El manifest Koniec

El manifest del grup Koiné ha suscitat microdebats, silencis incòmodes i exabruptes. Conec i aprecio molts dels seus redactors i signants. Vaig declinar adherir-m’hi perquè no estava d’acord en alguns passatges de la lletra, la partitura no em seduïa i, tot plegat, em feia l’efecte que suscitaria una interpretació desafinada. Ha provocat tres tipus de distorsions. En primer lloc, una picabaralla gremial entre socis de ciència mal avinguts: lingüistes i sociolingüistes. Aquesta és una distorsió profunda i privada, entre experts que es barallen més o menys civilitzadament a les universitats. La segona distorsió ateny l’espai del sobiranisme polític. Una línia de pensament políticament correcte titlla el debat d’inoportú, com si això també calgués ajornar-ho per a l’endemà de la paradisíaca independència. Finalment, hi ha la sorollosa reacció de l’antisobiranisme, que compta amb els amplificadors més poderosos. Aquí és on el manifest actua de mirall còncau o convex davant dels prejudicis més arrelats sobre la llengua. Em fascina constatar la misèria intel·lectual de les reaccions més furibundes. Facin l’exercici d’aplicar-les als signants d’un manifest similar en defensa del castellà a Califòrnia o imaginin-se algú titllant de racistes o neofeixistes els signants del “manifiesto por una lengua común”.

       Jo no declararia cap llengua oficial en la república catalana. Que les decisions sobre llengua les prenguin els pedagogs i els lingüistes, no pas els jutges. Jo formaria més el professorat i aplicaria la immersió lingüística de debò, no aquesta de pa sucat amb oli que tenim ara, causant que els únics catalans monolingües siguin castellanoparlants. Que la política lingüística catalana podria requerir reforçar també el castellà en algun àmbit en el que reculés? Doncs ho faria. No em sembla gens intel·ligent aspirar a desaprendre el castellà, ni renunciar al seu patrimoni. Quan els catalans anem al vestidor de la llengua i encenem el llum, el castellà hi és. Cada matí ens despertem i hi és. Hi poden haver també altres llengües, però el castellà hi és. Aquest no és el combat. A l’acte institucional de l’Onze de setembre del 2011 vaig reclamar més immersió lingüística i vaig concloure amb el palíndrom “Català a l’atac”. Alguns van buscar l’analogia en esports com la boxa. I no, l’analogia era una cursa ciclista. Pel nostre atac no ens calen ni crochets ni uppercuts, sinó demarratges. Esprints. Fa més pel futur del català un recital de Josep Pedrals, un conte de Quim Monzó, una crònica de Sergi Pàmies, una columna d’Empar Moliner, una cançó dels Manel, un crucigrama de Pau Vidal, una obra de Jordi Galceran o un gag del Polònia que no pas el manifest del grup Koiné.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/4/16


Comentaris

  1. Bastant d'acord, però el català també necessita la renúncia a alguns drets adquirits d'alguns castellanoparlants que hauran de ser capaços de fer servir el català: de jutges a taxistes.

    ResponElimina
  2. Bastant d'acord, però el català també necessita la renúncia a alguns drets adquirits d'alguns castellanoparlants que hauran de ser capaços de fer servir el català: de jutges a taxistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament. L'animositat d'algunes reaccions justament prové d'aquesta incapacitat per a la renúncia

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma