Jenny Diski, una mort anunciada

Fa un any i mig, el setembre del 2014, vaig publicar aquí mateix un article comentant la malaltia terminal de l’escriptor Clive James. Feia anys que li havien diagnosticat una leucèmia i James havia començat a acomiadar-se d’amics i lectors. Tot el que publicava tenia un aire savi de finitud. Clive James sempre ha sigut un autor particular i, bé, de moment continua viu. És més, encara escriu i fins i tot té una secció setmanal al diari The Guardian titulada “Reports of my death”. I que duri. Més o menys per la mateixa època, una altra escriptora que admiro —Jenny Diski— va explicar en un article que tenia un càncer de pulmó incurable i que li havien donat entre dos i tres anys de vida. Jenny Diski també és una narradora particular, sobretot quan barreja la literatura de viatges i el to memorial. D’aleshores ençà, de tant en tant publicava un article a la London Review of Books en què descrivia la seva vida de pacient, i ho feia sempre amb ironia, bellesa i una gràcia literària que trobava la distància justa entre l’emoció i la constatació essencial que això s’acabava. Recordo un text molt bèstia, titulat “¿Qui serà l’últim?”, en què parlava de la decisió de fer públic l’estat terminal i ho convertia en una carrera entre diversos escriptors: Oliver Sacks (que va morir a l’agost), Henning Mankell (que va morir a l’octubre), després ja venien ella i Clive James... 

Al final aquells dos anys de vida s’han escurçat i Jenny Diski va morir dijous passat, a l’edat de 69 anys. Gràcies a la tenacitat de l’editorial Circe, els lectors en castellà poden disfrutar dels seus llibres. Jo la vaig conèixer gràcies a un recull de contes, Mi hermano Stanley, però m’interessa més la seva obra de no-ficció, inclassificable, a cavall de les memòries, els reports de viatges i la reflexió vital. Si n’hagués de triar un per mostra, sens dubte seria De los intentos de permanecer quieto, en què parla de viatjar i alhora estar-se quiet, i estar sol, acompanyada sobretot de la lectura dels assajos de Montaigne. “Mai no estàs sol si tens una ment”, escriu, i m’agrada pensar que els últims dies això mateix devia ser un consol.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 dabril del 2016.
© de la fotografia, The Guardian. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma