Solo de guitarra

Sovint es diu que els músics tenen una relació de parella amb el seu instrument. Com en tot, n’hi ha d’irremeiablement promiscus, però molts dels que conec responen a aquesta monogàmia instrumental. Una de les proves de foc per a la seva relació és quan viatgen. Sobretot en avió i en el cas de músics emparellats amb instruments que ultrapassen les mides estàndard permeses a la cabina. Cap músic no pot suportar la idea que el seu instrument viatgi a la bodega, exposat al veïnatge de les maletes i a les batzegades que reben durant els processos de càrrega i descàrrega. L’Alba és una jove i talentosa guitarrista que aquest desembre va anar a Maastricht a fer un curs. Com que no hi ha cap vol directe, va decidir volar fins a Eindhoven i després acostar-s’hi en tren. Va escollir Transavia perquè els preus li van semblar raonables i, sobretot, perquè permetien viatjar amb instruments musicals a la cabina. La guitarra de l’Alba viatja protegida per una bona funda i, després de mesurar-la, es va adonar que l’embalum de la protecció feia sobrepassar per pocs centímetres les mides màximes permeses per Transavia per pujar-la gratuïtament com a equipatge de mà. Com que havia de viatjar a Eindhoven acompanyada però el seu acompanyant es va desdir a última hora, va trucar la companyia per veure com ho podia resoldre. Les converses interminables, puntejades per interludis musicals enllaunats, van desembocar en una solució onerosa. Al seu bitllet (120€) l’Alba va haver d’afegir un segon bitllet per a la guitarra de 220€: la tarifa i 100€ pel canvi de nom, de l’acompanyant a la senyora guitarra.

A l’aeroport de Barcelona, just abans de passar el control de seguretat, va ensenyar al treballador de torn els dos bitllets, el seu i el de la guitarra, i l’home es va posar a riure: "Éste no hace falta! La guitarra vuela gratis!". La guitarra també va passar sense problemes a l’embarcament. Ni la van mirar ni la van mesurar ni van processar el bitllet de la senyora Guitarra. L’Alba va entrar a l’avió amb la guitarra a l’esquena, la maleta a la mà i una bossa penjant. L’agradable estada a Maastricht es va veure tenyida per l’amarga certesa d’haver llençat 220€. Però a la tornada, des de l’aeroport d’Eindhoven, tot va canviar. Viatjava igualment amb Transavia, però llavors va haver de passar quatre controls de bitllet per demostrar que la senyora Guitarra també tenia dret d’anar dalt de la cabina de l’avió, al seu costat. Quan m’ho explica, l’Alba em fa una pregunta que no sé respondre: “Quin tipus de seguretat i quina coherència hi ha entre les normes i la realitat a l’aeroport de Barcelona?”

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/1/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma