ITV a l'autoficció

La publicació del primer premi Anagrama de novel·la en català, Jambalaia d’Albert Forns, posa el focus en els límits de l’autoficció. Aquesta és una etiqueta reduccionista, com totes, que s’aplica a obres literàries que identifiquen les tres figures de la santíssima trinitat narrativa: l’autor, el narrador i el personatge protagonista. Fins fa poc, d’aquest tipus d’obres en dèiem autobiografies. O és que algú dubta que l’autobiografia (la més autoritzada de les biografies) és un gènere de ficció? Forns, nascut a Granollers el 1982, no s’acull a la solemnitat de l’espai biogràfic i tampoc no ens proposa cap dietari, sinó que escriu un conjur narratiu per superar la crisi de la segona novel·la. Cal recordar el seu celebrat debut amb Albert Serra, (la novel·la no el cineasta) (Empúries, 2013). A Jambalaia Forns es planteja repetir el morphing amb un personatge (el dramaturg Edward Albee) però acaba fent un Periscope literari del seu intent. Comparteix molts episodis de la seva estada en un centre d’acollida d’escriptors. Aviat veiem que es dedica a procrastinar, és a dir, posterga el moment d’agafar la novel·la per les banyes. Abans beu, xerra, llegeix, es documenta. Seguim les seves recerques viquipèdiques sobre temes que li suggereix el seu dia a dia: l’alimentació desordenada, l’agressivitat del model turístic, el monopoli de Walmart, la masturbació... L’obra, que podria haver estat insuportable, es fa llegir des del principi, ateny moments espectaculars i fa de la vacuïtat un símptoma. Forns escriu bé, encara que no tingui clar sobre què. I, mentre ens descriu les dificultats per fer la novel·la que ha anat a escriure, ens l’escriu.

       Entre la primera i aquesta segona novel·la de Forns Joan Miquel Oliver va publicar Setembre, octubre i novembre (L’Altra, 2014), una mena d’autoficció més ancorada en el dietarisme que pretenia biografiar l’escalador mallorquí Miquel Riera, el creador de l’escalada sobre aigua coneguda com psicobloc. El músic solleric aviat es desentenia del propòsit inicial i es concentrava en les coses que li passaven durant els tres mesos d’escriptura. En resultava un dibuix d’una Mallorca alternativa. El resultat de Jambalaia no és tan clar, potser perquè el pes aclaparador del món digital en difumina les projeccions. Els protagonistes fins i tot es passen aplicacions que inhibeixen un temps les xarxes socials, per no caure en la temptació i escriure a l’ordinador sense distraccions. Recorda el Monzó d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (Quaderns Crema, 1980), de quan anar a escriure volia dir tancar-se en un lloc lluny d’un bar. Al final, però, l’autoficció embafa. David Bellos, el biògraf britànic de Georges Perec, sosté que l’Oulipo (dels Perec, Queneau, Calvino, Roubaud...) va néixer perquè després del desastre humà de la segona guerra molts escriptors no sabien de què escriure. Els cercles concèntrics que teixeix l’autoficció al voltant del jo equivalen a les traves verbals dels oulipistes. Potser ha arribat l’hora de vendre’s l’auto.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura de LV 26/3/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma