El fenomen Bernhardi

No és cap secret que la Sala Gran del TNC intimida a la majoria de professionals del teatre. En temen les dimensions, amb una boca que és l’enveja dels productors de musicals del West End londinenc, la inclinació vertiginosa del pati de butaques i l’acústica incerta que aconsella microfonia. La Sala Gran provoca agorafòbia. Transmetre una sensació d’intimitat des del seu escenari és tan difícil com representar la batalla de Tetuan dins d’un ascensor. I, tanmateix, la mà destra de Xavier Albertí ho aconsegueix amb el superb muntatge de l’obra d’Arthur Schnitzler El professor Bernhardi. Una peça discursiva que basa tota la seva força en la contraposició dialèctica que enfronta un metge jueu que dirigeix un hospital (Lluís Homar) amb un capellà (Albert Prat), un ministre (Manel Barceló) i el seu ambiciós subdirector (Joel Joan). El metge impedeix l’accés del capellà a una jove pacient que es troba a les portes de la mort, però no n’és conscient perquè un sedant l’euforitza. El petit incident transcendeix el marc hospitalari i té una gran repercussió social. El tossut enroc de Bernhardi davant les pressions rebudes posa el focus en les diverses expressions de la hipocresia. L’obra és un enfilall de reunions privades que reflecteixen el gran debat públic que provoca l’incident. El professor Bernhardi, falcat a l’ull de l’huracà, esdevé el mirall inamovible en el que es van reflectint les diverses capes ideològiques de la ceba social.
       La proposta, en una versió reduïda de Lluïsa Cunillé i traduïda per Feliu Formosa, capta l’atenció del públic des del primer instant. La gravetat ètica de la situació es percep malgrat l’educadíssima retòrica formal del llenguatge burocràtic. La paradoxa és que tots els duels que suscita la posició de Bernhardi es mantenen en la intimitat i, tanmateix, l’agorafòbia desapareix de la Sala Gran. La grandiloqüència arquitectònica dóna pas a la gran eloqüència literària, i la prova és que es produeix un fenomen acústic extraordinari. L’obra es presenta en dues parts, de 90 i 60 minuts, i cadascuna es compon de diverses escenes separades per unes pauses molt breus durant les quals la llum s’esmorteeix i els regidors mouen el mobiliari. Doncs bé, les vuit-centes setanta persones que omplen aquests dies la intimidatòria Sala Gran del TNC aprofiten aquests pauses per tossir, estosegar o escurar-se el coll. Tan aviat com la il·luminació indica que es reprèn l’obra la remor pneumològica s’apaga, com si tot el públic agafés aire de cop per tornar-s’hi a immergir i aguantar la respiració fins a la pausa següent.
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/2/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma