Silenci de diumenge, de dilluns

Hi ha aquella primera frase d’Anna Karènina: “Totes les famílies riques s’assemblen; cada família pobra ho és a la seva manera”. D’acord, Tolstoi no parla de famílies riques o pobres, sinó de felices o infelices, però a la Rússia tsarista devia ser més o menys el mateix. Em pregunto si avui la fórmula també funciona per a les grans ciutats: “Tots els barris rics s’assemblen; tots els barris pobres ho són d’una manera diferent”. D’entrada no hi ha dubte que tots els barris rics estan tallats per un mateix patró: transitar pels carrers de Pedrables és molt semblant a moure’s pels barris més benestants de Sydney, Sao Paulo o Torí, posem pel cas. Potser en algunes ciutats les cases s’alcen amb més opulència, els jardins són més frondosos i els vigilants et miren amb més desconfiança, però les formes de la riquesa es manifesten de manera semblant: una discreció de portes enfora, una quietud de diumenge tota la setmana, una absència palpable de vida de carrer, sense gaires botigues a la vista ni vianants.

I els barris pobres, què, ¿també s’assemblen a tot arreu? La primera intuïció em diu que no: les faveles de Rio de Janeiro i els blocs de public housing de Leeds, o els projects de Chicago, tenen poc a veure amb els suburbis de Nàpols o amb les barraques sense aigua corrent de Mumbai. Baixem a peu de carrer, tanmateix, fiquem-nos a les llars, i veurem que sempre hi ha elements coincidents. L’esperança de vida és més baixa, l’atur és més elevat, la criminalitat és més alta. 

Tots aquests índexs són presents a Trinitat Nova, el barri més pobre de Barcelona segons les últimes dades aportades per l’ajuntament, encara que els darrers anys hi ha fet grans inversions per reduir el decalatge amb la resta de barris. Planteu-vos-hi un dia qualsevol amb el metro. Passegeu-vos per la seva geografia embotida entre la Meridiana, Torre Baró i la Via Favència. Fa anys, gràcies a aquells blocs per a la classe obrera, allò que se’n deia sense cap mania ciutat-dormitori, vam aprendre una paraula nova: aluminosi. Amb els anys els han anat renovant i creant nous habitatges —i així continuarà, segons expliquen també des de l’ajuntament

Aquí la quietud no és de diumenge, és de dia laborable, de dilluns al sol. A Trinitat Nova hi ha un comerç per cada 180 habitants —la mitjana a la ciutat és d’un per cada 28 barcelonins—. Això vol dir que la majoria de gent que trobareu pel carrer va cap a algun lloc fora del barri, a comprar o treballar, o no va enlloc. 

14.000 passos 
Barcelona és més recollida del que sembla. Des de la Casa de l’Aigua, l’edifici modernista rehabilitat fa poc a Trinitat Nova, fins al monestir de Pedralbes hi ha dues hores a peu. Uns 14 mil passos mal comptats. La caminada cus amb uns quants repunts el perfil oest de Barcelona, fet de turons i parcs: el Turó de la Peira i la Guineueta, Horta i l’esquena del Carmel, la Creueta del Coll i el Putxet, la Bonanova... És una caminada horitzontal, amb el mar que s’intueix o es veu al fons, diluït en la calitja, però és també un passeig vertical, que s’enfila en l’escala social. Deixes enrere el Carmel, et fiques per les places d’Horta com qui s’endinsa en la classe mitjana, i de sobte augmenten els bars i els comerços, les farmàcies i els quioscos —la vida de carrer, vaja, l’essència urbana d’estar junts i alhora mantenir vida privada—. Paradoxalment, quan arribes a Pedralbes, aquesta presència torna a ser rara. 

Pensant-hi bé, no és un trajecte tan diferent del que feia el Pijoaparte des del Carmel, amb una moto robada, quan buscava jardins amb piscina i revetlles de Sant Joan. Només que allò era el 1966 i això és el 2016. Mig segle, ves.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de gener del 2016.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma