dimarts, 15 de març de 2016

El premi literari més rar

       Alguns premis literaris tenen una llarga tradició que aspira a marcar el cànon literari. D’altres, no es poden treure del damunt la mala fama de ser maniobres comercials. I també n’hi ha que no tenen parió. És el cas del Rever, el premi internacional de literatura palindròmica. Com el seu nom indica, es tracta de presentar-hi textos que admetin una lectura capicua, com rar, però seguint un tema que va variant a cada edició. Enguany l’organització ha establert que calia dedicar un palíndrom a Cervantes i un altre a Shakespeare. El guanyador és terrassenc però l’origen dels finalistes sembla extret de Google Maps: L’Hospitalet de Llobregat, Ciudad de Guatemala, Madrid, París, Zurita de Piélagos i Monterrey. El palindromista que ha rebut el suport del jurat es diu Joan Tomàs Sementé, és advocat i resideix a Matadepera. El seu palíndrom cervantista té 49 lletres: “Ni Toboso dad, noble D. Alonso. ¡Amaos! ¡No, la del bondadoso botín!”. El que dedica a Shakespeare és una mica més curt i envitricollat: “¡Ira! ¡el yerno lava sajones! ¡enojas a valón Rey Lear I!”. Reconec que m’agrada més el cervantí, però cal admetre que l’escriptura palindròmica és molt condicionada.
       En la nota que ha difós l’organització, Joan Tomàs Sementé fa unes declaracions que trobo de tant d’interès com les que fa Luis Enrique a requesta de la Sònia Gelmà o el Ricard Torquemada després d’un partit extraordinari del Barça. Compara la literatura amb la música: “les novel·les es correspondrien amb les rapsòdies, les serenates, les àries o les simfonies; el conte podria ser un moment, una bagatel·la o un preludi; el palíndrom, sens dubte, seria l’equivalent a l’étude musical, una composició breu que serveix per practicar una destresa tècnica en l’execució d’un instrument solista. És un gènere menor? És clar que ho és, però un gènere que requereix imaginació, habilitat i bones dosis d’esperit lúdic. Al capdavall, no és gaire diferent de la música: només existeixen 12 notes; el mèrit és saber ordenar-les”. Ben vist, i no només per la constatació oulipista de veure l’escriptura com una activitat combinatòria, sinó per la lucidesa d’entendre el gènere palindròmic com una pràctica. Sovint l’escriptura pren una dimensió que l’acosta al terreny de l’entrenament. I no només el joc verbal. Molts autors estàndard repeteixen les mateixes fórmules sense adonar-se que no han deixat de fer pràctiques. Potser perquè la diferència entre l’entrenament i l’hora de la veritat és intangible. Tots els entrenadors saben que els futbolistes poden entrenar tant com puguin, però que si no fan minuts de competició no es posaran a punt. I punt.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 15/3/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir