dissabte, 5 de març de 2016

S l B ck tt

Fa uns anys, la Sala Beckett va fer unes samarretes que en descomponien el nom en vocals i consonants. Al pit: S l B ck tt. No fallava. La gent sempre es tombava a mirar-te el darrere: a a e e. La puixant dramatúrgia catalana actual no existiria sense la Sala Beckett. Dijous, Sergi Belbel recordava els moments fundacionals en un article a El Periódico: els tallers de Sanchis Sinisterra a finals dels vuitanta, el local insuficient del Teatro Fronterizo i el salt, amb Luis Miguel Climent, Pilar Molina i Manuel Dueso, al local del carrer Alegre de Dalt, a un extrem de Gràcia. Fronterers amb el KGB. Ara, just abans d’abandonar-lo per saltar a la nova seu del Poblenou de la mà de Toni Casares, la Beckett repassa la seva trajectòria amb un cicle de lectures de 28 obres emblemàtiques. És un final d’etapa deutor d’Arquimedes, i no només perquè un dels èxits més recents de la Becket hagi estat El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró. El canvi d’ubicació respon a la lògica que establí el físic grec. En la modalitat beckettiana el cos insoluble és l’immoble de Gràcia que va canviar de propietari, el fluid en el qual la sala estava submergida, fins llavors en repòs, és la dramatúrgia d’arrel textual, i la força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid desallotjat la va exercir el senyor Núñez el 2006 amb el burofax que comunicava el nou lloguer, malgrat que el contracte de 1989 fos indefinit. Toni Casares recorda que Núñez només va trepitjar la sala un cop, per calibrar la seva compra, i va coincidir que Oriol Broggi hi estava assajant Magnus, una obra que tractava d’un mafiós. El conflicte d’interessos entre l’especulador immobiliari i els especuladors teatrals ha generat una força de baix cap a dalt que projecta l’espai desallotjat cap a una nova seu de tres mil metres quadrats, dos teatres, sala d’assajos i bar. Tots els conflictes acabessin així!

       La Beckett ha significat una aposta insubornable per l’arrel literària del teatre. Pel text, l’escriptura, el llenguatge. Ha estat sempre un obrador amb sala de degustació i basta repassar una llista alfabètica de cognoms com Batlle, Belbel, Cunillé, Dueso, Miró, Nolla, Peiró, Plana, Rosich o Sarrias per entendre que l’aposta de Sanchis Sinisterra és un llegat. Sobretot perquè va néixer en un moment en el qual els vents teatrals allunyaven les propostes escèniques del text. L’aproximació literària de Sanchis al fet teatral va marcar un camí que ha deixat una traça rica i variada. La seva concepció del joc verbal, textual i dramatúrgic no és només instrumental o metodològica. Cortazarià confés, cronopio ell mateix, sempre ha posat paraules en joc perquè reverberin en la tercera dimensió. Els obradors de la Beckett, a Gràcia, Banyoles o Argelaguer, apleguen gent de teatre que llegeix altres gèneres i que posa el mateix èmfasi en la llengua i el text que en la dramatúrgia, la interpretació, la música, l’espai escènic o d’altres aspectes visuals. Tant de bo això també passés en altres àmbits audiovisuals!
Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 5/3/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir