dilluns, 22 de febrer de 2016

Crueltats de la postguerra

Ara fa 25 anys, la guerra de l’antiga Iugoslàvia va fer-nos qüestionar la condició d’europeus civilitzats. Davant dels nostres ulls, milions de persones van veure com la seva vida normal era transformada i sovint destruïda per sempre. El 1993, Susan Sontag havia anat a Sarajevo per ajudar a muntar un Beckett que sacsegés les nostres belles consciències occidentals. desenes d’escriptors a tot el món van acostar-se a la dimensió humana, política i social del conflicte i van bastir-ne un relat des de la ficció. Com ella, però sovint sense el coneixement del terreny i amb un apropament més genèric, a les acaballes de la guerra i després, desenes d’autors de tot el món van bastir un relat dels fets des de la ficció. Corresponsals de guerra, observadors, fotògrafs, soldats, víctimes, pobles sencers: tothom n’era protagonista. A vegades s’imposava la mirada intel·lectual sobre el conflicte, en d’altres s’explorava el pathos més atàvic per acabar en el lloc comú, en d’altres, encara, es recorria al vessant simbòlic per reunir cultura i barbàrie. Era una mirada exterior, que buscava la comprensió intel·lectual, l’enllaç amb el destí tràgic de l’Europa central, però sovint era massa esbiaixada o tòpica en parlar de fets quotidians com ara la supervivència diària o les cicatrius que triguen a curar-se. Només quan els protagonistes de la guerra van poder parlar, anys després, va emergir-ne un relat més cru i potser més parcial, però que equilibrava el compromís de la ficció amb la realitat i la versemblança. 

Entre aquests narradors de la postguerra hi ha el croat Zoran Malkoč, de qui l’editorial Raig Verd n’acaba de publicar el recull El cementiri dels reis menors, traduït per Pau Sanchis Ferrer. Fa uns anys em van convidar a un festival literari de Zagreb que celebrava la narrativa curta. En una de les sessions, Zoran Malkoč (Nova Gradiška, 1967) va llegir dos contes del recull. L’ambient era festiu, corria la cervesa, però a mesura que ell llegia amb una veu quieta, gairebé monòtona —i els estrangers en seguíem la traducció en anglès, projectada en una pantalla—, tots vam encongir-nos al seient. Malkoč, que va estudiar lletres i també va fer de soldat, parlava de l’endemà sense gaires manies: de la postguerra en un poble croat, dels que van tornar i la ment i el cos els bullia amb el passat, de la dificultat per sentir com a normal la normalitat. El més sorprenent, però, és que deia les coses amb una senzillesa gairebé feridora, sense grans paraules, amb el recurs de la picaresca i amb la bestialitat com a refugi. Llegir-lo amb calma, ara, m’ha fet riure i m’ha fet venir pell de gallina, tot alhora.

Jordi Puntí, versió més llarga de larticle publicat a El Periódico, 20 de frebrr del 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir