dijous, 7 de gener de 2016

Elvis Costello, un mestre de l’eclecticisme


 La llista de llibres més venuts del New York Times sol amagar més d’una sorpresa. Aquesta setmana [novembre del 2105], per exemple, en l’apartat de no-ficció, incloïa tres títols de temàtica musical. Enmig d’assajos polítics, autoajuda o divulgació científica, hi havia un nou llibre de Patti Smith (M Train), l’autobiografia de John Foggerty (Fortunate Son) i les memòries d’Elvis Costello (Unfaithful music and disappearing ink). Entrar a la llista vol dir milers d’exemplars venuts als Estats Units, i fins a cert punt en sembla lògic en el cas de Patti Smith, que és un referent  de Nova York, i del cantant mític de la Creedence Clearwater Revival. Em sorprèn més, però, que els nord-americans tinguin interès per la vida d’Elvis Costello. D’acord, fa anys que està casat amb Diana Krall i viu als Estats Units, però d’entrada, quan penso en la seva música, el veig encara com un dels referents del pop britànic dels 80, amb aquells dos primers discos memorables, My aim is true (1977) i This Year’s Model (1978): cançons de dos minuts i poc més, sons del Londres just abans de la new wave, una llibertat creativa envejable...

Si hi penso una mica més, esclar, m’adono que Elvis Costello ha alçat la seva carrera sobre dos pilars importants, que al principi només s’intuïen: una manera de cantar única, fàcil de reconèixer, i una gran versatilitat musical. Com se sol dir, Costello és un d’aquells artistes que “ha sabut reinventar-se”, i a més ho ha fet unes quantes vegades. Passada la primera foguerada a Londres, doncs, recordo els moments en què m’ha fet disfrutar i de sobte el ventall s’obre. Des de la seva col·laboració amb Chet Baker a Shipbuilding —una de les seves millors cançons— fins a aquell disc amb Burt Bacharach, Painted from memory, extraordinari de cap a cap, i que els va rellançar-los a tots dos. A més dels experiments amb Kronos Quartet, Anne Sofie von Otter o el blues d’Allen Toussaint... Potser el que ara atreu als lectors nord-americans és el misteri d’aquest eclecticisme brutal, imprevisible, l’atracció impensada: la saviesa d’aquell jove nerd que va començar amagant la timidesa rere unes ulleres de pasta.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de novembre del 2015.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir