dilluns, 14 de març de 2016

AC/DC en acústic?

       No és notícia que un grup musical anul·li un concert o fins i tot tota una gira. Tampoc no hauria de ser-ho que ho faci per problemes de salut. Una altra cosa és per por, com en el dramàtic cas dels Eagles of Death Metal després de l’atemptat parisenc a la sala Bataclan. Les causes mèdiques per anul·lar un concert poden ser molt variades: afonia, accident, depressió, alguna addicció incontrolable... Pujar dalt d’un escenari requereix estar en forma. El cas del grup australià de rock AC/DC, però, sobta una mica. Els metges han dictaminat que si el seu cantant Brian Johnson torna a fer concerts s’enfronta al perill de perdre del tot les capacitats auditives. La notícia conté una paradoxa flagrant, perquè AC/DC practica un tipus de música que es caracteritza per la seva estridència decibèlica. Ara mateix, si algú busca un referent de música sorollosa, abans citarà el heavy metal d’AC/DC que no pas l’òpera de Wagner. I si una associació de veïns vol motius per querellar-se per contaminació acústica s’acollirà al rock dur, encara que resulti evident que un trio Iglesias-Sabina-Bisbal contaminaria molt més que AC/DC acompanyat per Leño, Rosendo i Sangtraït.
       Són múltiples els conflictes veïnals provocats per tenir la música massa alta. Potser el més singular va ser el cas de Laia Martín, la pianista de Puigcerdà denunciada per una veïna que al·legava lesions psíquiques de tant sentir-la. La pianista va patir un llarg procés judicial abans de ser absolta. La singularitat del cas de Brian Johnson és el seu efecte boomerang. El cantant s’ha autolesionat l’oïda i ara és impensable que continuï la seva activitat a un volum més baix. Qui aniria a un acústic del grup que porta els dos tipus de corrent elèctric al nom? Qui escoltaria AC/DC com qui escolta Albert Pla? Quan jo era adolescent vaig tocar en un parell de grups. En un assajàvem al soterrani de la sabateria dels meus pares. Jo n’era el teclista, i podia regular fàcilment el volum del meu Elka-Capri, igual com feien el baix i els dos guitarres amb els seus amplificadors, però tant el cantant com el bateria no participaven de la nostra moderació acústica. Les bronques eren tan freqüents que vam haver d’insonoritzar el soterrani amb cartons. Ara veig que els adults que ens renyaven tenien raó. Brian Johnson es fa el sord als 68 anys. Els decibels li pesen. Als Salesians d’Horta alguns germans ens havien advertit d’un altre perill sensorial: quedar-se cec. Recordo que estava relacionat amb alguna activitat manual que practicàvem amb una certa assiduïtat, però ara mateix no recordo quina. La qüestió és que gairebé tots portem ulleres. Deu ser l’edat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/3/16


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir