Exabruptes de gala

Les gales de lliurament de premis són un gènere narrativament insostenible. Sobretot perquè hi ha un moment impossible de preveure: les paraules d’agraïment dels premiats. Hi sol haver mel i mató, llàgrimes i rialles, llistes de noms i, de tant en tant, algun exabrupte. Les reivindicacions de manual del progre com les dels actors cellajunts del zapaterisme, l’aritmètica de l’Iva cultural o clams de llibertat més generalistes. Dimecres passat vaig tenir l’honor de conduir la “Nit de les revistes i la premsa en català” a l’Espai Endesa, amb la presència de dues de les màximes autoritats del país, el vicepresident de la Generalitat i la presidenta del Parlament. La cerimònia és llarga perquè conté tants reconeixements com uns Gaudí. La majoria dels premiats són publicacions editades per Pimes que treballen amb recursos limitats des de tots els racons del domini lingüístic. És un moment emotiu que els compensa per molts esforços volenterosos i els seus discursos d’agraïment acostumen a tenyir-se de melangia, sovint empeltada d’una decidida defensa de la llengua catalana.
         Però enguany a cal fuster hi va haver novetats. Fa un lustre que condueixo la gala i és la primera vegada que dos dels discursos d’agraïment són tan bel·ligerants. Gerard Martínez, director del nou mensual gratuït de Lleida SE7 (premi a la Millor Nova Publicació), va dibuixar un panorama desolador de l’espai de comunicació lleidatà, va parlar d’un xèrif a la Paeria i denuncià amenaces de tot tipus. Per la seva banda, Jaume Reixach, fundador del setmanari d’informació general El Triangle, flagell de corruptes, va fer una abrandada defensa de la independència periodística, proclamà que premiar-lo ara era un error, dedicà el premi a tots els col·laboradors del setmanari durant 25 anys, entre els quals jo mateix, i es va deixar la placa al faristol. Quan li vaig fer notar la va rebutjar amb un gest irat des del passadís i va marxar de la sala amb el posat d’un vell rocker, entre els murmuris dels col·legues. Llavors li hauria volgut dir tres coses, però vaig considerar que el meu paper de conductor no havia d’incloure el comentari opinatiu i ho faig ara. En primer lloc, li hauria dit que estic plenament d’acord amb la seva abrandada reivindicació de l’esperit crític i la independència periodística. En segon lloc, li hauria recordat que la placa que va rebutjar no és cap premi, sinó el reconeixement d’haver sobreviscut un quart de segle. I finalment, li hauria agraït la dedicatòria als excol·laboradors, tot recordant-li que encara tindria més bon record de les meves col·laboracions de fa vint anys a El Triangle si no me les hagués deixat a deure.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/5/16


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma