dilluns, 4 de gener de 2016

Inventari de jubilacions

Manllevo el títol per al primer rum rum de 2016 d’un dels llibres de Josep Maria Espinàs. L’any olímpic de 1992 Espinàs, llavors a la ratlla de l’edat oficial de jubilació, va evocar algunes de les jubilacions parcials que havia practicat. Com en tots els seus llibres, l’amplitud temàtica era enorme. Recordo reflexions sobre el seny, l’espanyolitat, la incomprensió o el col·leccionisme. Per fortuna, des d’aquell ja llunyà 92 no ha deixat de teclejar la seva llegendària màquina d’escriure. L’Espinàs oficialment jubilat ha publicat una vintena llarga de llibres, fins al recull miscel·lànic de columnes entrellaçades que conformen Una vida articulada, una mena de biografia indirecta que encara es va atipar de signar l’última diada de Sant Jordi.

Una carta que Lluís Hansen, secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, envia a tots els socis em fa pensar en l’Espinàs i en molts altres escriptors majors de seixanta-cinc anys. Va sobre una problemàtica fiscal dels autors que cobren pensió de jubilació. L’experiència indica que la creació literària o el reconeixement acadèmic no encaixen en les franges d’edat de la vida laboral. Quantes persones septuagenàries no són requerides com a conferenciants per exposar la seva experiència? Quants novel·listes no produeixen obres de gran qualitat més enllà dels seixanta-cinc anys? La llei, però, no ho contempla. Després de mantenir una entrevista amb el responsable a Barcelona del Ministeri de Treball i Seguretat Social, la conclusió de Hansen és que la llei resulta adversa als escriptors. Qualsevol autor pot perdre temporalment la pensió de jubilació si els seus ingressos per activitats professionals superen el salari mínim anual, que en aquest exercici 2015 ha estat de 9.080,40 euros. Dins d’aquests ingressos no només s’hi compten les conferències sinó tots els drets d’autor d’obra publicada. I no només els que generi una obra nova, escrita després de la jubilació (com la vintena llarga d’obres que ha produït Espinàs des de 1992), sinó també els drets corresponents a obres escrites abans de jubilar-se. El panorama editorial no invita a gaires alegries, però la manca d’adequació de la legislació fiscal a pràctiques laborals tan elàstiques, irregulars i excepcionals condemna un munt d’autors madurs a fer un inventari de les jubilacions que no es poden permetre. L’única solució que, ara per ara, recomanen els juristes de l’AELC és intentar concentrar totes les liquidacions de drets en el mes de desembre, de manera que si se supera la xifra establerta només es perdi la pensió de l’últim mes.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/1/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir