dimarts, 8 de març de 2016

Be Bop A Lula

L’expresident brasiler Luiz Inácio Lula da Silva declara per presumpta corrupció en el cas Petrobras. Brasil viu commocionat la mera possibilitat que el seu heroi popular s’omplís les butxaques. Lula va propiciar grans canvis socials en l’economia més emergent d’Iberoamèrica. És probablement un dels polítics amb més carisma del món en el que portem de segle. Va arribar a la presidència el dia 1 de gener de 2003 i la va exercir fins al gener de 2011. Acabi com acabi l’episodi judicial, he de reconèixer que el cas Lula em sacseja més que els d’una llarga tirallonga de cognoms més propers com Barberà, Bárcenas, Borbó, Camps, Matas, Millet, Pujol, Rato, Serra o Urdangarín. Lula va arribar a la presidència amb una victòria aclaparadora pel 61% dels vots (52 milions). Dos anys després em van convidar a participar en un encontre internacional d’escriptors anomenat Cafè Europa al CCCB, una mena d’embrió itinerant de l’actual Kosmopolis. Hi participàvem Bodó Balázs, Hannah Charlton, Krzysztof Czyzewski, Peter Jukes, Chris Keulemans, Kinga Kovács, Biel Mesquida i jo. Corria el 2005 i alguns estàvem una mica tips de carallotades com el Fòrum de les Cultures, de manera que quan alguns van arribar a un consens idíl·lic sobre la bondat de Lula, vaig tenir un atac de rebentisme i vaig pronosticar que ja es corrompria. La discussió es va agrir i em van esborrar de la llista de participants de les següents sessions de Cafè Europa en diverses ciutats europees. Fins aquí rai, perquè no hi ha cosa més miromeliquista que els debats entre escriptors cosmopolites.

La cosa que ara m’inquieta no és pas això sinó que el gener de 2011, just quan Lula va deixar pas a Dilma Rousseff, vaig tenir un atac d’autocrítica i vaig publicar un rumrum amb el títol “Todos no son iguales” (llavors no hi havia edició en català) en el qual entonava un mea culpa. Em rendia a la gestió de Lula i constatava que el meu pronòstic no s’havia complert, perquè va deixar la presidència victorejat a tort i a dret. Auge sense caiguda. Cinc anys i dos mesos després el veig afrontar el judici mediàtic amb cara de lluitador mentre a Espanya el desgovern va a la deriva i a Catalunya ens preparem per fundar un nou Estat. De sobte, que Lula no s’hagi embutxacat res em resulta imprescindible per poder continuar dubtant dels meus dubtes. No pas per creure en la condició humana dels congèneres que es dediquen a la funció pública, sinó per poder mantenir-me escèptic fins i tot davant del meu escepticisme. Si Lula va fer com Bárcenas, com Millet, com Rato o com Pujol tot serà massa fàcil, massa obvi, massa indiscutible.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 8/3/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir