Monetitzar la fidelitat

Diumenge Sílvia Hinojosa va parlar a les pàgines de Tendències de Scott Avy, una empresa de Seattle que s’autoanomena el casino del matrimoni. El terme no té cap relació amb la connotació prostibulària que el mot casino té en italià, sinó que remet al joc d’apostes. Els empresaris donen fins a 10.000 dòlars a parelles perquè es paguin el casament. Si la parella no es trenca, són a fons perdut. Si es divorcien, tant si han passat tres mesos com trenta anys, han de tornar-ho amb interessos. A mitges, a menys que el divorci sigui per violència domèstica, que llavors paga el maltratactador. Naturalment, l’empresa aposta pel màxim nombre de trencaments. Aquest és el destí de la majoria de parelles actuals, si ens atenem a les estadístiques, i aquí rau la seva finestra de negoci. Ells faciliten la parafernàlia matrimonial en la salut (sentimental) i s’ho cobren en la malaltia. Ja es veu que serà un negoci rodó. Perquè no se’ls vegi massa el llautó i ningú pugui acusar-los de mobbing conjugal, ofereixen un servei gratuït d’assessorament matrimonial a les parelles en crisi, com un casino que t’oferís tractament pal·liatiu per a la ludopatia però no et prohibís entrar-hi. Saben que, tard o d’hora, la majoria dels seus clients tendirà al divorci. Aquesta monetització de la fidelitat obligatòria pot semblar una novetat, però és només una variant simplificada d’un dels aspectes més sòrdids que caracteritzen la institució del matrimoni. Tothom coneix parelles que han mantingut les aparences matrimonials per no perjudicar interessos patrimonials, de vegades anys i panys. Interessos que obliguen a presentar una façana de respectabilitat moral que no es correspon en absolut amb el que passa de portes endins. Interessos que ultrapassen de llarg els que Scott Avy pugui afegir a la quantitat que cal retornar.

       La iniciativa d’aquests emprenedors dels cors trencats m’ha recordat L’altre jardí, una subtil novel·la de Francis Wyndham que explica la història d’una parella anglesa separada que es veu obligada a tornar a conviure. Les circumstàncies, en aquest cas, són molt més greus que un simple deute contret per pagar-se la festa de casament. És la Segona Guerra Mundial la que els foragita de Londres i els obliga a compartir la casa de camp. És notable el contrast entre el conflicte bèl·lic exterior, del que només tenim notícies vagues, i la subtil guerra interior, a la que assistim. Al costat d’una situació tan extrema, haver de fer el paperot amb la parella per culpa dels diners que et vas gastar en flors i violoncels el dia del convit nupcial sembla una solemne estupidesa.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/2/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma