Torna-la a reinterpretar

El resultat de la consulta als ciutadans de Tortosa sobre el manteniment o la retirada del monòlit de l’Ebre és inequívoc. La participació del 30% permet parlar amb propietat del terç de Tortosa. Dos terços d’aquest terç (68%) han votat l’opció que advocava per mantenir el monument (i reinterpretar-lo), mentre que només un terç del terç (31%) ha donat suport a retirar-lo (i museïtzar-lo). La interpretació d’aquests resultats d’aritmètica inequívoca no s’ha fet esperar. Es parla de vot no ideològic, es subratlla que no coincideix amb el mapa electoral tortosí i s’explica apel·lant a una clau que no obre cap porta, la clau local. Perquè, vist des de fora, resulta inquietant i incomprensible. Tant com la irrupció d’un nou terme epistemològic, la reinterpretació, que recorda el revisionisme de temps pretèrits. L’enunciat de l’opció guanyadora deia: “Mantenir, reinterpretar i contextualitzar el monument a la batalla de l’Ebre per promoure la memòria històrica i la pau”. Els tres infinitius que l’encapçalen es veuen condicionats pel pes del primer: mantenir. L’alternativa perdedora començava per “Retirar-lo i museïtzar-lo”, i el pes requeia en el verb retirar. Un entorn museístic manté el respecte per les coses, perquè les projecta a les vitrines de la història. Vitrines, no pas papereres. L’Ebre no és, ni ha de ser, un museu. Lo riu no és vitrina, sinó vida, tal com llegim als murs que en limiten la llera. I en la vida els símbols operen en primera lectura, per més context, reinterpretació i literatura que s’hi vulgui afegir des de les institucions.


       Serà digne d’anàlisi el procés de reinterpretació a què ara sotmetran l’aguilenc monòlit. Jo, la millor reinterpretació d’un monòlit la dec a la senyora Engràcia, una clienta de la sabateria que els pares tenien a Virrei Amat que dels monòlits en deia manolitos. A veure si cap il·luminat ho supera. A partir d’ara s’obre una finestra d’oportunitat, per dir-ho en tertulianès, per a l’escola reinterpretativa de totes les disciplines. No només artístiques. Les dues piràmides coronades per una àguila amb la inscripció victoriosa extirpada i una creu de sant Jaume trepitjada per un soldat estelat tenen una retirada a les sis copes d’Europa en blanc i negre que va guanyar el Reial Madrid en ple franquisme. Cinc de seguides de 1956 al 1960 i una sisena el 1966, totes en un altre format competitiu i segons unes altres regles del joc. Reinterpretar-les i contextualitzar-les no serveix de res si, ara que el Reial Madrid acaba de guanyar la seva cinquena Champions, tots els còmputs insisteixen a dir que ha guanyat l’onzena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/5/16

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma