dissabte, 12 de març de 2016

Periscopistes insulsos

       Dissabte passat tornava en metro de matinada i vaig veure un tuit que mostrava unes imatges en moviment del grup Els Catarres al backstage just abans de sortir a tocar a L’Espluga de Francolí. Era una filmació emesa en directe per Periscope i després redifosa “en diferit” per Twitter. Em vaig baixar l’aplicació que ha popularitzat Gerard Piqué i me’n vaig anar a dormir. L’endemà, a mitja tarda, vaig veure que ja tenia tres-cents seguidors. Esperonat per aquesta absurditat de la febre audiomètrica i encuriosit per les possibilitats de la joguina, vaig rumiar què podria emetre jo per Periscope. Dilluns vaig fer la primera emissió des del cotxe (aturat), anunciant que me n’anava a Cervera a fer la secció del programa Divendres. Un cop allà, mentre preparàvem el programa a la plaça de la universitat cerverina, vaig passejar el mòbil saludant l’equip. Dimarts al vespre vaig intentar emetre com feia uns mots encreuats a l’ordinador de casa, però la filmació de la pantalla recordava la qualitat d’imatge de les teles amb banyes dels anys setanta quan posaves la UHF. Dimecres vaig emetre els prolegòmans de l’entrevista que em va fer Mònica Terribas a Catalunya Ràdio per la novel·la hawaiana que acabo de treure, durant la qual ens van preparar un mai tai. Al vespre vaig anar al Palace pel premi Ramon Llull i vaig periscopejar una estona. Fins que em va venir a saludar Helena Rakòsnik, em va fer l’efecte que violava alguna intimitat i vaig guardar-me el mòbil a la butxaca. Quan, divendres al matí, escric això, sé que aquesta tarda, tocat per la tramuntana promocional que ens agafa quan publiquem una novel·la, emetré els prolegòmens de la presentació que Perico Pastor me’n farà aquesta tarda i, demà dissabte al matí, de l’entrevista amb Xavi Bundó al Via Lliure de RAC1. Abans, però, torno a mirar aquestes gravacions meves a Periscope i em poso les mans al cap. No en tinc ni idea, d’enquadrar ni de filmar ni d’evitar contrallums ni tinc la més mínima habilitat de realització. Encara que millori una mica, quin sentit té que jo emeti a batzegades el que d’altres al meu costat poden filmar amb criteri? Si encara les meves imatges periscòpiques fossin testimonis únics... Però la majoria de periscopades que he vist no ho són.

A mitjan noranta vam passar una febrada semblant. Encara que sembli mentida, feia poc que s’havien universalitzat els processadors de textos i tothom exercia de maquetista i impressor (encara que fos en impressora de margarida). Els desastres de l’autoedició van provocar la plaga dels dissenyadors folls (qUE iNVENTAVEN eXCUSES i-Ma-gI-Na-tI-Ves Per Justificar Qualsevol DisBauXa tipoGràfica). Els incompetents amb esperit creatiu es cruspien alegrement els menús de QuarkXPress o PageMaker, tenien digestions pesades i defecaven autèntics desastres. Per això molts vam saludar amb gran efusivitat l’aparició d’un llibre savi que conservo com un tresor: Ortotipografia (Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic) de Josep Maria Pujol i Joan Solà (Columna, 1995). Qui escriurà el primer manual o filmarà el primer tutorial de periscopista?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 12/3/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir