dilluns, 8 de febrer de 2016

Sagarra i el seu temps


Mary Ann Newman, la traductora i catalanòfila i orsiana de Nova York, ha passat per Barcelona i ho ha aprofitat per presentar la seva traducció a l’anglès de Vida privada, de Josep M. de Sagarra. Dies enrere, doncs, a la seu de l’Institut Ramon Llull, el seu director Àlex Susanna va explicar que aquesta Private life, publicada per Archipelago Books, farà companyia a d’altres clàssics catalans traduïts recentment a l’anglès, com ara Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joan Sales o Raimon Casellas. Després, Mita Casacuberta, Perico Pastor i la mateixa Mary Ann Newman van llegir fragments de la novel·la de Sagarra, en català i en anglès, i van explicar per què els havien triat. La conversa va fluir entre elogis i apunts savis. Ara fixaven el context social de la novel·la, que no deixa res per verd, adés discutien els odis i amors que implica traduir un text tan esplèndid. La coberta de l’edició nord-americana, amb un quadre de Ramon Casas potser massa lànguid, els portava a discutir quina estètica s’adiu més amb l’atmosfera de Vida privada. ¿La concupiscència de Grosz? ¿La sornegueria de Xavier Nogués?

Escoltant-los parlar i llegir la prosa de Sagarra, em vaig adonar que passen les dècades i el seu verb fàcil, ric i exuberant, una festa a cada frase, no s’ha descolorit gens. Al contrari. A vegades la frescor d’una altra llengua t’obre noves perspectives i mentre Mary Ann Newman llegia la seva versió en anglès, d’una competència enlluernadora, vaig ser més conscient de la connexió urbana de Vida privada amb la literatura del seu temps. Veiam. Sagarra la va publicar el 1932. Dos anys abans, Noël Coward va estrenar a Londres Vides privades, una comèdia sobre els embolics amorosos de l’alta societat londinenca —i la coincidència en el títol potser no era tan casual—. A Berlin Alexanderplatz, del 1929, Alfred Döblin ens instal·lava en el submón de la ciutat a través d’un antic presidiari de classe obrera. I a Conte somiat, del 1925, Arthur Schnitzler explorava l’atracció de l’abisme sexual a la Viena de les classes benestants... Segur que podríem trobar més exemples que enllacessin el nervi diürn i nocturn de la condició de ciutat amb la Barcelona de Sagarra. París, de ben segur, el Milà de Massimo Bontempelli, potser Madrid. Em pregunto si aquest univers compartit i cosmopolita, que situa Sagarra en el context de la novel·la urbana i europea del seu temps, és una de les claus que ha fet que Vida privada per fi hagi creuat l’Atlàntic.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de febrer del 2016.

A la foto, desquerra a dreta, Perico Pastor, Mary Ann Newman, Mita Casacuberta i Àlex Susanna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir