Raresa sideral

Escric això el dia després de la mort de David Bowie, que per als que hem crescut amb ell, ha estat ben prematura. Per nosaltres, Bowie ha estat una presència persistent, tant com a cantant com com a actor (o, notablement, les dues coses alhora). Li agradava experimentar –no és per res que entre els seus mentors hi havia Lindsay Kemp, William Burroughs i Nicolas Roeg– però no tots els seus experiments han funcionat: algunes de les seves lletres, per exemple, no convencen gaire o gens; però moltes altres tenen una claredat impactant que fa que siguem molts els que no ens hem cansat d'escoltar Bowie des de fa quatre dècades; sobretot quan parla de la soledat, per exemple a Space Oddity (1969): “Estic assegut en una llauna d'estany... I no hi ha res a fer”; o a la primerenca The London Boys (1966): “Penses que t'ho has passat molt bé/però no tens res, estàs fugint.” O bé quan parla de la mort, tal com fa a All The Young Dudes (1972): “No vols continuar viu/quan tens 25 anys”; o bé a Days (2003): “En queda tan poc, de mi.” Al seu àlbum quasipòstum Blackstar, Bowie parla tant de la solitud com de la mort (pròpia) amb una intensitat escruixidora: Lazarus (2016): “Mira amunt, sóc al cel/Tinc cicatrius que no es poden veure... Estic en perill/No tinc res més a perdre.” Els seus crítics més acèrrims solien dir que Bowie era un bluf; al contrari, ha demostrat ser un artista autèntic, és a dir, algú que no ha deixat de fer exactament el que li ha donat la gana, fins al final.

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/01/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma