Més Luthiers

Ja tornen a córrer per aquí, a la terra del seu mític fundador Gerardo Masana. Des de dijous i fins demà diumenge l’humor instrudemencial (sic) de Les Luthiers es descabdella a l’Auditori del Fòrum. Només per això ja va valer la pena que els nostres ínclits governants muntessin el Fòrum de les Cultures 2004. Repeteixo: només per això. Els argentins, ara un sextet, hi presenten un espectacle antològic, en el sentit literal del terme, perquè es compon d’un enfilall de números luthierans aplegats sota el paraigua d’un títol que els catalans trobem inevitablement amontillat: Chist!. És la primera vegada que actuen aquí sense Daniel Rabinovich. El seu substitut és Martín O’Connor, que ja cobria la baixa per malaltia de Rabinovich des de mesos abans de la seva mort. Pedro Vallín recollia el dijous un cas d’humorisme luthierà involuntari que va transformar en viral la notícia de la mort del gran Daniel. El titular “Ha mort Rabinovich, un artista insubstituïble” i sota, en cos més petit, “Havia estat substituït per problemes de salut”. Un lapsus que participa del sentit de l’humor característic del grup argentí, centrat en les paradoxes del llenguatge. Hi ha un llibre meravellós d’un dels seus components, Carlos Núñez Cortés, que sistematitza els jocs de paraules que flueixen en tots els espectacles de Les Luthiers: Los juegos de Mastropiero (Península, 2007). El loco Núñez hi explica que parteix de la classificació que vaig establir al llibre Verbàlia (2000) amb un sol afegit, els homeotelèutons (modificació dels finals de les paraules, com a la “Mazúrquica modérnica” de Violeta Parra: “me han preguntádico, varias persónicas...”). També revela que mentre feia el llibre em va escriure un correu: "Esto que sigue con todo respeto y sin ánimo de polémica alguna; verbi gratia, ¿has oído hablar de los homeoteleutones?". La meva resposta, tal com ell la reprodueix al llibre: "No, jamás oí hablar de los homeoteleutones, pero me encantaría conocerlos, siempre que no sean una banda de germanos amantes del sado dispuestos a salir por mi televisor". I prou que els vaig arribar a conéixer, quan vam presentar el seu llibre a la Casa Amèrica Catalunya, acompanyats del fill de Gerardo Masana.

       Les Luthiers són a punt de complir mig segle dalt dels escenaris. Després de la mort de Rabinovich afirmen no veure’s gaire amb cor de crear espectacles nous, i passegen aquesta antologia en sextet: els clàssics López Puccio, Marona, Mundstock i Núñez amb Martín O’Connor i Tato Turano, dos membres de l’entorn luthierà des de fa anys. S’imposa un canvi de terç. Ha arribat el moment que grups de joves multiinstrumentistes amb bis còmica remuntin els seus espectacles, si cal adaptant-los a les seves característiques. Només cal passejar-se per l’ESMUC i observar els músics que en surten per veure que hi ha molts candidats luthierans idonis. És el moment de començar a representar les obres de Les Luthiers com qui representa un Lope de Vega. Qui s’anima? Muntem un concurs? Uns altres Luthiers són possibles.

Màrius Serra. La Vanguardia. 19/3/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma