dimarts, 5 d’abril de 2016

L'altre Tarantino

Fins al 17 d’abril Tarantino és a la cartellera teatral de Barcelona. Però no pas en Quentin, sinó l’Antonio. Antonio Tarantino, autor de Vespres de la beata verge. No és una obra per anar a passar l’estona. És una obra dura, de violència somorta, sense cap relació amb la sang del seu homònim cinematogràfic però amb més fetge, d’una duresa més duradora que les ferides de bala, d’una duresa moral, de les que deixen durícies. Vespres, dirigida per Jordi Prat i Coll, ja s’havia pogut veure a la Sala Beckett i ara arriba al teatre Akadèmia per estar-s’hi tres setmanes. Aquest Tarantino septuagenari, italià de Bolzano, es va dedicar a la pintura fins que va fer cinquanta anys i en les dues últimes dècades ha desfermat una veu teatral que rastreja la baixúrria, un mot en desús que resulta del tot escaient per definir la gent que compon les capes baixes de la societat. Aquí topem amb un pare que xerra pels descosits mentre espera i espera, desesperat, en una inhòspita sala d’hospital el resultat de l’autòpsia que han de practicar al seu fill suïcida. Aquest home, interpretat d’una manera superba per Oriol Genís, reviu a través de la paraula ventríloqua un panorama familiar desolador: pare delinqüent de baixa estofa, mare aficionada al vi blanc de Marsala, filla de reputació putanera que s’embolica amb un verdulaire doblement casat i fill que marxa de casa després de transvestir-se i prostituir-se. Tot un quadre. El pare d’exfamília vehicula a través de la seva parla desfermada els conflictes que han dinamitat la convivència. La seva vèrbola irreductible no es limita a la descripció alterada del passat, sinó que travessa el present i es projecta al més enllà. Estudia la ruta excursionista d’alguns exploradors dels boscos del suïcidi, com si volgués que el seu fill fos el narrador de Kafka a la platja de Murakami, que s’hi endinsa sense arribar a ultrapassar el punt de no retorn. Pretén entendre la mort i exercir de guia expert del fill pròfug, representat per Guillem Gefaell des de la contenció i la nuesa.

       La plasticitat del fill transvestit que s’alça del dipòsit i camina amb uns talons de pam és el complement ideal a la torrentada verbal que brolla de la boca d’una home assegut. Perquè a Vespres de la beata verge el verb no es fa carn, sinó que és la carn la que es fa verb d’una manera impactant. En uns temps de desverbalització generalitzada, l’altre Tarantino entoma el risc de fiar-ho tot a la paraula punyent, desmarxada i indeturable, una vèrbola traslladada al català amb encert, que en italià imagino acolorida com la prosa de Carlo Emilio Gadda. El públic entoma el xàfec sense paraigua i s’amara de les imprecacions d’un saltamarges digne dels balls de patacada, capaç d’oposar Monteverdi a la reivindicació descarnada de Boy George que li fa el seu fill putot. El seu fill perdut. El seu fill mort. No vagin a veure Vespres si només es volen distreure una estona. No hi vagin a desconnectar. Quan surtin voldran respirar, mastegar, besar, fumar, beure, menjar, cardar.      

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 9/4/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir