de paret de dimensions variables. El traç marcat i els colors difuminats. PP acaba la reflexió sobre la perdurabilitat del que fa amb unes paraules contundents: “si en cap moment crec que això no té sentit ho deixaré; el que no vull és avorrir-me ni tampoc avorrir”. Més clar, l’aigua. Tinc una teoria sobre PP que explicaria la seva capacitat per parlar amb naturalitat de la seva obra artística. Llegeix. PP és un gran lector, amb qui és un plaer comentar i compartir lectures. Llegeix narrativa i assaig, contes i novel·les, biografies, la bíblia, de tot. Segur que porto l’aigua al meu molí, però em sembla indiscutible que l’hàbit de la lectura prepara la ment de l’artista per explicar la seva obra sense cap necessitat de caure en les beneiteries que, tot sovint, hem d’aguantar en boca de dissenyadors, comissaris o artistes plàstics.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 2/1/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma