Els límits temporals

Ja fa setmanes que les pàgines de política dels diaris recullen giragonses relacionades amb negociacions. En el cas dels catalans, des de finals de setembre, durant un trimestre ininterromput, fins a l’acord in extremis del 9 de gener. Els de Madrid s’hi van afegir per Nadal i encara hi són. Qualsevol negociació té el seu calendari, de manera que les dates fixades són fites en un camí ple d’incertesa. En teoria, no caldria arribar-hi, perquè vivim en una societat que predica la planificació com a gran virtut i els acords es poden fer sense arranar fins a l’últim instant del termini. Però la realitat ens demostra que tota negociació contemporània parteix d’una llei inexorable: tots els acords complexos s’assoleixen en l’últim moment. El cas més flagrant en vam tenir en l’acord d’investidura del Govern català, que es va forjar quan ja gairebé no quedava temps material per fer-ho. El president Puigdemont va ser votat la tarda d’un diumenge, amb les busques del rellotge avançant inexorablement cap a l’hora en què les carrosses esdevindrien carabasses. Però el món en va ple. Dels Estats Units fins i tot ens arriben exemples clamorosos de filibusterisme parlamentari per endarrerir o exhaurir terminis. El recent intent de l’alcaldessa Colau per negociar amb els sindicats la vaga de transport públic durant el Mobile va emular el clàssic mètode de l’estudiant que prepara l’examen la nit abans. Un dels portaveus sindicals fins i tot va verbalitzar que els representants municipals havien intentat decidir en tres hores el que no havien tractat en tres mesos de negociacions.

       La nova llei del darrer minut és la que ara mateix fa pensar que qualsevol acord d’investidura a Madrid arribarà o bé quan s’estigui esgotant el termini o bé no arribarà. La possibilitat que hi hagi acord aquest dissabte és molt menor de la que hi haurà a primers de maig, d’aquí a dos mesos, quan estigui a punt d’esgotar-se el termini i falti poc per a la convocatòria automàtica de noves eleccions. La probabilitat d’acord és inversament proporcional al termini que queda per aconseguir-lo. Les negociacions sempre són un joc de giragonses i a cada revolt hi ha un torcebraç. El temps és com el gas. Ocupa l’espai volumètric que li concedeixes. Si destapes l’ampolla ocupa tota la sala, si obres la porta tot el pis, i si obres la finestra s’escamparà per tota la ciutat. A l’hora de prendre una decisió no hi ha res més dissuasiu que un rellotge de cuina, en forma de tomàquet, que va fent un compte enrere fins que arriba al final i sona un timbre estrident. Vivim massa pendents dels rellotges.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum dimarts 1/3/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma