dilluns, 29 de febrer de 2016

L’autor, l’autor!

En pregunto si avui dia hi ha algú que llegeixi les novel·les i contes de Henry James. Considerat un clàssic modern, amb una obra a cavall de dos segles, fa la impressió que no acaba d’atreure els lectors de la novel·la realista del XIX, però tampoc els que busquen la modernitat de principis del XX. I tanmateix no hi ha cap altre autor en què el canvi de segle vagi coincidir de manera tan conscient amb una nova voluntat narrativa. James era un autor compromès amb l’escriptura fins al punt de convertir-la en un filtre de la vida. Els seus diaris, assajos, prefacis i correspondència reflecteixen una previsió constant, l’esforç d’algú que sap que desenvolupa una carrera literària important. Aquesta voluntat de control va patir una sotragada la nit del 5 de gener de 1895, tot i que al cap de poc temps va tenir un efecte alliberador. 

Vista amb la perspectiva dels anys, la situació, el lloc i els protagonistes no podien ser més literaris. De fet, l’any 2004 van coincidir a les llibreries britàniques dos títols que novel·laven la vida de Henry James —The Master, de Colm Tóibín, i Author, author!, de David Lodge— i en tots dos casos la nit del 5 de gener ocupava un lloc central en l’argument. La cosa va anar així. Aquell vespre, Henry James estrenava a Londres una obra de teatre, Guy Domville, que ell veia com la darrera oportunitat per aconseguir un reconeixement ampli. Durant més d’una dècada havia anat estrenant obres i desil·lusionant-se de mica en mica. El 1894, en una carta al seu germà William li deia que si l’èxit i els diners no començaven a igualar “les humiliacions, vulgaritats i disgustos”, estava decidit a deixar-ho. “He arribat a odiar tot això del teatre”, li deia. La seva manera de suportar aquesta falta d’interès era distingint el “teatre” del “drama”, que ell veia com a gènere més elevat. Oscar Wilde, esclar, era un representant del teatre que ell menystenia, el vodevil basat en l’enginy de les paraules, amb obres com ara El ventall de Lady Windermere

El dia de l’estrena de Guy Domville, doncs, Henry James està nerviós. S’adona que no suportarà veure tota la funció, de manera que decideix anar a veure An ideal husband, que es representa al Haymarket Theater, a quatre passes del St. James. Fa dos dies que han estrenat aquesta darrera obra d’Oscar Wilde i les crítiques són excel·lents. Si la vol veure, però, és més aviat per confirmar que allò és una tota altra cosa. Digueu-ne masoquisme, o inseguretat. S’acaba l’obra i James se’n va el primer, mentre ressonen els aplaudiments per a Wilde i els actors. Al cap de cinc minuts arriba al seu teatre just a temps de seguir el mutis final. Allà també hi ha aplaudiments, potser menys entusiastes, i aviat es barregen amb els crits de rebuig. Tot amb tot, el director crida l’autor perquè surti a l’escenari a saludar, i aleshores l’esbroncada puja de to. Més tard, James escriu al seu diari: “Les hores més horroroses de la meva vida”. 

La reacció de Henry James, a partir d’aleshores, passa per deixar el teatre i escriure The Awkward Age, una novel·la feta d’escenes i diàlegs, és a dir, una obra de teatre novel·lada. ¿Què hi busca en aquesta nova fórmula? En un assaig publicat a Fame & Folly (1996), l’escriptora Cynthia Ozick va explicar molt bé quin és el Henry James que va emergir d’aquella derrota teatral. Les obres anteriors, com ara Washington Square (1880) i Retrat d’una dama (1881) eren “habitacions amb bona vista, obertes a la llum del dia”. Els misteris, quan n’hi havia, eren “transparents i racionals”. Després de 1895, en canvi, tot el que escriu apareix amb un vel al davant, els misteris s’enfosqueixen, no tot pertany al terreny de la consciència i del control —com ell mateix ha comprovat aquesta nit—. “En la ficció realista”, escriu Ozick, “el coneixement és la mesura de tot allò que pot ser comprovat racionalment (...). Les obres mestres de la modernitat, en canvi, gairebé sempre apunten a alguna cosa molt més subterrània que la simple comprovació”. Aquest vel subterrani traspassa i enlaira l’obra posterior de Henry James, des de Dins la gàbia (1898) a La bèstia de la jungla (1903) o La copa daurada (1904). La fa moderna i perfectament inquietant avui dia. Potser gràcies a la saviesa d’Oscar Wilde, que mai no deia el que semblava que deia, James va aprendre la lliçó modernista.

Jordi Puntí, LAvenç, juliol/agost 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir