Informants anònims

Avui fa una setmana una gran foguera cremava al bell mig de la plaça de la vila d’Ascó. El foc va crepitar ininterrompudament durant tres dies, des de l’espectacular encesa el divendres al vespre i fins al diumenge. S’hi celebrava la festa de Sant Antoni, una celebració que es fa en molts indrets del país però que a Ascó manté una continuïtat insòlita, organitzada pels dos Majorals i el Clavari des de fa segles, fins al punt que ha estat declarada festa patrimonial d’interès nacional. Per fornir de llenya la foguera se’n fa una plega, casa per casa, i també es deambula amb les haveries, com en d’altres indrets, per completar els Tres Tombs. Però només a Ascó s’han mantingut sempre les corrides, que aquí són, per a tranquil·litat dels tauròfobs, curses de cavalls, rucs i matxos pel costerut carrer dels Clots. I també s’hi balla tothora una jota específica, amb música i dansa pròpies, que molts altres pobles ebrencs han adoptat. El lema de la festa, un cas exemplar de fusió entre les tradicions pagana i cristiana, podria ser adoptat per la Direcció General de Trànsit: “Sant Antoni mos guardo de prendre mal i de fer-ne” (ells ho apocopen i pronuncien fe’n).

Com que enguany tenia l’honor de fer-ne (o fe’n) el pregó just després de l’Encesa i totes les al·lusions als elements de la festa eren d’una obvietat incontestable, vaig buscar la manera de dedicar-lo a algun aspecte inèdit. L’aproximació va ser lingüística. La parla asconenca, com la de totes les Terres de l’Ebre, és ben particular i d’expressions cridaneres n’hi ha un munt. L’escriptora Marta Rojals, ebrenca, em va posar sobre la pista de la tesi doctoral que la lingüista Olga Cubells ha fet sobre la parla de la zona. I, més enllà de les paraules, vaig topar amb una figura que sempre m’ha fascinant: la de l’informant lingüístic. Joan Coromines o mossèn Alcover van bastir obres monumentals a partir de la interacció amb parlants locals, a la recerca de la parla genuïna. També el doctor Veny, pels seus atles lingüístics, i naturalment l’Olga Cubells per a la seva tesi doctoral. Vaig acabar dedicant el pregó a la vora del foc als set informants anònims, tots pagesos i mestresses de casa, que Cubells va tenir a Ascó: Rossita Ortiz Faiget (1943), Josep Jornet Llop (1921), Teresa Domènec Jordà (1918), Josep Jordà (1923), Pilar Serrano Borrell (1942), Josep Montaña Font (1920) i Rosa Serrano Jordà (1921). La relació entre lingüistes i informadors és fascinant, perquè conté diversos aspectes de la transmissió cultural. La perquisició pot topar amb dificultats inesperades com les que es donen en alguns experiments científics, quan el mer exercici d’observació altera el que s’observa. Cubells explica un episodi deliciós de la seva entrevista amb la Rossita Ortiz. L’enquestadora li demana com diu el pronom de primera persona del plural i la informant respon “nosaltres”, en comptes de l’esperat “natres”. La lingüista li demana: “Però així no ho dieu pas, a Ascó?” I la resposta de la Rossita és molt reveladora en termes d’autoestima i l’autocensura: “És que ho hai dit asseadet, ara”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 23/1/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma