dimarts, 16 de febrer de 2016

Els primers de Filipines

Tafaneries a banda, les gales dels Gaudí i dels Goya han convergit enguany en un nom de persona que farà furor entre els propietaris de gossos: Truman. Cesc Gay ha aconseguit un munt d’estatuetes, potser perquè les tres lletres del seu joliu cognom ja semblava predestinar-lo a una triple G: Gaudí-Gay-Goya. A França ja han donat els Cèsar i a finals de febrer l’encadenament de gales adotzenades desemboca en la mare de totes les estatuetes: els Oscar. Les categories de premis que l’Acadèmia de Hollywood ha establert, poc o molt, són seguides per tots els seus epígons. Però potser aviat l’explosiva combinació de l’era digital amb els mercats globals obligarà a repensar-ne de noves. De moment, el realitzador mallorquí Hèctor Hernàndez Vicens ha rebut un premi inesperat pel seu primer llargmetratge. Hernàndez Vicens va començar en els noranta publicant llibres de narrativa. Tinc molt bons records de Qui s’apunta a matar la meva mare, una novel·la iconoclasta que presentava el món de la família amb una agudesa similar a la de l’enyorat manacorí Biel Galmés. També recordo que el títol va provocar malentesos absurds perquè la mare de l’autor és una reputada poeta mallorquina distingida amb la Creu de Sant Jordi. I no hi tenia res a veure. Hernàndez Vicens, que ha estat al darrere dels guions de sèries tan exitoses com El cor de la ciutat, Los Lunnis o Kubala, Moreno i Manchón, ha debutat al cinema amb El cadáver de Anna Fritz, estrenada al festival de Sitges. Una història de necrofília basada en la notícia d’un vigilant de dipòsit que va violar un cadàver i la presumpta morta es va despertar per la sacsejada.

       Llegeixo a Fotogramas que fins ara la pel·li ha estat vista per 9000 espectadors i ha recaptat 36000 euros. Això per a un escriptor novell seria mel, però al cinema és la xocolata del lloro. En canvi, resulta que a les Filipines és un fenomen. A partir d’una còpia pirata penjada a Youtube es calcula que més de sis milions de filipins han vist la pel·lícula. Ho van notar els actors perquè no paraven d’agregar-los al Facebook i ara es plantegen viatjar a Manila per intentar “monetitzar” —el verb tabú quan es parla de xarxes— aquest èxit clandestí. El premi Manila a la pel·lícula més remotament piratejada podria complementar-se amb el premi Johannesburg a la banda sonora remotament piratejada. Sixto Rodríguez, el sisè fill d’uns immigrants mexicans, es va retirar dels escenaris als Estats Units sense saber que a Sud-àfrica les seves cançons eren himnes, tal com explica l’oscaritzat documental Searching for Sugar Man. Rodríguez va tornar. Potser Anna Fritz també ressusciti.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/2/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir