El temps segons Vodafone

Els filòsofs han escrit molt sobre el temps. Com sap qualsevol nen que un dia passa una hora de classe al pati el temps és una magnitud elàstica. Igual com els meteoròlegs han hagut d’empescar-se la temperatura de sensació, els físics haurien d’establir una nova magnitud: el temps de sensació. Tothom podria aportar la seva experiència en la percepció del temps durant una espera: en una cita, a cal dentista, en una taula de restaurant, just abans de llançar-se en paracaigudes, a la cadira elèctrica... Al telèfon el temps sovint es veu mediatitzat per missatges i musiquetes pensats per amenitzar l’espera o dissuadir l’esperador. Les companyies telefòniques en són les reines del mambo. S’han escrit cròniques memorables sobre els tortuosos laberints que configuren la relació entre clients i companyies. S’han tipificat fraus, s’han posat denúncies i s’han exigit indemnitzacions. Aquesta columna és una mera constatació de l’existència d’un temps de sensació telefònic proper al ritme del sexe tàntric.

       Un client que té el mòbil a Vodafone i el fix a Movistar rep una oferta temptadora per unificar serveis. L’estalvi és tan incontestable que accedeix a efectuar una portabilitat. La comercial de Vodafone que li ven és prolixa en explicacions i respon amb un sí ofegat a l’única preocupació real del client: Em pot assegurar que no m’estaré ni un minut sense ADSL? Un cop convençut, el transfereix a un altre departament per fer un contracte oral, enregistrat, en el qual només pot respondre sí o no a preguntes que comencen totes per la paraula accepta. Li demanen si accepta un temps màxim d’interrupció de servei entre un operador i l’altre de tres hores. Diu que sí amb la boca petita. Quan, una setmana després, li arriba per SEUR el nou router (entre incidències que ara no venen al cas), Movistar fa tres hores que li ha tallat la línia. Desconnecta el vell router, el substitueix pel nou i observa, consternat, que no té ADSL. Fa una trucada a Vodafone i la senyoreta, educadíssima (en algun institut de secundària centreamericà), li diu que normalment triga unes vuit hores, i que aprofiten les nits per activar-ho. L’endemà al matí, quan ja en fa vint-i-quatre que no té connexió, torna a trucar i una altra senyoreta, potser no tan educada (però sens dubte només per una qüestió de caràcter, perquè devia anar al mateix institut que l’anterior) li assegura que la seva portabilitat està en curs i que poden trigar fins a set dies. Minuts, hores, dies, què importa el temps en la immensitat de l’univers? Quan escric aquestes ratlles el temps de sensació s’acosta a l’infinit, i més enllà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/1/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma