Però, què era una carta?

Avui és el dia que molts nens fan de missatgers. Acompanyats pels seus pares, s’acosten tremolosos a un tron reial amb un rectangle blanc a la mà que no els resulta gaire identificable. Els grans en diuen carta als Reis i els menuts hi dipositen una carretada de desitjos identificables. Probablement és l’únic dia de l’any que els nens tenen una relació directa amb un artefacte així. Els diccionaris defineixen carta d’una manera no gaire precisa: “comunicació escrita adreçada a una persona absent”. En algun cas es parla de “comunicació escrita de caràcter interpersonal”. Les obres que tenen una vocació més enciclopèdica expliquen els mètodes de transmissió d’aquesta comunicació. A la Viquipèdia, per exemple, llegim: “Històricament, la lletra s’enviava per correu, mentre que avui també es pot enviar per fax o per correu electrònic, tot i que al passar la frontera cap al correu electrònic, ja no s’anomena carta o lletra, sinó que entrem en el camp del que anomenem missatge, missatge de correu electrònic o simplement un correu electrònic o correu-e, reservant-se el terme carta o lletra per missives en paper”. En l’última frase d’aquesta definició tan farragosa s’ho fan venir bé per aparèixer dos sinònims de carta que avui semblen més caducats que el fax o l’estrambòtic correu-e: lletra (en registre informal) i missiva (en registre formal). Qualsevol dia la industriosa comunitat viquipedista haurà d’actualitzar aquesta definició per adequar-la als nous mètodes de transmissió de les comunicacions escrites.

       És probable que en un futur no gaire llunyà les úniques bústies que quedin pels carrers siguin les que acompanyen els Reis d’Orient, però de cartes se’n continuaran escrivint. La carta manuscrita té un punt de fetitxisme que cap tipografia creativa pot igualar. Tots els que escrivim sabem que no és el mateix fer-ho amb les mans obertes lliscant sobre un teclat que amb la mà tancada, prement amb força un bolígraf, una ploma o qualsevol cilindre que guixi. La irrupció de múltiples vies de comunicació ha fet que el camí epistolar sigui un corriol poc transitat. La cal·ligrafia ha entrat en el terreny del fetitxisme i, per això, un dels plaers més insospitats que podem assaborir és rebre una carta manuscrita d’un amic, d’un amant, d’un fill que fa una estada llarga a l’estranger i amb qui fem watsaps i skypes tothora. Ho comprovarà el rei Gaspar aquesta nit quan, amb l’obrecartes a la mà, esparraqui el munt de cartes rebudes i hi llegeixi paraules d’amor com Star Wars, Frozen, Masha, Tantrix, Perplexus Epic, Peppa Pig, Gru, Furbys, Nanci, Barbie, Ninja o Kidizoom.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 5/1/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma