dilluns, 11 de gener de 2016

La traçabilitat dels bastards

L’Antoni Tudurí m’escriu des de la secció de genealogia de l’Ateneu de Maó per demanar-me si tinc informació sobre una hipotètica traça verbal dels fills il·legítims en els seus llinatges. Han rebut una consulta sobre la possible relació amb una paternitat no reconeguda entre cognoms idèntics llegits del revés, com ara Servall i Llabrés. Tan aviat com s’ho han plantejat els ha sorgit un exemple molt més evident: Serrat i Tarrés. Una simetria que ja va explorar Joan Manuel Serrat en un dels seus discos verbalment més juganers: Cansiones (2000) signat pel duet Serrat / Tarrés i amb lletres com ara “Ese tal Tarrés que camina p'atrás, escribe del revés y nunca tiene prou...” Els ateneistes menorquins especulen sobre la possibilitat que els cognoms bifronts (Salas és palindròmic, però Serrat-Tarrés són bifronts) responguin a una motivació d’emmascarar la relació amb el fill bastard, a qui es podia donar el cognom, però sense esborrar-la. Sovint els llinatges transporten alguna marca de paternitat desconeguda. En català, el cas més evident és el cognom teòfor Deulofeu, que aglutina una frase que conté una càrrega irònica notable: el va fer Déu. Si Maria engendrà Jesús sense el concurs carnal del seu resignat marit Josep, assegurar que un embaràs sense artífex conegut és cosa de Déu no deixa de ser un exemple clar de sornegueria. Un equivalent castellà més descriptiu és Expósito (del llatí expositus, exposat). La Casa d’Expòsits de Madrid va rebre en el segle XVI una imatge d’una marededéu neerlandesa que li donaria nom: Nostra Senyora de la Inclusa. Segons el DRAE, la imatge provenia de l’illa holandesa de l’Écluse, una població del Flandes zelandès anomenada Sluis travessada per canals amb les corresponents rescloses (en castellà, esclusa).

       Mai fins ara no havia topat amb cap teoria sobre la cugucia relacionada amb els cognoms bifronts. La més estrambòtica que coneixia fins me la van explicar a Vimbodí, a tocar del monestir de Poblet. Un arxiver em va assegurar que a la rodalia dels monestirs sovintejaven cognoms com ara Peremiquel o Peradejordi, pels antics fills il·legítims dels monjos (pares eclesiàstics). A les bases de dades d’Idescat vaig confirmar que hi ha un munt de cognoms que responen a aquest patró: Perarnau, Perejoan, Peremarch, Peremartí, Peremateu… O Perecamps, Pereferrer, Perepons… Un d’ells resulta tan ben trobat que incita a negar-ne la veracitat: Perebort. Aquestes coincidències solen provocar teories a posteriori, en un exercici fascinant de conspiranoia verbívora. No em resisteixo a demanar-vos si coneixeu cap exemple de cognom que capgiri el vostre. Jo sí. Ramon Solsona confirma al seu recent Marques que marquen (Pòrtic) que el meu segon cognom (Roig) és també el del fabricant de sabons de Granollers que va capgirar-lo per crear un detergent a bastament conegut pel seu eslògan: “Un poco de pasta basta, Gior!” Potser sí que invertint el cognom (i també una mica de pasta per mantenir el bastard) els nostres predecessors pretenien netejar-lo.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 9/1/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir