diumenge, 31 de gener de 2016

Excuses de mal escriptor

El Ministeri de Cultura francès ha iniciat una campanya per canviar la configuració dels teclats estàndard dels ordinadors francesos. Des de fa un segle a l’hexàgon gal circula la configuració AZERTY, coneguda així per les sis lletres de la fila superior esquerra, allà on llegim QWERTY en el nostre. Les queixes dels usuaris han estat una constant. Deploren, per exemple, que per teclejar un simple punt calgui pitjar dues tecles, i el mateix els passa amb les xifres. També els caracters accentuats, especialment en majúscula, exigeixen una mecànica que obstaculitza la velocitat mecanogràfica. L’administració francesa anuncia que ha contractat una consultoria perquè presenti, aquest estiu, una llista de modificacions recomanables. El més interessant és el grau de catastrofisme que exhibeixen els representants ministerials per justificar la despesa. Amb dues declaracions literals bastarà per valorar-lo. Primera: “Avui és pràcticament impossible escriure correctament en francès fent servir un teclat comprat a França”. Pràcticament impossible? Carai. Deu ser que totes les editorials franceses, incloses les que fan publicacions periòdiques, treballen amb teclats d’importació. Segona: “en alguns països europeus com Alemanya i Espanya respecten l’ortografia francesa més que els mateixos francesos, i ho fan perquè els seus teclats els ho permeten”. Segur? Potser si tant respecten l’ortografia francesa és perquè no escriuen gairebé mai en francès.

       En qüestions de disseny la tradició és una excusa barata. No cal dir que les disposicions lletrudes dels lletrats Qwerty i Azerty són convencions revisables que han d’estar al servei de la fluidesa teclejadora. Trobo molt bé que es revisi el que pot fer encallar l’escriptura. Ara bé, els arguments del ministeri de Cultura francès són vergonyosos. Justificar les errades ortogràfiques per la disposició d’un teclat és una excusa de mal pagador semblant a aquell joliu corrent d’opinió que tenia per lema: “Les majúscules no s’accentuen”. També havia nascut d’un problema mecànic. En la tipografia tradicional, els tipus eren peces físiques que calia combinar per fer la composició dels textos i les majúscules accentuades provocaven un problema mecànic d’espai. Però quan va desaparèixer els semenfotistes ortogràfics van continuar fent servir la mateixa excusa. Tant els fotien la linotípia, la fotocomposició com l’òfset, els processadors de text com les impressions làser. Ells continuaven escrivint Alex. Ni Àlex ni Álex, potser per fer evident la seva alèxia. No és una qüestió (només) tecnològica, sinó de prioritats. Els primers teclats de mòbil requerien mil tocs per posar accents, i tanmateix molta gent es va negar a deixar d’accentuar els seus SMS. Alguns teclats tàctils només són aptes per a dits de pianista anèmic, i tanmateix molta gent es nega a escriure els tuits de qualsevol manera. I els teclats predictius semblen programats per un epígon mediocre de Tristan Tzara. Sempre hi haurà excuses per escriure malament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 30/1/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir