Amb l'emoció posada

Pere Rovira és un poeta decent i una persona directa. Un home de lletres complet que ha traduït, ha fet novel·la i assaig. Ara Proa li publica un dietari decent i directe escrit del 2013 ençà: La finestra de Vermeer. En una nota inicial Rovira explica que la llum que entra per una finestra il·lumina moltes de les escenes quotidianes que va pintar Vermeer. Aquesta font de llum permet escriure sobre la intimitat. “Llums que la il·luminen, llums d’interior i d’exterior; s’han de trobar la llum que ve de fora i la lucidesa de la consciència”. I a fe de Déu que ho practica, perquè assistim a una barreja de reflexions íntimes i reaccions sobre la situació política actual en una prosa vivaç i magnètica, que es fa llegir. La mirada de Rovira no és gens gremial i abasta molts temes, però m’ha cridat l’atenció la seva opinió crítica sobre la poesia de Miquel Martí i Pol, tan devastadora com ben argumentada. En algunes reaccions al desè aniversari de la seva mort, Rovira detecta una sensació d’orfandat i en fa un diagnòstic que trobo encertadíssim: “Martí i Pol posseeix un aspecte emblemàtic que el fa quasi independent de la seva obra; té un públic que s’emociona veient-lo, o sentint el seu nom, i, si el llegeix, ja porta posada l’emoció que espera trobar en els versos. És un poeta de l’assentiment, per estar-hi de seguida d’acord, per dinamitzar la sentimentalitat, per sentir-se fàcilment profund i commogut”. Acostar-se a l’obra d’un creador amb l’emoció posada és com acostar-nos a un amant amb el Viagra ingerit. Una idea potent, que admet variants extrapolables a la narrativa. El fet que personatges de gran projecció pública publiquin novel·les, per exemple. L’operació, aquí, és que el públic s’acosti al llibre amb l’admiració posada, predisposats a no deixar-se intimidar per un detall menor, com el text.
       Rovira analitza uns versos de Martí i Pol que mostren aquesta poca transcendència del text: “No em demanéssiu pas/ que corregeixi res d’allò que he escrit./ Allò que he escrit no és, potser, exemplar,/ però ho estimo amb un profund amor,/ amb un amor —ho puc ben dir— exemplar”. Rovira s’indigna i etziba una conclusió demolidora: “Aquí tenen els lectors i les lectores aficionades als versos una coartada per justificar els seus: n’hi ha prou amb estimar-se’ls. No cal corregir-los ni exigir-los gaires qualitats; això, que ho facin els poetes professionals, insincers, que no en tenen prou amb escriure el que els surt de dins. La superficialitat, l’adulació i la barra que contenen aquests versos diuen poc a favor de la presumpta autenticitat emotiva de Martí i Pol”. Mentre escrivia Quiet, el llibre centrat en el meu fill pluridiscapacitat, sentia un neguit, com si transités per un camp de mines. La por provenia del dolor interior, però també de la possibilitat d’una lectura condicionada. L’únic antídot contra els lectors que venen “amb l’emoció posada” és el text, escrit i reescrit, corregit tantes vegades com calgui, fluid, aliè a cants d’amor exemplar com els de l’expoeta nacional.
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 6/2/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma