Escales a l'infern

Just abans de Sant Jordi, Esteban Linés explicava aquí que s’havia reobert un cas de presumpte plagi que afecta a una de les cançons més conegudes de Led Zeppelin: l’emblemàtica Stairway to heaven. La sospita sobre la cançó ve de lluny, però ara el jutge Gary Klausner ha decidit que hi ha cas per jutjar Jimmy Page (música) i Robert Plant (lletra). En canvi, el baixista John Paul Jones i la discogràfica Warner queden exonerats i no hauran d’anar a judici. Segons el jutge els primers compassos de la cèlebre cançó de Led Zeppelin són prou semblants als de la cançó Taurus del grup Spirit. L’autor presumptament plagiat, Randy Wolfe (àlies Randy California), va morir a Hawaii, però els seus representants legals fa temps que persegueixen el tros de pastís que significaria un reconeixement legal de l’autoria. Llegeixo que fins l’any 2008 la cançó objecte de discussió havia generat 562 milions de dòlars en drets d’autor. Vet aquí l’interès. Poseu-hi zeros a qualsevol tema i us apareixerà un advocat disposat a trobar alguna manera legal de clavar-hi queixalada.     
El jutge Klausner posa el focus en els dos primers minuts de les dues composicions i troba que s’assemblen, però admet que comparar fragments musicals és una tasca més adequada per a un jurat que no pas per a un jutge. El que no entenc és què hi pinta l’autor de la lletra, en el judici. El reportatge de Linés incloïa les dues partitures i un link a la versió digital de La Vanguardia amb un video esclaridor. La guitarrista santandreuenca Carla Motis hi interpreta els dos inicis de les dues cançons i després opina que no li sembla que hi hagi plagi, perquè la sèrie comuna de quatre acords descendents és una convenció molt habitual en aquest estil musical. Escolto també altres gravacions i no hi sé trobar el delicte, tot i que les similituds entre fragments musicals sovint són d’una subtilitat enorme. Resulta paradoxal, però judicialitzar els conflictes és, de vegades, la millor manera d’allunyar-se de la justícia. Aquest sembla el cas. Segur que no sovintegen les acusacions de plagi en cançons recents, ara que ja no generen tants drets perquè la indústria discogràfica ha perdut pistonada davant de la música en directe.

Pel que fa a Robert Plank, vaig arribar a odiar-lo. Durant l’adolescència, en els meus ambients de Noubarris més d’un conegut s’havia estat hores intentant desxifrar la lletra de Stairways to Heaven. Mentre els nostres germans grans estudiaven kremlinologia, nosaltres ens barallàvem amb aquella lata de la “lady who’s sure all that glitters is gold”. Hi buscàvem sentits obscurs i la llegíem del dret i del revés. Literal. Perquè corria l’espècie que llegida del revés ocultava un missatge secret satànic que començava “Oh, here’s to my sweet Satan…” Mai ningú no ho va saber transcriure de debò, però si això fos cert i Robert Plant hi hagués plantat aquesta llavor satànica, el jutge Klausner hauria de citar com a testimoni Enrique Vila-Matas, perquè tothom sap que E. Vila-Matas, del revés, es llegeix Satam Alive.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a la secció de Cultura 21/5/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma