dilluns, 28 de març de 2016

Compartir sense voler

El verb compartir està sobrevalorat. Sovint el subministrem a la canalla per combatre el seu egoïsme natural. Avui es compartiran moltes mones, per exemple. De fet, si pensem en béns compartits la primera imatge que ens ve és la d’un pastís. No tinc res contra la gent que comparteix pastissos. Reconec que no sóc de compartir plats a taula, ni que siguin tapes, però m’hi adapto sempre que cal. En canvi, detecto amb terror que molta gent torna a compartir la seva música a tot drap. Al metro, al bus, a la platja, als camins de muntanya... Creia que els compartidors de música indesitjada havien quedat confinats als seus vehicles i que ja només les zones comercials mantenien la tortura del fil musical. Però últimament revifa la generositat musical. Els lloros no són com aquells radiocasets enormes que els generosos d’abans es posaven a l’espatlla, en posició de butaner. Ara hi ha dispositius minúsculs que amplifiquen la música que escup el mòbil fins a extrems insuportables. A les escoles, quan es predica sobre la importància cabdal de compartir, haurien de parlar de límits, també.

       El que motiva aquest rum rum, però, és una nova modalitat de compartir que acabo de descobrir. Segur que ja fa temps que dura, com a mínim des de la irrupció dels ipads, però la meva aversió per les aglomeracions m’havia permès esquivar-la fins ara. Dimecres passat vaig ser a Montserrat i, a la una del migdia, se’m va acudir anar a veure l’Escolania com entonava el Virolai, potser perquè rima amb Hawaii. De seguida vaig descobrir que les masses enfervorides de turistes tenien el mateix objectiu. Vaig aconseguir entrar a la basílica com qui entra al metro de Tòquio en hora punta, i a fe que era plena de japonesos! Quan l’Escolania va començar a cantar l’únic paisatge possible era un mar de clatells. Però llavors, com per art d’encanteri, entre aquells bescolls es van alçar uns rectangles refulgents sostinguts per les pietoses mans d’algun feligrès. De primer un, després mitja dotzena. De mides diverses. Eren pantalles de tauleta o de mòbil que els assistents elevaven mig metre per filmar els cantaires tal com fan els fotògrafs amb els polítics en moments d’aglomeració. Sense voler-ho, els esforçats filmadors ens transmetien allò que no podíem veure al natural, fins i tot des d’angles diferents. La multitud informe de clatells es va transformar en un estudi de realització, amb les seves pantalletes, i els que havíem arribat els últims vam poder veure l’Escolania per pantalla. En directe i sense delay. Un nen, enclotat al meu costat, va aixecar el dit polze, com per fer un m’agrada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/3/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir