Prudents a tot drap

       De draps n’hi ha de moltes menes, i no tots serveixen per netejar o eixugar-se les mans. Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, és conegut pels draps piteus. De fet, els seus habitants sovint són titllats de piteus per culpa d’uns draps de llana, molt atapeïts, de catorze fils per un d’ordit. Un drap que servia per fer capes, mantells, flassades, faldilles, mantes, cobertors, tapaboques i altres peces d’abric. La història d’aquest drap mena a Poitiers. Sembla que els homes del comte d’Armagnac Jean Gerald, derrotats per Pere el Ceremoniós, van travessar els Pirineus i es van acabar refugiant a la vila de Sant Llorenç de Morunys. Tot això passava en ple segle XIV. Els piteus (o poitevins) eren gent d’ofici i van instruir els autòctons en els secrets dels telers. En poc temps, a la vila van florir els productors de draps piteus, fins a una vuitantena de cases amb teler. Gairebé totes les peces que produïen s’exportaven, des de Barcelona, a Sicília, Còrsega, Bruges... No consta cap Conselleria d’Afers (i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència), però hi havia consolats catalans escampats pel món. La qüestió és que els telers de Sant Llorenç dels Piteus van treballar durant cinc segles fins que, a la segona meitat del segle XIX, la competència del cotó els va liquidar. Avui, encara es poden veure telers al Museu de la Vall de Lord i les cases del poble tenen perxe, l’espai obert amb una barana al sota-teulada on s’estenien els draps piteus.

       Quan la situació política s’embarranca en llargs meandres d’incertesa els pobres comentaristes de l’actualitat han d’empescar-se tota mena de circumloquis per parlar-ne. És el moment de les cites literàries que els serveixen per fer analogies més o menys afortunades. Els Piteus ens en donen una de magnífica. Mossèn Cinto Verdaguer va escriure una rondalla sobre “Els tres savis prudents dels Piteus” que explica la història de tres presumptes savis enredats per un hostaler de camí de la fira de Manresa. De primer els posa un armari davant la finestra i els sembla que s’allarga la nit. I després els ven una carabassa tot dient-los que és un ou d’euga. A mig camí la carabassa cau i s’esberla sobre una lloriguera. Salta la llebre i els savis prudents es pensen que acaben de perdre la pobra eugueta. L’actual tessitura política, tan plena de matisos, admet una lectura verdagueriana. La veritable disputa es dóna entre els aspirants a hostaler i els que acabaran exercint de savis prudents dels Piteus en aquesta falòrnia. Ara per ara, no està gaire clar qui serà què, però una cosa sembla segura: l’ou d’euga és Catalunya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/4/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma