Lisboa immòbil

De totes les ciutats que he visitat, les dues que menys aconsellaria per a algú que circulés amb cadira de rodes serien Lisboa i Valparaíso. Veig un video de l’associació portuguesa Salvador que em porta grans records. Un home que ha aparcat sobre la voravia troba un paper al parabrisa del seu cotxe amb un número de telèfon i un missatge: “li he fotut un cop al seu cotxe”. L’home revisa el perímetre del seu automòbil i no aconsegueix detectar-hi cap bony. Intrigat, truca al número de telèfon i demana per qui li ha deixat l’avís. Una veu anònima li respon que és ell i que ara mateix baixa. Després penja. L’home del cotxe se’n fa creus, esbufega i no sap si esperar o no el provocador. Finalment, el veu arribar. És Salvador Mendes de Almeida, tetraplègic que es desplaça per Lisboa amb la cadira de rodes, amb tot el que això suposa. El video és de denúncia, esclar, i ja ha tingut milers de visites. Els lisboetes acostumen a aparcar damunt de les voravies amb total impunitat, tot dificultant la ja complexa mobilitat de cadires de rodes i cadiretes de nens.

       Em vaig passar els nou primers anys d’aquest segle —del 14 de març de 2000 al 29 de juliol de 2009— circulant pel món rere la cadira de rodes de mon fill Lluís. De totes les malvestats —un sinònim culte que t’evita parlar de putades— que comportava aquella situació, l’única que em va treure de polleguera va ser l’actitud dels conductors que aparcaven malament: davant d’un pas de vianants adaptat, damunt de la voravia, als llocs destinats a vehicles per a discapacitats… Reconec que la bèstia maligna que tots els humans portem dins va estar a punt de desbocar-se unes quantes vegades. Quan vaig escriure Quiet em vaig permetre incloure un capítol catàrtic que es diu “Ràbia” i en el qual descric el meu pla d’enganxar adhesius al parabrisa dels cotxes mal aparcats. D’un d’aquells conductors vaig arribar a escriure que “no només li hauria clavat un dels meus adhesius antivisió al parabrisa, també l’hauria colpejat amb un bat de beisbol, l’hauria derribat d’un parell de patacades, l’hauria esbudellat, esquarterat, esmicolat, embolicat amb paper de film transparent i congelat en dauets irregulars per fer brou per a l’hivern o per cruspir-me’l d’aperitiu amb oli, sal i vinagre. Tot això que verbalitzo amb el màxim nombre de detalls i molt més encara és el que hauria verbalitzat per assegurar-me de no fer-ho”. Quan el llibre es va començar a traduir vaig rebre un missatge dels responsables de la pàgina web de denúncia aparcascomoelculo.com i un email de Salvador Mendes de Almeida, que acabava de fundar l’Asociación Salvador. Em fa goig que continuï en forma.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/5/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma