Desori

Dilluns passat, al cap d'un viatge caòtic de 13 hores (gràcies a una vaga als aeroports francesos i les demores interminables dels trens anglesos), vaig arribar a Londres, on els amics em van explicar que el partit conservador, que té la majoria absoluta, estava en plena crisi perquè el pressupost recent del ministre d'Economia, el Sr. Osborne, imposava retallades de milions de lliures als ajuts per a persones discapacitades; com a conseqüència un altre ministre, el Sr. Duncan Smith, va dimitir en protesta, un gest aplaudit per un sector important de la població anglesa; i com que l'impopular Osborne és a favor de la UE i l'aclamat Duncan Smith és pro Brexit, ara a Londres corre la veu que és gairebé segur que una majoria d'anglesos votaran per sortir de la UE al referèndum del 23 de juny; una majoria que, a més a més, mira les quotes de refugiats proposades per Brussel·les amb recel –i sovint amb una xenofòbia cada cop més desacomplexada– per bé que els refugiats en qüestió fugen d'una violència encara pitjor que l'atrocitat prou paorosa que els germans El Bakraoui van cometre dimarts passat a la capital de la UE. En fi, si Anglaterra, tot marxant-ne, fa que la UE comenci a trontollar, si els partits xenòfobs europeus, estimulats pels atemptats d'IS, no deixen de créixer, és possible que tots acabarem tancats en una màquina del temps que ens portarà a contracor però ineluctablement cap a l'Europa, més aviat poc enyorada, de la primera meitat del segle passat.

Matthew Tree,  El Punt Avui, 27/03/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma