Les vides de Pink Floyd

En Jaumet llegeix la notícia i a l’instant li vénen al cap els primers compassos de The Dark Side of the Moon, el disc llegendari dels Pink Floyd. Els batecs d’un cor, el tic tac d’un rellotge, les veus, la màquina enregistradora, un motor, uns crits i, per fi, una melodia lenta que t’embolcalla amb la guitarra. ¿Quants cops deu haver escoltat el disc? Impossible de dir: la dada es desfà en la boira dels anys, de tots aquells porros i altres substàncies. Les festes, els bars, les nits tot sol tancat a l’habitació, quan l’escoltava amb els auriculars nous i es concentrava en la portada: de sobte, alçava la vista i a la paret s’hi reflectia l’arc de sant Martí amb una vivesa al·lucinant, com si el pogués tocar (ho intentava).

Recorda, això sí, que va comprar l’LP a can Vidosa, al carrer Balmes. Pels Reis de 1975, segurament. El frenesí del primer cop que va escoltar Money, obrint la cara B, una cançó que li feia venir ganes de robar un banc. La cantava tothora i es va fer tan pesat que els amics li van començar a dir Pinkfloid. El malnom li va durar un parell d’anys, fins que va anar a fer la mili i una nòvia el va deixar. El disc, a més, es va quedar a casa d’ella. Sort que el tenia gravat en un casset. Després van venir l’època en què el rock simfònic el carregava. Eren els 80 i preferia l’Springsteen, francament. Un dia, però, quan ja feia temps que s’havia casat i canviat de pis, amb els vells discos de vinil encara en caixes, va entrar a can Castelló, a Tallers, i el va veure en CD. Se’l va tornar a comprar, lhavia de tenir. Aquell vespre mateix van escoltar-lo amb el seu fill adolescent i durant 15 minuts va semblar que li agradava. La realitat és que des de llavors ja no l’ha escoltat gaire: se’l va baixar a l’iPod i algun cop l’acompanya mentre treu el fetge fent fúting a Montjuïc.

En Jaumet torna a llegir la notícia: el 2015 The Dark Side of the Moon va ser el tercer àlbum de vinil més venut a tot el món. Després del nou disc d’Adele i el de Taylor Swift, esclar. El van comprar 50 mil persones, ni més ni menys. Ara ell també ho farà, així estrenarà per fi el tocadiscos que aquest Nadal es va comprar en ple atac de nostàlgia.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma